diumenge, 20 de juliol de 2008

Fins quan...


Ara que sóc sola a casa, ara que sembla que no ho puc evitar, ara cauen desfermades mil i una llàgrimes reprimides.
Quan tot semblava que començava a tirar endavant, doncs es veu que no, que no es pot obrir la finestra a un petit bri d'esperança.
Fins quan aquest neguit? aquest patiment? aquest malviure? aquest anar amunt i avall? aquests rostres amarats de preocupació? aquests rostres amarats de cansament?
És molt dur veure que un dels teus referents de sempre, es deixa endur per la desesperació, és molt dur, estar al costat d'aquell qui t'estimes i no poder fer massa cosa per alleugerir el seu dolor.
Sé que he de ser forta, per ell i per d'altres que hi ha al meu costat, i davant d'ell no em caurà ni una llàgrima, però ara és el meu moment.