dimarts, 27 d’octubre del 2009

Val la pena...


Passar-te hores i hores preparant tots els detalls que comp orta una festa sorpresa.
Aconseguir que prop d'una cinquantena de persones vagin més o menys a una.
Fer i refer la llista de convidats, de la compra, de tasques a fer...
De recollir els amics que venien de fora.
De bombardejar a tothom amb correus electrònics.
De seguir-li la beta a l'homenatjat pq no sospités res.
Comprar menjar i beguda per un petit regiment.
Pintar, repintar i resseguir números d'aniversari, cartells de felicitació...
Preparar la gimcana.
Buscar la música, decorar la sala.
Segrestar (literalment) a aquell que fa anys.
Mil i un detalls com aquests som els que hem compartit els tres personatges de la foto aquests darrers dies, però han valgut la pena i molt, tots els nervis, les corredisses d'última hora, els estressos perquè no arribàvem o perquè tot sortís com calia i veure la cara de l'Albert al obrir la seva nova i somiada guitarra.

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Oxigen...


Necessito oxigen....
Et necessito a tu...


M'agradaria trobar-me dins l'aire
que respires per un moment.
M'agradaria trepitjar a terra en ferm
i tu al meu costat.

El meu reflex dins dels teus ulls
buits com aparadors.
I el silenci ens trenca,
m'agradaria poder fer-ho millor.

I reboto
i no et trobo a prop.

Tu sempre has esperat alguna senyal observant
rere la finestra.
Jo no et puc ensenyar els colors del mar,
al teu davant tens la porta oberta.

Voldria dir-te tantes coses
però per mi mai tens un moment
Persegueixo els nostres somnis
i a tu t'es indiferent.
Tantes mentides i tantes històries
i em sembla que no saps qui sóc.
I el silenci ens trenca,
m'agradaria ser molt millor.

I no et trobo enlloc.

Tu sempre has esperat alguna senyal observant
rere la finestra.
Jo no et puc ensenyar els colors del mar,
al teu davant tens la porta oberta.

He recordat el vell far de vuit braços.
No vam dormir i vam parlar fins veure el sol.
On puc trobar un nou camí­ rere els teus passos?
Vull una altra nit per poder dir
tot el que sento.

Tu sempre has esperat alguna senyal observant
rere la finestra.
Jo no et puc ensenyar els colors del mar,
al teu davant tens la porta oberta.

Dilluns no existeixes,
dimarts despertes,
i estem junts fins a dimecres.
Dijous veus la llum,
ja ve divendres, de festa,
dissabte i diumenge.

Tu sempre has esperat alguna senyal observant
rere la finestra.
Jo no et puc ensenyar els colors del mar,
al teu davant tens la porta oberta.
(Gossos)

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Caps!!!!


Cap de setmana de caps!!! Molts, 14 agrupaments (amb 2 novetats d'enguany) de tota la demarcació de Tarragona...
Cap de setmana de caps, i de sentir-nos com a nens. I que maco què es!!!
Rialles, converses, formació, rotllanes immenses, assemblea, cançons, representacions, bangs, petits i grans grups, servei per Maspujol, abraçades, emocions a flor de pell...
i ep!!!! atenció: qui ha guanyat el concurs de paelles? Evidentment, si, el Gent de Mar.
La Paella torna a casa!!!! (i ja es preveuen comissions de lladres).
El cau se sent, el cau està present!!!!

dimecres, 14 d’octubre del 2009

President Companys.


Acte de commemoració del 69è aniversari de l'afusellament del President Companys.

"Les moltes i diferents causes justes del món tenen ja molts defensor, però Catalunya només ens té a nosaltres, els catalans".
"Per Catalunya"
Lluís Companys i Jover.

dilluns, 12 d’octubre del 2009

Cap de setmana llarg.


Sempre he sigut de les que pensa que com més hores tingués el dia més hores em dedicaria a fer mil i una coses. No sé estar-me massa quieta, i prova d'això és aquest cap de setmana, un pèl més llarg del normal, però aprofitat al màxim.
-Reunió de pares, per presentar tota la colla de caparrots i el funcionament del cau, als nous. Ens hem tornat bojos amb tants nens???
-Soparet per fer-li el comiat de l'Albert, com ja us vaig comentar al post anterior.
-Matí i mitja tarda de dissabte enfeinada amb l'ordinador enllestint matèria de la facultat.
-Cafetó d'aquells llargs.
-Concert frustrat per certs comentaris. Em diuen que no deixi que m'afectin, però que voleu, a vegades semblo una bleda ploranera i últimament més, ara que jo em pregunto, el fet de que resi per ma cosina o vagi al cementiri farà que torni???!!!!Oi que no... doncs perque no em deixen recordar-la com era??? Riallera i dolça. Que jo me'n vagi amb els amics alguna nit, és veu que s'està convertint en el més gran dels pecats, si us plau!!!!
-Diumenge al matí torne-m'hi a barallar-me amb l'ordinador... segur que només portem un mes de classe???? Això si prèvia cura de son, que ho necessitava!!!!
- A la tarda, cap al cau falta gent, a preparar la presentació del nostre cau, per la FOCA 0. (Si es que a fer coses rares no ens guanya ningú!!!!).
-Tot just travesso el portal de casa, que ja em sona el mòbil, sopar improvisat amb poca gent, però molt ben triada, vaja que no arribo ni a pujar a casa que ja torno a ser al carrer.
- Avui, que teòricament és festa, aquells que se la creguin, jo sóc de les que pensa que el 12 d'octubre, res a celebrar, això sí amb una sonada excepció, mon pare fa 55 anys!!! i aixo si que es motiu de celebració i de regar-ho amb un bon cava, i no pas veure com una colla de militars desfilen tots cofois seguint una cabra!!!!! Doncs una servidora s'ha passat gairebé tot el dia, a Tarragona, envoltada d'altres (molts) caparrots de les nostres contrades, com a mínim hem fet quelcom útil, no com d'altres. M'ho he passat la mar de bé i ha servit per conèixer gent nova que sempre va bé.
- I després si, cap a casa a fer-li una estirada d'orelles ben forta i ben dolça a mon pare!!!.

