dilluns, 21 de desembre del 2009

Cap de setmana a la neu.


70 nens
15 caps
Neu, neu i més neu.
Ben a prop, a Prades.
Matinar el dissabte, trobar-nos amb les cares il·lusionades i mig endormiscades dels nens, que no es creien del tot que hi hauria tanta neu, i quedar-se amb la cara quan van veure la gran quantitat, i els va faltar temps (bé i als caparrots també) per començar a jugar amb la neu, que voleu??? som gent de platja, i de neu en veiem molt poca.
I després dos dies de jocs, rialles, àpats eterns, fer-nos un tip de posar-nos i treure'ns guants, gorro i bufanda, de petits grans ensurts, de bones nits enmig del fred, d'activitats de reflexió, de consell de caps, de revisió, d'activitats per branques, de veure'ls tot dormint dins el sac, dies de gent de mar!!!!

dimecres, 16 de desembre del 2009


Porto uns dies instal·lada en un núvol permanent.
Quan aterri ja ho aniré explicant, ara a gaudir de cada petit moment.

Feliç, feliç, feliç, feliç,... FELIÇ!!!!!

dijous, 10 de desembre del 2009

dimecres, 9 de desembre del 2009

FOCA II..


No, no m'he posat a dedicar-me a aquests animals marins, sino que és la forma d'anomenar la formació de caps...
4 dies d'allò més interessants...
La formació, sempre he cregut que és un procés que s'ha d'anar renovant, ampliant i compartint i això és el que hem fet 25 focaires perduts per una granja escola a Juneda.
Tot i disposar ja de la titolació que s'obté d'aquests cursos (obtinguda per un altre cantó), vaig pensar que seria interessant rebre la formació des d'un altre punt de vista, i no m'he equivocat, noves experiències, noves persones i moments enriquidors...
Raids, buscar un cau per un poble on no hi havia ningú!!!! (on eren els habitants de La Canonja, aquella nit??), sopar, joc de les preguntes, monopoli a les 2 del matí!!!, dormir plegats, sense mòbils, rellotges, i per tant, despertar-nos amb la claror del nou dia, i el soroll de les campanes, esmorzar relaxats al solet, obrir els sobres amb les instruccions, i adonar-nos que ja fem tard, i cap a Tarragona a fer diferents activitats.
Després cap a Juneda falta gent!!!!, anar fent fotos pel camí, com la de dalt.
I allí, durant tres dies, somriures, rialles, tallers formatius, bones nits, jocs cooperatius, apats boníssims, noves complicitats, eix d'animació realment surrealista, tallers dels sentits, jugar a les pel·licules fins a les 4 del matí, habitacions plenes de sacs, motxilles i coses que desapareixen...
Vaja, que repetiria encantada, de fet ho faré el proper cap de setmana, però aquesta vegada ens esperen a Ulldemolins!!!! (Una altra forma de recórrer el país)

diumenge, 29 de novembre del 2009

Tarda de futbol.


Una bona estona abans del partit, ens trobem la colla d'amics, amb el ferm proposit de buscar un lloc per veure el partit, com a bons culers, no ens el podem perdre, i un Barça-Madrid, és un Barça-Madrid!!!!
Després de mirar en diferents llocs, acabem en un bar on al principi no hi ha gairebé ningú, així que amb unes begudes al davant i les corresponents braves, ens disposem a fer temps per veure el matx, però aquell bar poc a poc es va omplint sí, i acaba quasi de gom a gom, però de seguidors blancs!!!!!, aguantem la primera part i prou, l'ambient s'anava caldejant massa ( i veient com ha jugat el Barça a la primera part, doncs encara més), tips de sentir segons quins tipus de comentaris, marxem d'allí!!!
Durant el descans fem dos intents més en uns altres llocs però sense èxit, i acabem anant al local de la Penya Barça Cambrils (que és on haviem d'haver anat des de bon començament!!!!), allí una mica més apretats, però com a casa!!!! veiem la segona part i victòria (per la mínima xiquets) del Barça.
Contents i cansats cap a casa falta gent.

Pd: Jo continuo dient, que per quan veiem un partit del Barça plegats no X????

dissabte, 28 de novembre del 2009

De parranda...



Aquesta setmana he canviat una part dels dies el fet d'anar amunt i avall de Cambrils i Tarragona, així que amb la bossa feta, cap a Osona falta gent, on un grup força nombrós (em va sorprendre la quantitat) de somiatruites i amb ganes de canviar el món, altrament coneguts com a educadors socials, es disposaven a fer el primer congrés català d'educació social.
L'experiència, d'allò més enriquidora, que serveix per conèixer d'altres professionals d'arreu del país i noves experiències amb la realitat que ens envolta, i de rebrot una bona pila de lectures de tornada cap a casa.
Aquests darrers dies me'ls he passat entre Vic i Taradell, des d'aquí una molt forta abraçada a la Carme i al Josep, per obrir-me les portes de casa seva, i de rebot, al Quim (que per cert continuem amb un cafè pendent...)
I aquest cap de setmana, toca assemblea general d'escoltes a Reus, on el nostre agrupament és l'encarregat de fer el sopar, au nena no volies caldo, doncs dues tasses, o en aquest cas unes 300!!!.
I per finalitzar, demà al vespre, com a bona culer, no em penso perdre pas el Barça-Madrid, on el veurem però encara està per veure.

divendres, 20 de novembre del 2009

I ara, que???


Moltes preguntes que moren als llavis.
Preguntes que ens fa por formular.
Preguntes que ja sabem la resposta (o creiem saber-la).
Milers de peces i de possibles probabilitats de resposta.
I si la pregunta i la resposta no lliguen?
I si t'ho pregunto em respondràs?
La meva resposta, la porto escrita a dintre.
Les meves preguntes, moltes.

dilluns, 16 de novembre del 2009


Tu, em mires, i jo,
no puc pensar en res més que
com ets d´important.
Amb tu jo em vaig fent gran
ja no em passa pel cap res on no hi ets,
ja no espero trobar-me amb ningú més.
I jo, hi ha cops que no et puc mirar,
no sigui pas el cas que em passi d´estimar.
Jo no et vull cansar, si m´has de carregar
fes-ho perquè tu vols, fes-ho de gust
que jo vull per sempre d´estar amb tu.

Perquè sol no vull trobar-me,
ni demà ni més enllà,
i és que saps que sol, neixes i te´n vas,
te´n vas sol.

I no cal que facis res, que ja ho fas tot.
Toquem tu saps, ningú en va saber tant i
fes que voli el temps, que tinc el món sencer.
Vull oblidar-me ja d´imaginar
somnis que sé que no arribaran.

Desperto i veig que tu hi ets,
que cada dia és un dia més,
que puc ser lliure,
sense tu no puc viure.

Perquè sol no vull trobar-me,
ni demà ni més enllà,
i és que saps que sol, neixes i te´n vas,
te´n vas sol.

dimarts, 10 de novembre del 2009

malalta!!!!


