dimarts, 10 de març de 2009

Carta al que fins ara era algú important...


No pretenc que el que escrigui et serveixi d'alguna cosa, ni et transmeti res, encara que per poder fer-ho hauríem d'estar connectats, i tu ja t'has encarregat de que això no sigui possible.
Si escric ho faig per mi, només per mi, és hora de que miri només per mi, i que no em deixi endur de nou per les il·lusions, aquella mateixa il·lusió de ser quelcom per tu durant durant una pila d'anys, aquella mateixa il·lusió de ser la teva amiga durant una pila d'anys, aquella mateixa il·lusió, que avui s'ha trencat en una pila de fragments minúsculs, com quan una copa de vidre s'estavella contra el terra, però amb la diferència que aquests fragments, talment com les teves paraules, aquestes paraules que tu et pensaves que no llegia, aquestes paraules s'han clavat ben endins meu, i provoquen una ferida, que a hores d'ara està profundament oberta, com si a més, li haguessis tirat una pila de sal per sobre.
Aquesta mateixa il·lusió, que va fer que tu i jo estiguessim més junts que mai, doncs això que a tu et provoca vergonya, a mi em fa mal, molt mal.
No sé si en un futur, tu i jo tornarem a parlar-nos, a comunicar-nos, a tenir-nos afecte, el que està clar és que de present no n'hi ha.
No puc fer veure que no ha passat res, al cap i a la fi un simple mail pot desvetllar el que realment penses no?
I tot que sé perfectament no et mereixes ni una sola llagrima, les deixaré escolar-se lliurement, m'ho demana el cos, necessito treure tot això de dins meu, necessito allunyar-me de tota aquesta metzina que em consumeix...
No m'hagués imaginat mai que tu i jo acabaríem així. No crec, que t'hagi fet res, per merèixer aquesta situació i aquestes formes.
Adéu D.

1 comentari:

Arda ha dit...

Hi ha vegades que la vida (mes aviat les persones), ens donen una bufetada que no esperàvem. Tots hem tingut una d'aquestes experiències o mes d'una....i fa mal. Molt de mal!.
I l'única manera d'apaivagar una mica el dolor, es plorant. Plorant si convé a crits, amb ràbia i amb impotència de no poder contenir el plor. "No s'ho mereix"...i es clar que no. Ningú que et fa mal, es mereix les teves llàgrimes. Peró beneïdes siguin!
Al menys, poder plorar es un gran consol.
Quins invents meravellosos el plor i el riure!.
Plora tant com et demani el cor!.
I segur (n'estic convençuda) que qui t'ha fet tant de mal, no mereix el teu afecte.
Una abraçada molt gran i amb tota l'estimació del mon.
Que molt aviat siguis molt i molt feliç amb la gent que veritablement ho mereixin.