Ara una de les altres coses que més m'ha agradat d'aquest cap de setmana, és aquella abraçada ben forta en el moment precís, aquella mirada entenedora i aquell somriure que m'omple d'energia per fer front a la setmana que comença demà dimarts!!!!

diumenge, 11 d’octubre del 2009

Sento que el cor ja no para de bategar i diu que em llenci...


Doncs sí tinc ganes de llençar-me!!!!
M'hi acompanyes???

Caus a terra molt avall, creus que no te'n sortiràs.
Però molts mesos te n'adones que tornes a començar.
I a força de molt de caure i de tornar-te a aixecar.
veus que les coses no canvien però ja no ets qui eres abans.
Doncs he estat ja cinc o sis, i sóc el que ara tinc.
No vull pensar en el que arribarà demà.
Llença't, cada instant és únic, no es repetirà.
Sento que el cor ja no para de bategar i diu que em llenci.
Que no pensi en tot el que vindrà
que un llapis mai no dibuixa sense una mà.
I perquè els meus pensaments, que sempre viuen en present,
no conjuguen altres temps que el "ja faré el que no vaig fer"
Doncs avui o potser demà seré aquí o seré par allà.
Seré un tros de l'univers que no nota el pas del temps.
El que faig a cada instant és la força que em fa gran.
No vull pensar en el que arribarà demà.
Llença't, cada instant és únic, no es repetirà...
Llença't, cada instant és únic, no es repetirà.
Sento que el cor ja no para de bategar i diu que em llenci.
Que no pensi en tot el que vindrà
que un llapis mai no dibuixa sense una mà,
que un llapis mai no dibuixa sense una mà!!
(Lax'n'busto)

dissabte, 10 d’octubre del 2009

A l'Albert...


Són els meus companys, els meus amics, molt més que amics.
I ahir feiem el comiat de l'Albert, que com diu la cançó no és un comiat per sempre, sino només per un instant.
Va ser una nit emotiva, on cadascú havia preparat un petit text, que tots junts havien format un llibre-regal.
"Parlar d'una persona que aprecies sovint no és fàcil, et vénen al cap mil i una idees, però quan et poses a escriure-ho, ho refàs varies vegades perque el que hi ha imprès no t'acaba de fer el pes, i penses com puc plasmar tot el que em diu una persona en un simple tros de paper.
Albert tu i jo a vegades hem xocat per les nostres diferents creences, però crec que això enlloc de separar-nos ens ha acabat enfortint als dos, sino com a mínim, el que si que ha enfortit és la nostra amistat, per part meva així ho crec.
Ara, des del respecte, i sobretot des de l'estimació, espero de tot cor que tinguis molta sort en aquesta nova aventura que emprens, és la teva decisió en el camí que tu t'has marcat i ja estàs a punt per seguir-lo.
Durant tot aquest temps que hem compartit, hi ha hagut moments de tot tipus, moments bons i moments dolents, moments d'allò més esbojarrats i moments més dolços, però tinc clar, que no oblidaré que sempre tenies una paraula d'ànim en els moments dolents, com tampoc no oblidaré alguns dels moments més divertits, perque a vegades a veure qui la feia més grossa, no et guanyava ningú.
Se'm farà estrany no veure't a partir d'ara a la plaça, parlant amb algú o altre o perseguint al de més enllà amb el foulard."

dimecres, 7 d’octubre del 2009

Avui toca informàtica.


Aquesta tarda tocava informàtica, i el que normalment és una activitat que als nens els agrada força i que sempre la demanen, ja que la gran majoria dels meus nens no tenen la sort de tenir un ordinador a la seva casa i molt menys a la seva habitació, avui s'ha convertit en un estira i arronsa amb un dels nens del segon grup.
Saben que no poden mirar res bèl·lic, ni escenes de violència,ni res de contingut explicitament sexual (no en va ja tenen prous problemes amb el que tenen a casa...), doncs sempre n'hi ha d'haver un que ha d'esguerrar l'ambient dels altres.
Des de darrere de tot, les dues monitores veiem quines pàgines veuen (sempre tenen una estoneta que poden navegar o jugar), i hem estat observant com un, anava descarregant pàgines i pàgines d'armament.
Evidentment l'exposició d'armes s'ha acabat de seguida.
Potser el problema es que ens hauriem de plantejar, és perque ha de ser tant excessivament fàcil que un nen accedeixi a segons quines pàgines no???