Porto més de 28 hores barallant-me amb el termometre i la febre, d'aquestes hores, quasi totes me les he passat al llig, i ja en tinc ben bé prou.
I després d'aguantar malestar al cos, mal de cap, i que al matí comencés fer-me mal l'orella, al vespre he anat al metge, i resultat una otitis de cavall!!!!
I encara em diu el metge: tranquil·la no tens grip (al centre on treballo ahir hi havia la meitat de nens només, els altres estan malalts, i els que queden no estan massa potables que diguem!!!!).
No tens grip, però si tens una otitis força desenvolupada, això ho tenen els nens i jo pensant: es que treballo amb nens!!!, d'adult fa més mal: jo dient-me a mi mateixa, ja ho havia notat...
Vaja, que estic k.o. au a xutar-me d'antibiòtics i calmants uns dies (amb ho poc que m'agrada medicar-me), me'n torno al llit...

diumenge, 8 de novembre del 2009

tempus fugit


Serà que em faig gran quan me n'adono de
... que anar a un concert, i veure que la mitjana d'edat és d'uns deu anys menys que una mateixa, no em motivi gens ni mica (i mira que m'agrada anar a segons quins concerts9...
... que em ve més de gust un sopar tranquilet i amb bona companyia, que tancar-me en una discoteca (de fet no m'han agradat mai massa)...
... que mentre algú es preocupa per no poder sortir un dissabte, a mi em preocupa molt més arribar a final de més sense fer masses mal·labarismes...
... que mentres alguns només pensen en sortir i liar-la, jo miro i remiro ofertes de pis, tot sabent que a hores d'ara no me'n puc pas anar...
... que hi ha companyes que anaven amb mi, i ja tenen la seva vida de parella muntada, algunes fins i tot amb familia inclosa, i em fan certa enveja...
... que les estones de conversa no tenen preu...
... que volem coses diferents, i que el nostre ritme també és diferent...
... que

dimecres, 4 de novembre del 2009

Kitus.


El fet desafortunat de que vagis enguixat, i la loteria que aquest matí no tingués classe, ni feina i si unes quantes hores lliures (cosa realment extranya), ha permès que ens passem bona part del matí xerrant ,amb unes tasses de cafè al davant.
Francament m'encanten aquestes estones robades a la rutina de cada dia.
Ja sé que potser no ens veiem tant com abans, però sempre has estat, ets i seràs una de les persones més important en la meva vida.
A vegades ens entenem amb una simple mirada, saps quan me'n passa alguna, només mirant-me a la cara, i jo sé quan en portes alguna de cap, només mirar-te als ulls, ahir ho pensava, més de mitja vida plegats, mira que n'hem passat de coses eh???
No puc evitar somriure, cada vegada que em dius: xica, quina una n'has fet ja??
Després diran que una noia i un noi no poden ser només amics, doncs jo afirmo que això és mentida!!!!
Sempre has estat el millor amic i no et canvio per ningú!!!
Au, a recuperar-te aviat, que hem de seguir compartint mil i una coses.
Un petonàs coixet!!!! (vols dir que aguantaràs gaire així de quiet???)
Petons i magarrufes a la Pepa i el LLuc, continuo pensant que tinc els nebots més guapos del món.

dimarts, 3 de novembre del 2009

Un dia com qualsevol altre.


De lluny sento la melodia del meu mòbil, senyal inequivoca que un nou dia s'està estrenant.
El meu cap sap que s'ha d'aixecar, però el meu cos busca aquells breus minuts per fer mandres.
Estiro el braç i tu ja no hi ets, però al obrir els ulls encara veig el clot al coixí i sento la teva olor que ho impregna tot.
Una nota teva al costat del mòbil, desitjant-me bon dia i que ens veurem al vespre provoca el primer somriure del matí.
De cap a la dutxa, però després com sempre, m'encanto amb qualsevol cosa, amb un llibre, una revista o qualsevol cosa que hagi anat a parar a les meves mans, mentre al mateix temps em vaig vestint, arreglant els indomables rinxols, que veig per la finestra que amb el vent que fa, és una batalla perduda abans i tot de sortir al carrer. Com cada matí, sense saber ben bé com, els minuts van passant i de sobte un parell de bips al mòbil, m'anuncien l'arribada d'un sms, ets tu: dient-me que faci el favor d'espavilar!!!! A vegades dubto que siguis realment humà, sembla que tinguis poders!!!! Però tens raó, no tinc temps per un cafè, agafo un suc de la nevera i cap al carrer falta gent, apretant el pas per no arribar tard a la feina.
Després passen les hores amunt i avall de la feina.
Al vespre al tornar a casa, música de fons, la impressora que està ocupada imprimint mil i un documents necessaris per l'endemà, sóc a la cuina, fent quelcom per sopar, quan sento el soroll de la porta, als pocs segons, entres a la petita estança, m'abraces per darrere, i enterres els teus llavis al meu coll, m'encanta l'olor que desprens, el teu alè proper i el suau pessigolleig de les teves dents.
Em giro, fas cara de cansat però el teu somriure ho inunda tot, a poc a poc ens besem, primer suaument després ja no tant, passo les mans per sota el teu jersei per sentir la teva pell, penso que t'he enyorat, quan de sobte un soroll insistent va colant-se dins el meu cap, no el vull sentir, em vull quedar amb aquest moment, però no hi ha res a fer, el soroll segueix insistint una vegada i una altra, no hi ha ningú que l'aturi???
Algú pot fer callar aquest maleit despertador!!!!!

dilluns, 2 de novembre del 2009

Paraules sense sentit.


Hi ha qui creu que les paraules no escrites se les enduu el vent.
Jo el que crec, més que mai, és que les paraules només tenen importància si aquell que les diu, et fa sentir alguna cosa.
Una mateixa paraula o frase, dita per qualsevol desconegut no ens diu res, com a mínim a mi sovint em passa, però aquesta mateixa paraula o frase, dita per algú proper, algú pel qual sents afecte o estimació canvia totalment en l'escala d'importància.
Una vegada, algú em va dir, les paraules tenen la importància que hom els hi dóna, i avui més que mai, em faig meva aquesta frase.
Per mi aquelles paraules ja no provoquen cap rau rau, senzillament se les ha endut ben lluny el vent, l'aigua, l'oblit o qui sigui.
Realment, el que m'importen són les persones. I tu ets una d'elles.

Avui, si que va per tu. Muaks.

diumenge, 1 de novembre del 2009

Doble personalitat????


Un costat dolç, afectuós, juganer, càlid, sempre amb un somriure als llavis, col·laborador, amb aquella dosi de picardia que m'encanta, amb una mirada franca i clara, divertit i amb el seu punt sexi, d'allò més pencaire i que supura motivació per qualsevol del seus porus.
Per l'altra banda esquerp, taciturn, mandrós, fred, sense ganes de fer res, capaç d'engegar-te per qualsevol tonteria, inhòspit, amb la mirada llunyana i el cos en actitud de defensa, ranci i sorprenentment irreconeixible.

