dimarts, 26 d’octubre del 2010

Amb el temps just...


De bon matí, ja anem a cuita corrents per no perdre un bus destartalat que ja fa anys que hauria d'estar en qualsevol desguàs...
Escales amunt i avall d'un edifici de formigó altrament conegut com a facultat, en busca d'aules perdudes, per no parlar de la costum que tenen de canviar els serveis com la copisteria o segons quina temàtica de la biblioteca de lloc... tant costaria mantenir d'un curs a l'altre la mateixa ubicació???
Anar al meu antic institut, per buscar un certificat, prèvia presentació de tots els llibres d'escolaritat, no em demanen el de primària (sort de la mama que el guardava!!!), per comprovar que he fet tota l'escolarització a Catalunya, quan la secretària de torn tenia davant seu el meu expedient on constava que jo havia fet la secundària i el batxillerat en aquell institut i que provenia del col·legi que hi ha just a tocar???!!!
I de pas veure antics professors, alguns que et saluden i et pregunten què fas a la vida, i daltres que com en el passat es pensen que estan en un pedestal i van mirant a tothom per damunt de l'espatlla, aquests ni tant sols es mereixen que algú els saludi.
També una visita curteta a correus, que coses extranyes no hi havia gens de cua, el que si que hi havia era la inestimable educació i "savoir fair" de la funcionària de torn... que potser va amb el sou ser tant maleducat i poc professional, que sembla que els molestis, quan se suposa que estan treballant???
Amb el temps just per agafar el bus...
..... per no arribar tard a classe...
..... per anar a fer el dinar o el sopar...
..... per anar cap a la feina on m'esperen una bona pila de nens.
..... per acabar les darreres manualitats de la castanyada i que tot el centre s'ompli de panellets i més panellets!!!!

dimecres, 13 d’octubre del 2010

Es moment....


"sense més, tu estaves somrient...
... avui tot el dia que la canto i mira que m'agrada (és el que té recuperar el reproductor de música que tenia oblidat per un calaix....)

Vaig mirar.
Cercava més allà,
enmig de sa gent,
un senyal per posar-me content.

Sense més,
tu estaves somrient,
careta petita de poma
de pell lluenta
i amb traç adolescent,
somrient.
Em vas mirar
amb uns ulls d'esclat,
i com si no m'haguessis vist
vas girar i et vas perdre entre sa gent.
Condemnat
a un record molt passatger,
esbós d'un reflex diluït
de dia i nit,
estic ferit,
entristit...
però recordaré
Es moment
que estaves entre sa gent
i m'estaves somrient
com si et conegués
i volguessis saber més.
Ben feliç,
mentre estava indecís,
envoltat de tanta gent,
cosa d'un encís,
jo ja no et vaig veure més...
De traç adolescent,
somrient,
efervescent...
però recordaré
Es moment
que estaves entre sa gent...

Cris Juanico.

dimarts, 12 d’octubre del 2010

Sí, és 12 d'octubre.


Qui diu que el 12 d'octubre no s'ha de celebrar res???
Evidentment no m'he donat cap cop al cap, i no m'he posat pas a veure sense moure les pestanyes tota la desfilada de les forces armades del país veí, tot esperant que algú mal anomenat monarca els passi revista (jo en diria vividor a costa de tots...) però no negaré que jo personalment sí que tinc coses a celebrar.
Celebro despertarme cada matí al costat de la persona que m'estimo i que cada dia em fa més i més feliç.
Celebro els dies com avui, i que després de tot el que ha passat el meu pare bufi les espelmes i vagi sumant anys, envoltat dels somriures dels que l'estimen.
Celebro veure com obre els regals amb aquella barreja de nerviosisme, sorpresa i il·lusió.
Celebro veure a la meva parella parlant tranquilament amb mon germà o amb els meus pares com el que és, un més de la família.
Celebro el missatge de mitja tarda i el posterior cafè amb la corresponent xarrera amb un bon amic, retrobant aquella complicitat que aquests darrers mesos estava ben amagada, durant una bona estona hem posat les coses a lloc, que ja tocava!!!

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Hi ha amics que valen la pena...



