diumenge, 10 d’octubre de 2010

Hi ha amics que valen la pena...



Amb el pas del temps te n'adones de que les persones i les circumstàncies van canviant, que aquelles persones que tu creies que eren amigues teves, et van demostrant que només miraven pel seu propi benestar (encara que costi, fet comprensible), i que el que tu creies que era una amistat, més o menys sincera, no és res més que un globus que va perdent aire.
Passa el temps, i aquells que et pensaves que estarien al teu costat es troben en algun paratge desconegut quan resulta que per casualitat els necessites.
I ai mare, si algú se li acut canviar la llista de les seves prioritats, que una mica més i el poden posar a la llista negra a la mínima de canvi.
Però també te n'adones de que tots aquells que has deixat enrere o amb els que ja no tens tanta relació, sempre hi ha algú que destaca, que potser no us heu vist tant com voldrieu, que la distància tot i ser ben gran, no oblida la relació d'afecte que us unia, que amb una breu conversa en teniu ben bé prou, per saber que aquella persona continua essent especial per tu i que això no ha canviat amb el pas del temps, ni la distància ha fet que l'oblit guanyi la partida.
Fa una estona he estat parlant amb una d'aquestes persones, i m'encanta tornar a tenir-la a la meva vida.
Els bons amics s'han de mantenir, no?
I ella, m'ha demostrat que ho continua essent...
En el meu cas, i suposo que en el de molts, els bons amics es poden comptar amb els dits de la mà (no em poso a comptar coneguts, companys i saludats).
A vegades el que per tu és un amic, per l'altra persona no ho és.
Vinga Marteta, que ens veiem aviat!!!!

4 comentaris:

XeXu ha dit...

És clar, i també passa a l'inrevés. S'evoluciona cap a bandes diferents, això no vol dir que l'amistat no fos sincera en el seu moment, però no totes estan fetes per durar sempre, algunes cobreixen necessitats d'alguna època, però en canviar les tornes es perd el motiu d'unió. També és cert que hi ha aprofitats i egoistes, però no cal pensar així de tots. Millor no capficar-se i centrar-se només en aquells que ens demostren un cop rere l'altre que estan allà i hi continuaran estant.

zel ha dit...

I no cal que ens veiem gaire sovint, amb aquests tot passa com si fa una estoneta ens haguéssim dit fins ara, tot retorna normalment...

Joana ha dit...

Sovint, els millors, son els que menys podem veure, però a la vegada, si cal, amb un xiulet, son a la porta.

Albanta ha dit...

M'alegre d'aquest retrobament, si que hi ha amics que sempre estpan quan els necessites...
He deixat algo per tu al meu blog, si vols passar-te a arreplegar-ho...
Besets des del Sud