Un m'encanta, l'altre em posa dels nervis.
Un apassionat, l'altre fred com el gel.
Un sensible, l'altre buit de tota emoció.
Un es fa estimar, l'altre l'engegaria ben lluny.

Riu-te'n del dr.jekyll i mr.hide!!!!!

dimarts, 27 d’octubre del 2009

Val la pena...


Passar-te hores i hores preparant tots els detalls que comp orta una festa sorpresa.
Aconseguir que prop d'una cinquantena de persones vagin més o menys a una.
Fer i refer la llista de convidats, de la compra, de tasques a fer...
De recollir els amics que venien de fora.
De bombardejar a tothom amb correus electrònics.
De seguir-li la beta a l'homenatjat pq no sospités res.
Comprar menjar i beguda per un petit regiment.
Pintar, repintar i resseguir números d'aniversari, cartells de felicitació...
Preparar la gimcana.
Buscar la música, decorar la sala.
Segrestar (literalment) a aquell que fa anys.
Mil i un detalls com aquests som els que hem compartit els tres personatges de la foto aquests darrers dies, però han valgut la pena i molt, tots els nervis, les corredisses d'última hora, els estressos perquè no arribàvem o perquè tot sortís com calia i veure la cara de l'Albert al obrir la seva nova i somiada guitarra.

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Oxigen...


Necessito oxigen....
Et necessito a tu...


M'agradaria trobar-me dins l'aire
que respires per un moment.
M'agradaria trepitjar a terra en ferm
i tu al meu costat.

El meu reflex dins dels teus ulls
buits com aparadors.
I el silenci ens trenca,
m'agradaria poder fer-ho millor.

I reboto
i no et trobo a prop.

Tu sempre has esperat alguna senyal observant
rere la finestra.
Jo no et puc ensenyar els colors del mar,
al teu davant tens la porta oberta.

Voldria dir-te tantes coses
però per mi mai tens un moment
Persegueixo els nostres somnis
i a tu t'es indiferent.
Tantes mentides i tantes històries
i em sembla que no saps qui sóc.
I el silenci ens trenca,
m'agradaria ser molt millor.

I no et trobo enlloc.

Tu sempre has esperat alguna senyal observant
rere la finestra.
Jo no et puc ensenyar els colors del mar,
al teu davant tens la porta oberta.

He recordat el vell far de vuit braços.
No vam dormir i vam parlar fins veure el sol.
On puc trobar un nou camí­ rere els teus passos?
Vull una altra nit per poder dir
tot el que sento.

Tu sempre has esperat alguna senyal observant
rere la finestra.
Jo no et puc ensenyar els colors del mar,
al teu davant tens la porta oberta.

Dilluns no existeixes,
dimarts despertes,
i estem junts fins a dimecres.
Dijous veus la llum,
ja ve divendres, de festa,
dissabte i diumenge.

Tu sempre has esperat alguna senyal observant
rere la finestra.
Jo no et puc ensenyar els colors del mar,
al teu davant tens la porta oberta.
(Gossos)

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Caps!!!!


Cap de setmana de caps!!! Molts, 14 agrupaments (amb 2 novetats d'enguany) de tota la demarcació de Tarragona...
Cap de setmana de caps, i de sentir-nos com a nens. I que maco què es!!!
Rialles, converses, formació, rotllanes immenses, assemblea, cançons, representacions, bangs, petits i grans grups, servei per Maspujol, abraçades, emocions a flor de pell...
i ep!!!! atenció: qui ha guanyat el concurs de paelles? Evidentment, si, el Gent de Mar.
La Paella torna a casa!!!! (i ja es preveuen comissions de lladres).
El cau se sent, el cau està present!!!!

dimecres, 14 d’octubre del 2009

President Companys.


Acte de commemoració del 69è aniversari de l'afusellament del President Companys.

"Les moltes i diferents causes justes del món tenen ja molts defensor, però Catalunya només ens té a nosaltres, els catalans".
"Per Catalunya"
Lluís Companys i Jover.

dilluns, 12 d’octubre del 2009

Cap de setmana llarg.


Sempre he sigut de les que pensa que com més hores tingués el dia més hores em dedicaria a fer mil i una coses. No sé estar-me massa quieta, i prova d'això és aquest cap de setmana, un pèl més llarg del normal, però aprofitat al màxim.
-Reunió de pares, per presentar tota la colla de caparrots i el funcionament del cau, als nous. Ens hem tornat bojos amb tants nens???
-Soparet per fer-li el comiat de l'Albert, com ja us vaig comentar al post anterior.
-Matí i mitja tarda de dissabte enfeinada amb l'ordinador enllestint matèria de la facultat.
-Cafetó d'aquells llargs.
-Concert frustrat per certs comentaris. Em diuen que no deixi que m'afectin, però que voleu, a vegades semblo una bleda ploranera i últimament més, ara que jo em pregunto, el fet de que resi per ma cosina o vagi al cementiri farà que torni???!!!!Oi que no... doncs perque no em deixen recordar-la com era??? Riallera i dolça. Que jo me'n vagi amb els amics alguna nit, és veu que s'està convertint en el més gran dels pecats, si us plau!!!!
-Diumenge al matí torne-m'hi a barallar-me amb l'ordinador... segur que només portem un mes de classe???? Això si prèvia cura de son, que ho necessitava!!!!
- A la tarda, cap al cau falta gent, a preparar la presentació del nostre cau, per la FOCA 0. (Si es que a fer coses rares no ens guanya ningú!!!!).
-Tot just travesso el portal de casa, que ja em sona el mòbil, sopar improvisat amb poca gent, però molt ben triada, vaja que no arribo ni a pujar a casa que ja torno a ser al carrer.
- Avui, que teòricament és festa, aquells que se la creguin, jo sóc de les que pensa que el 12 d'octubre, res a celebrar, això sí amb una sonada excepció, mon pare fa 55 anys!!! i aixo si que es motiu de celebració i de regar-ho amb un bon cava, i no pas veure com una colla de militars desfilen tots cofois seguint una cabra!!!!! Doncs una servidora s'ha passat gairebé tot el dia, a Tarragona, envoltada d'altres (molts) caparrots de les nostres contrades, com a mínim hem fet quelcom útil, no com d'altres. M'ho he passat la mar de bé i ha servit per conèixer gent nova que sempre va bé.
- I després si, cap a casa a fer-li una estirada d'orelles ben forta i ben dolça a mon pare!!!.

Ara una de les altres coses que més m'ha agradat d'aquest cap de setmana, és aquella abraçada ben forta en el moment precís, aquella mirada entenedora i aquell somriure que m'omple d'energia per fer front a la setmana que comença demà dimarts!!!!

diumenge, 11 d’octubre del 2009

Sento que el cor ja no para de bategar i diu que em llenci...


Doncs sí tinc ganes de llençar-me!!!!
M'hi acompanyes???