Amb el pas del temps te n'adones de que les persones i les circumstàncies van canviant, que aquelles persones que tu creies que eren amigues teves, et van demostrant que només miraven pel seu propi benestar (encara que costi, fet comprensible), i que el que tu creies que era una amistat, més o menys sincera, no és res més que un globus que va perdent aire.
Passa el temps, i aquells que et pensaves que estarien al teu costat es troben en algun paratge desconegut quan resulta que per casualitat els necessites.
I ai mare, si algú se li acut canviar la llista de les seves prioritats, que una mica més i el poden posar a la llista negra a la mínima de canvi.
Però també te n'adones de que tots aquells que has deixat enrere o amb els que ja no tens tanta relació, sempre hi ha algú que destaca, que potser no us heu vist tant com voldrieu, que la distància tot i ser ben gran, no oblida la relació d'afecte que us unia, que amb una breu conversa en teniu ben bé prou, per saber que aquella persona continua essent especial per tu i que això no ha canviat amb el pas del temps, ni la distància ha fet que l'oblit guanyi la partida.
Fa una estona he estat parlant amb una d'aquestes persones, i m'encanta tornar a tenir-la a la meva vida.
Els bons amics s'han de mantenir, no?
I ella, m'ha demostrat que ho continua essent...
En el meu cas, i suposo que en el de molts, els bons amics es poden comptar amb els dits de la mà (no em poso a comptar coneguts, companys i saludats).
A vegades el que per tu és un amic, per l'altra persona no ho és.
Vinga Marteta, que ens veiem aviat!!!!

dissabte, 9 d’octubre del 2010

Una mica més d'un mes...


Fa un parell de dies mentre assenyalava unes quantes dates amb entregues de treballs, pràctiques, reunions i mil coses més, m'adonava que ja fa més d'un mes que la meva vida ha donat un gir de 360º.
Ara sí que sí, ja no estem cadascú a casa dels seus pares tot i que ens veiem a diari, sino que ara ja compartim el dia a dia al nostre piset, amb els mobles acabats d'estrenar (i mira que ha costat que arribessin!!!), amb les parets de colors, amb totes les coses endreçades, amb tot de petits detalls que fan que aquelles quatre parets siguin realment casa nostra. Les primeres setmanes del que espero que sigui la resta de la meva vida, al costat de la que és per mi la persona amb la qual he conegut el vertader significat de la paraula felicitat.
Arribar de la feina i veure aquell somriure just al llindar de la porta, la complicitat dels àpats compartits, aquelles converses interminables, aquelles pessigolles i rialles mentre anem fent plegats les tasques de casa, el fet d'anar a comprar plegats, amb la idea de només un parell de coses, i tornar a casa amb quatre bosses ben plenes cadascú... en fi mil aventures del dia a dia...

divendres, 8 d’octubre del 2010

Mirant el cel...



Agafats de la mà, deixarem que la lluna
ens acariciï l´esquena i ens dongui una ombra.
Deixarem que el cor, ens escalfi al vent
i ens fagi un racó...
Ahir va ésser un somriure, avui ho porto escrit a dintre.
No és fàcil parlar, no és viu tot el que es mou.
Mai és negre el Cel del Nord!!
Perduts d´ambició, deixarem que el joc
ens robi el pensament i ens escalfi la pell.
Deixarem que l´alba ens desperti amb calma
i ens llevi suaument.
Ahir va ésser un somriure, avui ho porto escrit a dintre.
No és fàcil parlar, no és viu tot el que es mou.
Mai és negre el Cel!!
He fet allò que es fa, robant al cel estrelles
i he dit: "dóna´m la mà".
No és fàcil seguir una recta, no és igual per tots.
Mai és negre el Cel del Nord!!
Deixarem que el cor, ens escalfi al vent
i ens faci un racó...
Ahir va ésser un somriure, avui ho porto escrit a dintre.
No és fàcil parlar, no és viu tot el que es mou.
Mai és negre el Cel!

El cel del nord. Lax'n'busto.

Pd: Avui el dia és com el cel, amb núvols grisos que entristeixen el dia...