divendres, 14 de març de 2008

I ara què?


Les eleccions espanyoles no ens han anat bé. Hem patit un clar descens electoral que ha precipitat els esdeveniments i ens trobem ja en ple període precongressual. Hauria preferit poder fer un balanç més reposat dels resultats, per poder analitzar exactament les causes. Les decisions en calent, poc reflexionades, precipitades, mai m’han agradat. No formen part de la meva manera d’actuar. Però la realitat és la que és i el mes de juny tenim un congrés que hauria de servir per debatre sobre idees i no sobre persones, sobre model de partit i no sobre cadires, sobre estratègies i no sobre tacticismes conjunturals. Aquesta és almenys la meva intenció i així ho penso fer.
Són molts els que esperen que ERC entri en una dinàmica autodestructiva que condemni el partit a una situació de marginació com la que es trobava fa unes dècades. No els hem de donar aquesta satisfacció. Hem de fer un debat serè i constructiu, lleial, productiu, fecund, sense temptacions caïnites, perquè Esquerra no es mereix una guerra.
Però també és cert que els mals resultats electorals de les municipals i les eleccions generals ens obliguen a fer una reflexió a fons. No podem fer com si no hagués passat res, o limitar-ho només a un debat sobre noms. Perquè seria defugir el problema de fons. Ha arribat l’hora d’obrir un nou cicle polític a Esquerra, de promoure un canvi de cultura política, d’assumir sense complexos la nostra condició de partit de govern. No de partit de govern acomodat, sinó de partit de govern que treballa per un objectiu clar i concret, de forma serena però implacable, per permetre que Catalunya pugui exercir el dret a decidir en un referèndum l’any 2014. I ha arribat l’hora també de promoure un canvi de model de partit, d’assumir fins al final la nostra condició de partit republicà democràtic, en què les bases voten, decideixen i participen. De superar la vella cultura de partit tancat, patrimoni d’una minoria excloent. Afortunadament, l’Esquerra d’avui la componen més de deu mil militants i és al final d’aquest debat (nova cultura política, nou model de partit) quan hem decidir sobre noms i posar les persones més adequades en els llocs més adequats. Fer-ho al revés, és començar la casa per la teulada i reduiria el debat a una simple lluita pel poder.
Ens cal un partit renovat, obert, plural, on hi càpiga tothom. Perquè a ERC hi cap tothom, es digui Puigcercós, Carretero, Bertran, Lopez Bofill o fins i tot Carod. I hi cap molta més gent, però per ser més hem de canviar, hem d’obrir-nos, hem de renovar-nos. Sense por, amb valentia. I com que ERC és un partit democràtic, són els i les militants els que han de prendre la paraula.

Josep Lluís Carod-Rovira. www.carod.cat

2 comentaris:

Xepe71 ha dit...

Vot de de càstig per als ERCans. Per haver-se venut d'aquesta manera al PSC per fer la punyeta a CiU i obtenir més poder a curt termini. Per la ansia de governar, enlloc de cuidar als seus simpatitzants. Ara he votat CiU, l'unic partit català que queda... (i m'agradaria poder triar, però no puc). I no parlem de la gent que se'n va del barco quan hi ha mala mar. Poc professionals...

Luthien ha dit...

No estic d'acord amb això de vendre's al PSC.
I tampoc en que CIU és l'unic partit català que queda, però cadascú es lliure d'opinar el que li sembli.
Un altre et pot dir, que va ser CIU, qui es va vendre el País, amb el tema de l'Estatut.
Cadascú que pensi el que vulgui i que actui segons allò en que creu
Si la gent que se'n va fa referència a en Puigcercós, en això si que estaríem d'acord.