Caus a terra molt avall, creus que no te'n sortiràs.
Però molts mesos te n'adones que tornes a començar.
I a força de molt de caure i de tornar-te a aixecar.
veus que les coses no canvien però ja no ets qui eres abans.
Doncs he estat ja cinc o sis, i sóc el que ara tinc.
No vull pensar en el que arribarà demà.
Llença't, cada instant és únic, no es repetirà.
Sento que el cor ja no para de bategar i diu que em llenci.
Que no pensi en tot el que vindrà
que un llapis mai no dibuixa sense una mà.
I perquè els meus pensaments, que sempre viuen en present,
no conjuguen altres temps que el "ja faré el que no vaig fer"
Doncs avui o potser demà seré aquí o seré par allà.
Seré un tros de l'univers que no nota el pas del temps.
El que faig a cada instant és la força que em fa gran.
No vull pensar en el que arribarà demà.
Llença't, cada instant és únic, no es repetirà...
Llença't, cada instant és únic, no es repetirà.
Sento que el cor ja no para de bategar i diu que em llenci.
Que no pensi en tot el que vindrà
que un llapis mai no dibuixa sense una mà,
que un llapis mai no dibuixa sense una mà!!
(Lax'n'busto)

dissabte, 10 d’octubre del 2009

A l'Albert...


Són els meus companys, els meus amics, molt més que amics.
I ahir feiem el comiat de l'Albert, que com diu la cançó no és un comiat per sempre, sino només per un instant.
Va ser una nit emotiva, on cadascú havia preparat un petit text, que tots junts havien format un llibre-regal.
"Parlar d'una persona que aprecies sovint no és fàcil, et vénen al cap mil i una idees, però quan et poses a escriure-ho, ho refàs varies vegades perque el que hi ha imprès no t'acaba de fer el pes, i penses com puc plasmar tot el que em diu una persona en un simple tros de paper.
Albert tu i jo a vegades hem xocat per les nostres diferents creences, però crec que això enlloc de separar-nos ens ha acabat enfortint als dos, sino com a mínim, el que si que ha enfortit és la nostra amistat, per part meva així ho crec.
Ara, des del respecte, i sobretot des de l'estimació, espero de tot cor que tinguis molta sort en aquesta nova aventura que emprens, és la teva decisió en el camí que tu t'has marcat i ja estàs a punt per seguir-lo.
Durant tot aquest temps que hem compartit, hi ha hagut moments de tot tipus, moments bons i moments dolents, moments d'allò més esbojarrats i moments més dolços, però tinc clar, que no oblidaré que sempre tenies una paraula d'ànim en els moments dolents, com tampoc no oblidaré alguns dels moments més divertits, perque a vegades a veure qui la feia més grossa, no et guanyava ningú.
Se'm farà estrany no veure't a partir d'ara a la plaça, parlant amb algú o altre o perseguint al de més enllà amb el foulard."

dimecres, 7 d’octubre del 2009

Avui toca informàtica.


Aquesta tarda tocava informàtica, i el que normalment és una activitat que als nens els agrada força i que sempre la demanen, ja que la gran majoria dels meus nens no tenen la sort de tenir un ordinador a la seva casa i molt menys a la seva habitació, avui s'ha convertit en un estira i arronsa amb un dels nens del segon grup.
Saben que no poden mirar res bèl·lic, ni escenes de violència,ni res de contingut explicitament sexual (no en va ja tenen prous problemes amb el que tenen a casa...), doncs sempre n'hi ha d'haver un que ha d'esguerrar l'ambient dels altres.
Des de darrere de tot, les dues monitores veiem quines pàgines veuen (sempre tenen una estoneta que poden navegar o jugar), i hem estat observant com un, anava descarregant pàgines i pàgines d'armament.
Evidentment l'exposició d'armes s'ha acabat de seguida.
Potser el problema es que ens hauriem de plantejar, és perque ha de ser tant excessivament fàcil que un nen accedeixi a segons quines pàgines no???

diumenge, 27 de setembre del 2009

Cap de setmana estrany.


A la carretera falta gent, travessar bona part del territori per anar a fer un curs a Girona, que ha estat força interessant, tot i que hi havia estones que es centraven en un tipus de centres molt diferent del nostre, però de moment sembla profitós, un altre cap de setmana i llestos.
De xarrera i petites confidències durant el viatge al cotxe, maleint el tom tom i amb un bon ambient que s'agraiex.
De nou cap al sud, trucades que provoquen somriures i una certa complicitat.
Al arribar em trobo amb un video els balls de fi de curs, on ma cosina pren protagonisme, sóc incapaç d'acabar-lo, senzillament les llàgrimes s'escolen galtes avall.
Al vespre cap a Vilanova, a veure la granja del pare de la Berta, allò son truges i la resta tonteries!!!! i després tots plegats anar a pendre quelcom al bar de la plaça, i després soparet, espelmes, complicitats, converses al balcó, somriures i ens decicidim a treure el cap per un concert a Mont-roig, on no hi havia ningú, i després de quatre ballaruques entre naltros, cap a casa falta gent, aquesta vegada aviat!!!! Que avui tocava matinar, o bé els que se n'anaven d'excursió, o bé com jo que que me l'he passat davant del ordinador fent feina de la facultat.

PD:No negaré que m'encanta aquest entendre'ns gairebé amb una mirada, i saber què esta passant pel cap, sense quasi utilitzar paraules. Gràcies guapo!!!!

dijous, 24 de setembre del 2009

Ja els tenim aquí!!!!


Després de no veure'ls durant setmanes, d'enyorar-los una mica (d'acord ho reconec, d'enyorar-los molt), han tornat els nens al centre, (i aquest any n'hi ha molts!!!!!) alguns de nous, d'altres ja de ben coneguts, i aquestes dues primeres tardes han passat volant.
Potser no han estat les tardes més fructiferes si haguessim de valorar la feina feta, hem xerrat més que altra cosa, però aquestes converses han servit per trencar una mica el gel, sobretot si hi havia algun nen nou, per observar-los jugar (si se'n poden treure de coses veient-los jugar al seu aire, com es relacionen, els rols que adopta cadascú...).
M'ha agradat molt veure com els "vells" han adoptat i acceptat als "nous".
Tardes tranquil·les de coneixença, de retrobar aquell company que potser no han vist en tot l'estiu, de que expliquin les mil i una aventures que han viscut, no cal anar a paisos exòtics, potser son la mar de feliços explicant que han jugat a la plaça del costat amb aquell nen o que un dia van anar al parc aquàtic.
Però reconec que quan he xalat més ha estat amb el grup de grans, amb les meves nenis, esvalotades com sempre però no hi puc fer més, m'encanten!!!! A vegades me les miro, i em sento reflexada en elles en quant tenia la seva edat, les seves pors, els seus somnis, els seus neguits, els seus trucs per lligar o escapar-se dels pares, i no puc evitar somriure i pensar que tots hem fet el mateix, i ho veig lluny, molt lluny, i en canvi potser no han passat tants anys, però elles m'ho apropen.
Ara si que puc dir que ha començat el curs oficialment!!!!

dilluns, 21 de setembre del 2009

No en va sóc una somiadora, oi??


