Aventures de museu, de barques, de sàrcies que no pas xarxes, de rajades que no pas mantes, de taurons petits, d'on son els dofins?, de podem anar a la part de sota de la barca? de ponts que s'aixequen o no, de gadegans que no pas escamarlans, de moqueta i de peücs, de sentir:"a aquesta barca li falta la meitat!!!", de remolcadors, de "barcos" carregats i descarregats", de fars que s'amaguen, de jocs del qui és qui, i del memori, de pantalans que no pas pantalons, de tones i tones de carbó, de mil i un molls diferents, de titelles, de peixos, crustacis i mol·luscs, de cadenes energètiques, de tonyines nedadores, de llenguados que s'amaguen, de l'engany del rap i dels bancs de les sardines, del micro que s'acopla, de la veu cada cop més fotuda, de cares il·lusionades, de culs inquiets, d'armilles salvavides, de: "no toqueu el xiulet!!!, de bons companys, de bons projectes i millors perspectives, de sortir poquet per aquesta mar nostra, de ganes de dir-li al capità que no s'aturi a la bucana, sino que segueixi endavant...
De moment m'agrada i molt la meva feina al museu del port de Tarragona. Ens hi veurem?
dimarts, 30 de setembre del 2008
dimarts, 23 de setembre del 2008
Vull cridar ben fort.
Vols la vida i l'has jugada
vols somriure i tens un plor
vols l'amor d'una vegada
quan estimes de debò.
Però ja saps que cada dia
té el seu temps de llum i dol
n'has de prendre el que en venia
has de rebre pluja i sol.
Voler callar i passar de llarg
saber empassar-se un gust amarg
o cridar fort per tot arreu
viure la vida cara o creu.
De les runes d'una guerra
moltes pedres trobaràs
sota el sol sobre la terra
no són res, són un mal pas.
Però les prens una per una
i amb la teva voluntat
pots alçar sobre la runa
una nova gran ciutat.
Voler callar i passar de llarg
saber empassar-se un gust amarg
o cridar fort per tot arreu
viure la vida cara o creu.
(Lluis Llach)
dilluns, 15 de setembre del 2008
Alguns dels meus caparrots.
Perquè som una colla de pallassos,
perquè provoqueu mil i un somriures
perquè al vostre costat les estones passen millor
perquè tinc ganes de repetir aquests moments o de viure'n de nous
i perquè sou part d'una de les millors decisions d'aquest 2008.
Ep!!! Que falten l'Alba B., l'Albert F., la Xaos i la Berta!!!
perquè provoqueu mil i un somriures
perquè al vostre costat les estones passen millor
perquè tinc ganes de repetir aquests moments o de viure'n de nous
i perquè sou part d'una de les millors decisions d'aquest 2008.
Ep!!! Que falten l'Alba B., l'Albert F., la Xaos i la Berta!!!
dijous, 11 de setembre del 2008
A seguir lluitant, ara i sempre.
Era l’onze de setembre
de mil nou-cents setanta-set.
El pare treia la senyera,
amb els ulls plorosos cap al cel
Em va dir: “mira aquestes barres,
representen tot el que tu ets.”
No li sortien les paraules,
però no calia dir res mes
Temps era temps, quan jo era un vailet
i el pare em va ensenyar d’on sóc.
I ara el guardaré, agafaré aquest sentiment
i el tindré sempre dins el meu cor.
Seré fort. Seré fort, dins el meu cor.
Eren temps de protesta,
però ara tot és diferent.
La vida sembla més tranquila,
podem viure en el present
Aquella gent que ens oprimia
ja fa molt temps que van marxar.
El pare em deia: “no pateixis,
que tard o d’hora tornaran.”
Temps era temps, quan jo era un vailet,
quan el pare em va ensenyar d’on sóc.
I ara el guardaré, agafaré aquest sentiment
i el tindré sempre dins el meu cor.
Seré fort. Seré fort, dins el meu cor.
Temps era temps, quan jo era un vailet
i el pare em va ensenyar d’on sóc.
I ara el guardaré, agafaré aquest sentiment
i el tindré sempre dins el meu cor.
Seré fort. Seré fort, dins el meu cor.
de mil nou-cents setanta-set.
El pare treia la senyera,
amb els ulls plorosos cap al cel
Em va dir: “mira aquestes barres,
representen tot el que tu ets.”
No li sortien les paraules,
però no calia dir res mes
Temps era temps, quan jo era un vailet
i el pare em va ensenyar d’on sóc.
I ara el guardaré, agafaré aquest sentiment
i el tindré sempre dins el meu cor.
Seré fort. Seré fort, dins el meu cor.
Eren temps de protesta,
però ara tot és diferent.
La vida sembla més tranquila,
podem viure en el present
Aquella gent que ens oprimia
ja fa molt temps que van marxar.
El pare em deia: “no pateixis,
que tard o d’hora tornaran.”
Temps era temps, quan jo era un vailet,
quan el pare em va ensenyar d’on sóc.
I ara el guardaré, agafaré aquest sentiment
i el tindré sempre dins el meu cor.
Seré fort. Seré fort, dins el meu cor.
Temps era temps, quan jo era un vailet
i el pare em va ensenyar d’on sóc.
I ara el guardaré, agafaré aquest sentiment
i el tindré sempre dins el meu cor.
Seré fort. Seré fort, dins el meu cor.
dimarts, 9 de setembre del 2008
131...
131 dies amb les corresponents nits fa que vas marxar.
Molts, moltíssims dies de patir, d'anar amunt i avall, de recórrer llargs passadissos d'hospital, sempre amb aquell neguit que teníem tots just abans d'obrir la porta i veure't.
Veure que poc a poc has anat evolucionant, malgrat tot.
Després de tots aquests dies, et tornem a tenir a casa, diferent però a casa en fi!!!
Ara et toca recórrer el passadís de casa, i de ben segur que poc a poc totes les peces aniran encaixant, ara que no sé si el passadís et semblarà poc. Avui ja t'ha faltat temps, per anar pas a pas cap al teu moll, a veure la teva barca i la resta de mariners... son masses mesos sense veure la mar no?
A poc a poc, la teva mar, cada vegada estarà més a prop.
Benvingut!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)