dimecres, 24 de febrer del 2010

Felicitat en estat pur...????

A vegades quan menys ens ho esperem, quan creiem que no ho aconseguirem mai, o senzillament és l'última cosa que t'esperes en aquell moment, sense saber perque, et trobes que tot canvia de forma radical.
Amb un simple "clic" és com si totes les peces anessin encaixant.
En un moment et trobes que les pors desapareixen, que els dubtes, tristors i sentiments de buidor queden ben lluny, de sobte tot allò que t'envolta canvia de tonalitat, passes de veure-ho tot de color gris, a veure-ho amb tots els colors de l'arc de sant martí, uns colors ben brillants. Els núvols ja no hi són, i tot s'amara d'una lluminositat ben gran.
No pots esborrar el somriure de la teva cara, i una senzilla mirada et fa brillar els teus propis ulls, sentir una veu, fa que les papallones adormides de l'estómac es posin a volar alegrement.
Un petó et transporta al lloc dels somnis.
Una carícia t'omple d'energia i de pensaments bonics.
De sobte te n'adones, de que realment tots aquells petits moments que tu creies especials, no tenen res a veure amb el que estàs sentint ara mateix.
Com si tots els passos que has fet anteriorment tinguessin la finalitat de portar-te al lloc on ets ara.
De sobte et sents viu, ple d'una vitalitat que s'encomana!!! I el millor de tot, és que t'encanta!!!!

dissabte, 20 de febrer del 2010

Què en penseu?

Deixant de banda de si està bé o no el fet de les pintades a les parets, què us diu el missatge? Hi esteu d'acord?

dijous, 18 de febrer del 2010

Camins separats, i què?

Després de les últimes setmanes, especialment dures a nivell anímic, he decidit plantar-me, dir prou, fins aquí!!!!
Ja me n'he cansat de veure-ho tot negre i omplir-me de pensaments pessimistes i absurds, donant pas a una persona que no s'assembla res a la que sóc normalment.
Ja n'hi ha prou de tanta tonteria acumulada!!!
Cansada de perseguir una simple quimera, no vull unes simples engrunes, vull el pa sencer com diu la cançó.
Potser sonarà egocèntric, però francament m'és igual, ells s'ho perden!!!!

dimarts, 9 de febrer del 2010

Plou i què????



Surto de Cambrils a primera hora del matí, el cel està núvol, però no plou ni gota, tot i això ja es veuen els primers individus (més val no especificar gènere) carregats de paraigües, que no sé si saben la funció de l'esmentat aparell, ja que alguns sembla que vulguin travessar el personal amb ell!!!!
Al migdia surto de la feina de Tarragona, que plou, res de l'altre món, quatre gotes mal comptades, que sí, d'acord, mullen, però res més!!!
Senyors i senyores la pluja no encongeix!!!!
No cal dedicar-se a fer curses d'obstacles per les voreres, no sigui que una trista gota els despentini els cabells o els arruini el maquillatge, la roba s'eixuga i naltros també.
Per quatre gotes cal que s'organitzi aquest guirigall de cotxes fent sonar els clàxons, no aconseguiran pas arribar més aviat. O si?
No cal que se't quedin mirant com si estiguessis sonada pel simple fet de no portar paraigües, no plou tant i senzillament no m'agraden gens ni mica. No m'han agradat mai.
Surto plovent de Tarragona, i arribo de nou a Cambrils amb un sol que badava les pedres, que el temps està boig, si i tant, però naltros també, i força.
Després al vespre ventada per endur-se els quatre núvols que poguessin quedar.
Més igual el temps, però que es comporti el cap de setmana, oi???
Com deia la cançó d'Els Pets: Està plovent, però em vull mullar!!!!

diumenge, 7 de febrer del 2010

Una trucada, canvia les coses...

Dissabte al vespre.
Els amics han decidit anar de concert, i jo sense esma per anar-hi decideixo quedar-me a casa, no tinc el dia per aglomeracions.
Així que un bon llibre i música suau de fons, de sobte, quelcom pertorba aquest moment.
És la melodia del meu mòbil, miro la imatge i no puc evitar sorprendre'm, aquesta si que no me l'esperava!!!!
A l'altre costat de la línia, una veu suau i càlida, que em provoca mil somriures, i anem xerrant tranquil·lament, perdent la noció del temps, d'un tema a l'altre, escoltant la cadència de la veu, les rialles que s'escapen, els moments més tranquils i tendres, les noticies del dia a dia, els plans de futur, les bromes... una bona estona després encara continuem enganxats al telèfon, però sense gens de ganes de penjar...
Aquella veu que se'm queda gravada al cervell, i que no fa altra cosa, que tenir més ganes de tornar-la a sentir, potser no per telèfon, potser cara a cara...