Somia, somia, somia que somiaràs
Somia que algun dia no estarem només de pas
Somia amb la vida que sempre has imaginat on l’alegria i la rauxa
Sempre són al teu costat

De dia, de dia passeges pel veïnat
No hi ha forces ocultes ni et sents perjudicat
Per els qui manen , els qui jutgen , els qui poden intentar
Qui això canviï, qui somií mig heroi serà tornat

De nit, de nit, de nit qui t’ha parit
Tot sembla que es confongui i es disposi a sorgir
Aquella màgia que transforma la tristesa en oblit
Aquell encant, aquella història que ens fa sentir petits

I Així, i així ,vas fent el teu camí,
Saps bé que has fet el ruc i et sents feixuc i deprimit
Llavors tornes a entendre que ets algú i hi ha un sentit
Per tornar a ésser, tornar a néixer, tornar a créixer si ets mogut

Que lluny que sona, que lluny que es troba (bis)

Somia...somia...somia...somia... (Rauxa)

dijous, 17 de setembre del 2009

Embolica que fa fort!!!


Embolic d'horaris de les diferents assignatures, les que pertoquen i alguna que altra per recuperar, en un intent una mica desesperant d'intentar-ho encabir de la forma més lògica possible, però em sembla que la lògica se n'ha anat de vacances en aquella facultat.
Entre les que tenen horari assignat, però que aquesta setmana han (i hem) respectat molt poc, li sumes les que no hi ha docència adjudicada però si la data d'examen!!!!
Entre que hi ha assignatures que es solapen en el mateix temps però en diferent espai (vaja de punta a punta de la facultat), i jo que busco per tot arreu el meu manual per dividir-me, però el dec haver perdut... o potser que me'n vagi a buscar el Goku a veure si m'ensenya allò del canvi de lloc instantani.
I si li sumo les hores que em passo a la feina, aquests dies estic fent un màster, un postgrau i un doctorat tot junt en realitzar un trencaclosques que em permeti fer alguna cosa de profit i no tornar-me boja pel camí.
Embolic d'aules, des de que l'han ampliat quasi que has d'anar amb un plànol per trobar alguna cosa.
Embolic de coses apuntades a l'agenda, i això que només portem una setmana!!!!
Embolic de sentiments, alegria, tristesa, mandra, motivació i fins i tot una mica d'histèria col·lectiva.

Pd: Embolic de carrers tallats per les sempre eternes obres, que sumant a la pluja d'avui, que provoca?? un embolic??? un caos més aviat!!!!

dilluns, 14 de setembre del 2009

Val per un petó???


Dolça besada té gust que s´acaba,
punt i principi de viure sense tu.
Jo no sabia que també me donaries
manuals de geografia
cent dillunsos a un dibuix.
Jo què sabia d´alens que se trobaven,
de cabells que s´embullaven,
de mans i de perfums.
Jo no sabia que en sa nit me tastaries,
eren gustos que nedaven
entre boques i racons.
Jo no sabia que després me mataria
sa teva mirada
que plora i diu que no.
I arriba un dia que sa vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.
I s´horabaixa la deixam passar i me mires
tan a prop que me fa mal,
que surt es sol i encara plou,
que t´estim massa i massa poc,
que no sé com ho hem d´arreglar,
que som amics, que som amants.
(Viure sense tu, Antònia Font)

divendres, 11 de setembre del 2009

A Catalunya, el meu país...



11 de setembre, un dia per no oblidar que som...

Néixer en una terra que em pertany,
i sentir l´orgull d´una llengua
que he après a estimar
D´un País de només una bandera,
de quatre barres fetes de sang;
que el meu parlar i el meu tarannà fa bategar,
quan el meu cor estima el català.

Paraules escrites amb amor,
a una Terra, una llengua
A Catalunya, el meu país.

Quan convé seguem cadenes fins que no en quedi cap més,
llibertat per tots els pobles que resten oprimits.
Si ells segueixen imposant, nosaltres seguim batallant...

dimecres, 9 de setembre del 2009

Avui poupourri...



Bufff!!!!
Algú pot anar a buscar el lladre que m'ha pres les meves hores?
Com pot ser que hagi mirat el calendari fa una estona, i estiguem ja acabant el dimecres????
Els exàmens de dilluns diria que bé, de fet un ja sé la nota i el tinc aprovat, 7,5 crèdits més al sac, segons la teoria he aprovat una assignatura que m'explica basicament com fer entrevistes (ja veurem si també aprovo a la vida real...), algú m'explica com és que tinc els resultats d'un dels de dilluns i els de la setmana passada brillen per la seva absència?
El de dret, en tindria prou aprovant-lo, a veure si em trec la legislació de sobre d'una vegada, tot i que la matèria no em desagrada, últimament se m'està fent força pesada, demà a barallar-me amb el de justicia juvenil i dissabte l'òs més òs de tots, metodologia!!!! que només el nom ja em fa venir esgarrifances...
La foto és d'ahir a la tarda, amb els diables, que bona part de la colla son amics, i un dels moments de relax d'aquests dies.
Em quedo amb el comentari d'un amic regidor, que ahir em va dir, que ho prohibeixin a Europa, que aquí farem el que voldrem...
La veritat no veig massa factible, demanar tota la documentació i autorització corresponent a tots aquells que participen als correfocs, i als que ens ho mirem des de fora, també ens la demanaran??? Au va!!!!
Després anar a pendre quelcom, es notava que era festa major, tot ple, i aviadet cap a casa que avui tocava matinar de nou, que a Tarragona no és festa. Em quedo amb els somriures, m'encanten!!!!
I avui 9-9-09, és dels dies aquells que et fan gràcia del calendari, al matí estressant (un dia d'aquests em veureu als titulars dels diaris perque m'hauré carregat algun conductor d'autobus...), però a la tarda hi ha hagut un moment genial, he vist pel carrer una nena del centre, i ha vingut corrents i se m'ha llençat als braços, i això omple molt, moltíssim... i la seva maré dient-me que tot l'estiu que m'anomena. I el comentari d'algú molt important per mi, es que et fas estimar, amb una mirada que ho diu tot.

diumenge, 6 de setembre del 2009

Una setmana de bojos!!!



Demà comença una setmana realment estranya, amb mil anotacions diferents a l'agenda, i mil coses diferents a fer.
Començant que a Cambrils aquesta setmana és festa (una de les festes majors), però que a Tarragona no, pot ser que acabi literalment sonada...
Demà dilluns fem pont a la feina, però m'he de passar al matí a la facultat entre exàmens i apunts. A la nit, volem anar de concert, això si els que arriben de campaments tenen prou forces.
Dimarts festa, i suposo que em deixaré cauré per alguns dels actes, que avui ja m'he perdut l'exhibició castellera per estar-me tot el cap de setmana estudiant.
Dimecres i dijous tornem amb els exàmens a Tarragona, i de seguida que els acabi de pet a Cambrils a la feina. On estem preparant les llistes, el material necessari, les mostres de manualitats i moltes més coses.
Dijous a la nit tornem-hi de concert i suposo que alguna cosa més també caurà.
Divendres és la Diada Nacional de Catalunya.
Dissabte, l'últim examen d'aquesta tongada (de debò, que el que devia fer el calendari es devia quedar descansat, en tots els anys de carrera no havia fet mai exàmens en dissabte), i Diumenge, que alguns el dedicaran a descansar, doncs no, au cap a la mostra d'entitats amb els del cau.
I se m'oblidava aquesta setmana a les tardes, era quan voliem pintar les frases a les parets del cau de castors!!!!!
I el dia 14 inici del curs escolar, i també inici de les classes, aquest any si que comencem igual que els nens petits!!!!
O sigui que s'accepten candidats a un massatge a les cervicals (lloc on hauran anat a parar tots els nervis...)

dissabte, 5 de setembre del 2009

Queda't amb mi...


