dimarts, 4 d’agost del 2009

Va d'impostos....


Situació 1. Real.
Tarda de solet. Decideixo anar a la platja, sola, acompanyada d'un llibre i dels meus pensaments. Al principi tot va bé. Fa una mica de núvol, suposo que per això no hi ha l'aglomeració dels altres dies, però el sol pica d'allò més. Decideixo posar-me a prop de les roques, de fet com sempre, no tinc ningú al costat i hi ha força (de fet més que força) distància amb la resta de gent que hi ha per allí. Passa l'estona, llegeixo, em tombo a la tovallola, torno a llegir, una altra volta, deixo anar els meus pensaments i la meva imaginació, una altra estona panxa amunt i quan ja no puc més decideixo anar a nedar una mica.
Després de la remullada, torno a la tovallola disposada a seguir una estona més. Sorpresa!!!! Algú ha clavat el parasol just a tocar de la meva tovallola, què dic a tocar, si m'estiro quedo completament a l'ombra!!!! i al bell mig d'una familia de desconeguts, que a sobre han tingut la barra d'agafar les meves sandàlies i la meva bossa i llençar-la uns metres enllà...
Miro al meu voltant, mirant si per alguna cosa, la platja, i en concret aquella zona s'ha omplert d'allò més, però no, no estic veient visions, hi ha lloc suficient per muntar-hi un torneig de futbol si fes falta.
Afafo les meves coses, i em dirigeixo a la tovallola.
-Perdoni, però es que estava jo aquí. Es pot enretirar una mica, si us plau.
-A ver niña, yo pago mis impuestos y puedo ponerme donde me de la gana.
-Em sembla molt bé, però això no li dóna dret a tocar les coses dels altres.
-Me molestaban para poner la sombrilla.
-Però calia posar-la justament a sobre de la meva tovallola?
Llavors veig que es va encenent i salta.
-Estos catalanes de mierda, que se piensan que la playa és suya, y yo aquí pago mis impuestos y puedo ponerme donde me de la gana. (Vaja que no tenia més arguments...)
-Jo també pago els meus impostos i no per això vaig molestant al personal.
-Encima se me pone a hablar en catalán, sera maleducada la niñata, a ver si aprende que estamos en España, y que Cambrils lo hemos hecho grande los españoles y no los ratas de los catalanes.
No em volia posar al seu nivell d'insults i poca pena, tot i que per dins estava que bullia de ràbia...
-Aquí l'únic que és un maleducat i que ha faltat el respecte és vostè, i gràcies als rates dels catalans teniu autopistes gratuites per poder venir aquí a fardar. Però venir aquí, no és sinònim de trepitjar a la resta. Au, bon vent!!!
Es va quedar sense dir res i amb la boca oberta, i estic plenament convençuda que em va entendre. Vaig agafar les coses i em vaig allunyar d'allí. Vaig continuar la meva tarda de platja, lluny d'allí, no fos cas que la bilis que desprenia aquell home s'encomanés.

Situació 2. Real.
El meu carrer, i els de la vora son zona blava, però els habitants de Cambrils, tenen un descompte per a aquestes zones, irrissori, però descompte al cap i a la fí.
Amb uns amics, després de passar-nos bona part de la tarda carregant i descarregant material, decidim anar a prendre quelcom fresquet. Donem varies voltes amb el cotxe, no hi ha sort, així que ens en anem a la zona blava, cap de nosaltres porta monedes petites, així que poso a la màquina una moneda de dos euros, i selecciono l'opció de resident pel cotxe del meu amic, que llueix l'etiqueta corresponent al seu cotxe. Aquesta moneda li dóna per una pila d'hores, més que suficients per un cafè amb gel, vaja que fins a l'endemà a mig matí no ha de treure el cotxe.
Darrere nostre una parella ja grandeta ha seguit tots els nostres moviments, però pel que sembla ells de residents poca cosa, i els sentim renegar: pagamos nuestros impuestos, para qué???

M'encanta, i molt, Cambrils. Però la veritat em sobren aquests aires dels que venen aquí durant uns dies a l'agost, es pensen que el poble és seu...
Si torno a sentir la refotuda frase: "yo pago mis impuestos", em carregaré a algú...