Quan sa nit ha arribat, i a la terra és fosc,
i sa lluna és s'única que es veu;
no, jo no tenc por.
No, jo no tenc por,
mentres tu, tu estiguis, estiguis amb mi.
Ai estimada, queda't ami mi
oh, queda amb mi.
Oh, queda't, queda amb mi.
Queda amb mi.
Si el cel que es veu arribar
s'enfonsa i cau, o la terra es desferma cap a la mar;
no, jo no tenc por.
No, jo no tenc por
mentres tu, tu estiguis, estiguis amb mi.
Ai estimada, queda't amb mi.
Oh, queda amb mi.
Oh, queda't, queda amb mi.
Queda amb mi...
(Versió Stand by me)

La tinc ben enganxada, i tot i que no sé cantar massa precisament (tot el dia que la tinc als llavis...) serà aquest el motiu de que hagi refrescat i amenaci pluja per aquí baix...

divendres, 4 de setembre del 2009

Què passaria si??


L'altre dia llegint un post on el protagonista es parava a pensar com era de diferent la vida que tenia en aquell moment de com l'havia imaginat, aquesta idea se'm va fixar, i n'estic segura que tots ens ho hem plantejat alguna vegada.
O en veure certes imatges, no pots evitar pensar en el joc dels disbarats, és a dir: que passaria si...
Ja sé que dels covards mai s'ha escrit res, i per norma general estic força contenta de les meves decisions, algunes més que d'altres evidentment, però avui, potser perque em sento com si estigués instal·lada en una muntanya russa, no puc evitar pensar i preguntar-me:
Què passaria si (o que hagués passat si)
-aquell joc de fa anys s'hagués convertit en alguna cosa diferent?
-no hagués canviat el somni de la biologia per les ciències socials?
-no hagués decidit plantar-me i no treballar més en hoteleria i si en el que m'agradava?
-hagués tingut el cotxe quan tocava?
-no hagués seguit el meus impulsos i el que manava el meu cor en aquell moment?
-aquella nit no haguessim destruit una amistat d'una pila d'anys, però que m'ha servit per veure com eres realment?
-no estigués envoltada dels més menuts, i que em provoquen grans quantitats de somriure (i també alguns maldecaps)?
-no hagués entrat al centre, al cau o a l'esplai?
-si hagués canviat l'altruisme per l'egoisme més ranci?
-no hagués continuat estudiant?
-si a casa les coses fossin diferents?
-decideixo no veure't perque em fa mal, però no veure't encara és pitjor?
-ens comuniquem més d'un cop amb les mirades com les nostres nits màgiques?
-no ens busquessim quan algú de nosaltres necessita una abraçada?
-deixem anar lliurement tot allò que sentim?
-per una vegada ens centrem només en naltros?
-m'atreveixo a dir-te que t'estimo?

Ho sé, m'ha sortit un post d'allò més estrany, potser perque avui també em sento estranya.

dijous, 3 de setembre del 2009

Molts dies penso en tu i en els vells temps...



Molt lluny de mi, fa un temps vas voler marxar
tu ignoraves perquè volies canviar
ja estaves farta de viure sempre aquí
però ara enyoro quan estaves amb mi
Voldràs tornar amb mi
veuràs et faré feliç
Voldràs tornar amb mi
veuràs et faré feliç
Molts dies penso en tu i en els vells temps
els dies van cremar allò que volies ser
només em queda seure sota el cel
i sé que és el mateix, estiguis o no amb mi
Voldràs tornar amb mi
veuràs et faré feliç
Voldràs tornar amb mi
(la lluna cau sobre els estels)
veuràs et faré feliç
(i volen peixos de colors
Voldràs tornar amb mi
(la lluna cau sobre els estels)
veuràs et faré, voldràs tornar amb mi
(i tard o d'hora, voldràs tornar amb mi)
Encara ens queden moltes coses a dir
voldria dir-te tant però en sé tan poc
el cas que et miro i estàs amb mi
encara no sé com fer-te feliç
però encara ens queden moltes coses a dir
Voldràs tornar amb mi
veuràs et faré feliç
Voldràs tornar amb mi
veuràs et faré feliç (gossos)

dimarts, 1 de setembre del 2009

Ja està, ja ha arribat... el setembre...


Ja som al setembre, i això vol dir que poc a poc anem deixant l'estiu enrere, i si el calendari no ens enganya significa que hem tornat a la feina.
Doncs sí, primer matí de feina liquidat, i la veritat és que el balanç surt la mar de bé, retrobament amb les companyes, posar-nos al dia, cafetó, començar a apuntar coses i més coses a l'agenda, mirar i remirar les llistes dels nens d'aquest curs (més plens que mai...) a veure com ens organitzem amb aquests grupets!!!
Repartir i endreçar el nou material, quin goig que fa al començament tot nou de trinca.
Avui ha estat la mar de tranquil, molt diferent de quan tornin les feres!!!!
I després d'aquest matí toca seguir estudiant, amb moltes ganes de treure'm els exàmens de sobre.

Però estic contenta, necessitava tornar a sentir-me activa, i tot que encara falten coses per estar al ritme normal, com la facultat o l'altra feina, al ritme normal és a dir de bòlit, però ja m'agrada, que aquests últims dies se m'han fet eterns!!!!

I potser sí que estic més contenta, no en va les companyes m'han dit que estava cantant fluixet mentre endreçava i jo sense adonar-me'n!!!!
Aquí un fragment de la lletra que tenia al cap...
"Mi niña yo te digo, el mundo está muy bueno, si tu quieres nos lo comemos, está lleno de colores. Si tu quieres te los enseño, yo te enseño a navegar, navegar contracorriente"

dissabte, 29 d’agost del 2009

Amb ganes de tornar a somriure...


Les piles es van carregant poc a poc, els somriures tornen a sortir, primer amb timidesa, poc a poc es van fent més grans, poc a poc torno a sentir-me més o menys viva...

Avui, una cançó que m'encanta i que em porta boniques imatges a la ment...

La fusta és de records, construeixo esperances
i es que dels meus dolors després en faig lloances
de les pors n'he fet miques que he enterrat pel jardí
dels dubte faig engrunes que escampo mar endins

L’alegria és el meu escut, el somriure la meva espasa
el que no em mata em fa mes fort,
res no m’atura, res no em fa caure

M'he begut les ampolles que he trobat pel camí
en les nits de tempesta m'he perdut en l'oblit
jo no busco riqueza, el que vull es fluir
i ser lleuger com l'aire, cavaller del destí

L'alegria és el meu escut, el somriure la meva espasa
el que no em mata em fa mes fort,
res no m’atura, res no em fa caure
res no m’enfonsa, res no em fa caure

Vaig perdre com les ombres es perden dins la nit
des que em vas deixar per mi no has existit
no demano promeses, el que vull es gaudir
l'home lliure dins l'aire, amo del meu destí

L’alegria és el meu escut, el somriure la meva espasa
el que no em mata em fa mes fort,
res no m’atura, res no em fa caure
res no m’enfonsa, res no em fa caure
res no m’atura, res no em fa caure

divendres, 28 d’agost del 2009

Nit senzillament genial...


Sé que tard o d'hora algú em retraurà que ahir me n'anés tota la nit de festa a bcn, però per una nit, vaig decidir allunyar-me de tota la tristesa que impera per casa i passar-m'ho bé. Senzillament ho necessitava i va valer moltíssim la pena.
De xerrameca al tren, de veure i gaudir d'un dels millors grups de batucada que he vist mai, de donar mil voltes pels carrers de Sants, d'un sopar tranquil amb la millor companyia, de saltar com una boja al mig del concert de Rauxa, de cantar i ballar totes les cançons, de compartir mirades, somriures i abraçades.
D'asseuren's al mig del carrer, cantant amb algú d'allí que portava una guitarra, de tenir un petit ensurt, quan creiem que li havien furtat la bossa al Dani, i que ens vingués un poli vestit de paisà i ens la tornès, prèvia firma de la paperassa corresponent.
D'esperar que passessin les hores per poder agafar el primer tren de tornada enmig de converses tranquil·les i somriures mig amagats.
De dormir-nos al tren, tot i el fred de l'aire acondicionat (cal que estigui tant alt???) i despertar-se tot just quan arribavem a Tarragona, i mirar com aquells que estan al teu costat encara dormen, amb un somriure plàcid, i que aquest somriure s'encomani cap a tu mateixa.
Cansada, més aviat morta de son, arribar a casa quan tot just s'ha fet de dia, dormir encara no un parell d'horetes, i cap a l'últim dia de repàs falta gent, però amb una lletra gravada, una lletra i una mirada...
"Que a l'amor no se li pot fer mal, que la cosa més bonica és saber que algú t'estima..."

dimecres, 26 d’agost del 2009

Ocupada de nou...


Els meus amics s'han proposat omplir-me l'agenda i de retruc les hores del dia, de mil i una activitats, i la veritat m'encanta.
Quan no estic estudiant o fent feina a l'ordinador (estic de l'estadística fins al capdamunt), em venen i literalment em rapten jejejeje.
Quan no és un sopar amb bany a la piscina i joc de taula inclos, és un cafè que s'allarga amb una xarrera eterna i mirades que ho diuen tot, quan no un cinema improvisat, quan no una dosi de cançonetes o una tarda remenant fotos per una exposició, o fent cartells amb pintura i em venen dient que ells no saben fer les lletres com jo (??!!!), o preparant material pels campamanets (tant de bo pogués tornar a marxar, però em toca fitxar...), o anar a fer una cervesa cap al tard, o ei que dijous, anem a les festes de Sants i tu vens!!!, o un missatge a mig matí, o una trucada amb l'excusa més simple per saber que faig, o el millor de tot, una abraçada d'aquelles que no t'esperes... i que m'encanten.
I avui la frase de ma mare, que feia molts dies que no sentia: no et caurà la casa al damunt, no... però aquesta vegada se li notava un somriure mig amagat.

dimarts, 25 d’agost del 2009

Bona nit.


No, no m'he perdut en una illa llunyana, estirada en una gandula veient les hores passar, però si que estic més relaxada, molt més.
Quan aquesta tarda ha sonat el telèfon, i era un amic, que em deia que volien fer un sopar tranquil al mas, potser amb la guitarra, i un bany a la piscina, he estat molt molt a punt de dir-li que no, però m'ho he pensat una fracció de segon, i a l'hora convinguda ja estava esperant que em vinguessin a buscar.
Realment em feia falta una estona així, tranqui·leta, sense haver de donar masses voltes al cap, envoltada dels amics que estimo. Sopar senzillet, amb bon ambient, relaxat, xerrant entre naltros.
Una nit d'aquestes que te'n vas amb un somriure a dormir, que ja m'agrada!!!
I demà repetim, per què hem de deixar passar el temps no? XDDD I demà em toquen a mi els postres!!!, i tinc molt clar que fer-los que els agrada amb bojeria.
Us estimo nois (Dani, Albert, John, Aleix, Clara, Clareta, Mercè, Ingrid, Pedro, Gus...)

diumenge, 23 d’agost del 2009

Comencen a pesar massa els mals moments.


Quin estiu!!!!
Aquest matí una altra mala notícia s'acostava, i aquest estiu ja en van masses!!! Aquesta vegada ha estat el torn del gripau més gran, el nostre "iaiete", com l'anomenàvem naltros. Si que estava malalt des de feia mesos, però no t'ho acabes d'esperar mai del tot. Entre això i d'altres circumstàncies que afecten a l'esplai, és fa certa la frase que m'han dit avui, que no és bon moment pels gripaus.
Des d'aquí un petonàs ben fort al Vicente!!!!
Si he de fer recompte d'aquestes últimes setmanes, aquest estiu està resultant d'allò més trist, fins i tot tràgic, realment els moments més feliços son aquells que tenia els nens al voltant, o algun altre amb els caparrots.
No estic d'humor.

dissabte, 22 d’agost del 2009

No ens faran callar.


L'altre dia parlant amb uns coneguts que tenen un restaurant, va sortir el tema, de que uns "clients" es van emprenyar perque la carta estava en català, a veure raonament lògic, que entendria fins i tot un nen de tres anys, si estem a Catalunya en què volen que estigui?? en Nepalès???? doncs no, segons ell estem a Espanya, i tot ha d'estar en la llengua de l'imperi... i per aquí si que no hi passo, primer que s'aprenguin algunes lleis que bona falta els fa.
O l'altre dia en una llibreria, que em ve la dependenta, que ja em coneix, i em diu que han arribat uns nous contes en català que potser m'agradaran. Ella sap que n'utilitzo molt amb els nens, doncs al costat ja tenia el "colonitzador" de torn, que arrufava el nas pq jo només triava literatura en català.
Ens poden tombar el ja més que retallat estatut, ens poden menysprear i insultar (què és amb l'únic amb que no perden pas la pràctica...), però no ens poden, ni podran fer-nos callar.
Si una cosa ens caracteritza, és que som d'allò més tossuts, i que no pararem. Oi?
I si no més fàcil, si tanta nosa els fem, que ens deixin marxar d'una vegada...

Som la cançó que mai s‚acaba,
som el combat contra l’oblit,
som la paraula silenciada,
som la revolta en un sol crit.
Som l’espurna que encén la flama,
som la lluita que hem compartit,
som la pedra en la barricada,
som el poble per construir.
I quan la nit ens ve a buscar
som tot un món per estimar,
som una història per guanyar,
tot un futur per començar.
Som llàgrimes en la mirada,
som el coratge de seguir,
som la ferida mai tancada,
som la història que no han escrit.
Som l’arbre enmig de la tempesta,
som els estels que vam teixir,
som l’esperança i la tristesa,
som el poble per construir.
I quan la nit ens ve a buscar
som tot un món per estimar,
som una història per guanyar,
tot un futur per començar.
(Obrint pas)

divendres, 21 d’agost del 2009

Majors, menors, sèptima, celleta....


Començo a pensar que tinc problemes greus de coordinació.
El meu cap sap què ha de fer, com posicionar els dits, la seqüència de notes i els corresponents acords, i tinc clara la cançó qué és (i mira que l'he buscat senzilleta), el ritme corresponent, tot i que tinc tendència a accelerar-me, però quan tota aquesta informació l'han de rebre els meus dits, resulta que aquests es rebel·len, i fan el que els dóna la gana.
M'encanta com sona la meva guitarra, sobretot quan la toca algú altre, perque quan ho faig jo sembla que estigui trepitjant la cua al gat del veí.
Per diferents circumstàncies feia mesos que no la tocava, i ara és com si volgués recuperar el temps perdut, coi de refotudes cordes metàl·liques (i sé que sonen molt millor...), però els meus dits (sobretot l'anular i el petit que han acabat tallats...) es deuen estar plantejant perque no podia amb una clàssica, i les seves cordes de niló...
I no, el que em crispa els nervis, de debò, és el refotut metrònom, que un dia d'aquests sortirà per la finestra.

dimarts, 18 d’agost del 2009

S'amiga que m'ha donat es destí...


Amb un missatge em fas somriure, amb un missatge em demostres que t'importo...
Amb un missatge em ve al cap la lletra d'aquella cançó...

Sa vella màgia negra que em té embruixat,
sa vella màgia negra que tu ben saps trenar,
aquests dits freds que em freguen anant amunt i avall,
s'encanteri de sempre, de quan ens miram.
Aquell viu tremolor que hi ha a dintre meu,
com és un cop baix de ventre de quan ens engronxam
i ben avall, avall me'n vaig,
com una fulla entre ses branques he quedat.
Fugir enfora, no sé com es fa
Sent és teu nom, em crema es pit,
i entre flames em crema es desig.
Només besades el poden salvar.
S'amant que sempre he volgut tenir
s'amiga que m'ha donat es destí
i sempre que es teus llavis es troben es meus,
i ben avall, avall me'n vaig;
fent remolins avall me'n vaig
en una roda, estimant e una roda
on em trob tot sol,
i encisa d'aquesta màgia negra que és diu amor.
Cris Juanico.

dilluns, 17 d’agost del 2009

Tristor.


Tantes ganes i plans que tenia per aquestes vacances, i ara no tinc ganes de fer absolutament res. I ara compto les hores per tornar a la feina, i així ocupar una mica el cap.
Llàgrimes que s'escolen en qualsevol moment: en veure una fotografia, en veure els comentaris sobre ella a la revista del poble, en una conversa entretallada amb les meves tietes, a l'escoltar aquella cançó que es passava l'estona ballant.
Intento distreure'm, però no ho acabo d'aconseguir, he repetit les pràctiques de dret una desena de vegades, perque el que hi havia escrit brillava per la seva incoherència, surto a passejar, a fer un cafè, però ja no hi ha la llum que hi havia, i el gust s'ha tornat quelcom insipid.
Amb una imatge gravada al cap, la seva carona riallera.
Els comentaris innocents d'un nen que anava amb ella a classe, i que no acaba d'entendre el que passa, i et diu tranquil·lament: L'Èlia s'ha mort, i això vol dir que no vindrà a l'escola al setembre, i continua jugant amb allò que tenia a les mans, i tu sents això i se't fa un nus a l'estómac i has de reprimir les llàgrimes...
O quan veus a l'altre cosí, que de sobte no sap amb qui jugar, o la més petitona de la casa, que només pregunta amb el seu vocabulari : "I l'Eia, on t'ésss".
I enmig de totes aquestes llàgrimes, em puja la bilis, quan sento pel carrer, és un angelet que ara està al costat de Déu, has de pensar què és al Cel, i que punyetes hi fa tant amunt, quan el seu lloc és aquí entre naltros jugant i rient, viva!!! O quan recordo les paraules del mossen: que algú m'expliqui quins pecats pot haver comes una nena de 8 anys, per favor!!!!

divendres, 14 d’agost del 2009

Èlia


La nostra petita estrella que amb el seu somriure brillarà més que cap.
Que de ben segur ja ha trobat el seu espai per no parar de ballar mai.
Aquest somriure teu, que no oblidarem mai i que ens acompanyarà sempre.
T'estimo cosineta.
T'estimem Èlia.

dimecres, 12 d’agost del 2009


Èlia, 8 anys.
Sentiment d'irrealitat.
No hi ha paraules, només llàgrimes.
Només dolor.

diumenge, 9 d’agost del 2009

Suaument em mata...


"No tenguis por, agafa'm sa ma
No tenguis por, em pots besar..."

Ahir nit de cultura, nit de concert, nit de Cris Juanico.
M'encanta aquest home, el concert genial,tot i que reconec que se'm va fer excessivament curt, d'una intensitat que se't posava a la pell, amb la millor companyia possible, i envoltats de la naturalesa i de la nit del Parc Samà. Un concert ple de sensualitat i de bona música. Una meravella!!!

Després cap a la NAC, vam veure poques actuacions, però després vam xalar d'allò més amb la "Banda de la Gamba". Aquí es va acabar la música tranquil·la, però també ens ho vam passar d'allò més bé tota la colla allí saltant. Sens dubte els millors dalt de l'escenari l'Apel·les i l'Albert, no se'ls resisteix cap instrument, son genials.
Després més tranquils en un racó del parc, amb la guitarra de fons, i naltros per allí cantant. Aquests moments no tenen preu.

Ben entrada la matinada cap a casa.
Una nit per no oblidar.

dissabte, 8 d’agost del 2009

Per on seguim...


Avui toca recórrer aquells camins que comencen, aquells que s'acaben, aquells que hem de plegats. Comencem??? I aquesta segur que ens acompanyarà...

Camins, que ara s'esvaeixen
Camins que hem de fer sols
Camins vora les estrelles
Camins que ara no hi son
Van deixar-ho tot el cor encès pel món
Per les parets de la mort sobre la pell
Eren 2 ocells de foc sembrant tempestes
Ara som 2 fills del Sol en aquest desert
Mai no es massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor
Camins, somnis i promeses
Camins que ja son nous
No es senzill saber cap on has de marxar,
pren la direccio del teu cor
Mai no es massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor
Camins que ara s'esvaeixen
Camins que has de fer sol
Camins vora les estrelles
Camins que ja son nous (Sopa de Cabra)