dissabte, 29 d’agost del 2009
Amb ganes de tornar a somriure...
Les piles es van carregant poc a poc, els somriures tornen a sortir, primer amb timidesa, poc a poc es van fent més grans, poc a poc torno a sentir-me més o menys viva...
Avui, una cançó que m'encanta i que em porta boniques imatges a la ment...
La fusta és de records, construeixo esperances
i es que dels meus dolors després en faig lloances
de les pors n'he fet miques que he enterrat pel jardí
dels dubte faig engrunes que escampo mar endins
L’alegria és el meu escut, el somriure la meva espasa
el que no em mata em fa mes fort,
res no m’atura, res no em fa caure
M'he begut les ampolles que he trobat pel camí
en les nits de tempesta m'he perdut en l'oblit
jo no busco riqueza, el que vull es fluir
i ser lleuger com l'aire, cavaller del destí
L'alegria és el meu escut, el somriure la meva espasa
el que no em mata em fa mes fort,
res no m’atura, res no em fa caure
res no m’enfonsa, res no em fa caure
Vaig perdre com les ombres es perden dins la nit
des que em vas deixar per mi no has existit
no demano promeses, el que vull es gaudir
l'home lliure dins l'aire, amo del meu destí
L’alegria és el meu escut, el somriure la meva espasa
el que no em mata em fa mes fort,
res no m’atura, res no em fa caure
res no m’enfonsa, res no em fa caure
res no m’atura, res no em fa caure
divendres, 28 d’agost del 2009
Nit senzillament genial...
Sé que tard o d'hora algú em retraurà que ahir me n'anés tota la nit de festa a bcn, però per una nit, vaig decidir allunyar-me de tota la tristesa que impera per casa i passar-m'ho bé. Senzillament ho necessitava i va valer moltíssim la pena.
De xerrameca al tren, de veure i gaudir d'un dels millors grups de batucada que he vist mai, de donar mil voltes pels carrers de Sants, d'un sopar tranquil amb la millor companyia, de saltar com una boja al mig del concert de Rauxa, de cantar i ballar totes les cançons, de compartir mirades, somriures i abraçades.
D'asseuren's al mig del carrer, cantant amb algú d'allí que portava una guitarra, de tenir un petit ensurt, quan creiem que li havien furtat la bossa al Dani, i que ens vingués un poli vestit de paisà i ens la tornès, prèvia firma de la paperassa corresponent.
D'esperar que passessin les hores per poder agafar el primer tren de tornada enmig de converses tranquil·les i somriures mig amagats.
De dormir-nos al tren, tot i el fred de l'aire acondicionat (cal que estigui tant alt???) i despertar-se tot just quan arribavem a Tarragona, i mirar com aquells que estan al teu costat encara dormen, amb un somriure plàcid, i que aquest somriure s'encomani cap a tu mateixa.
Cansada, més aviat morta de son, arribar a casa quan tot just s'ha fet de dia, dormir encara no un parell d'horetes, i cap a l'últim dia de repàs falta gent, però amb una lletra gravada, una lletra i una mirada...
"Que a l'amor no se li pot fer mal, que la cosa més bonica és saber que algú t'estima..."
dimecres, 26 d’agost del 2009
Ocupada de nou...
Els meus amics s'han proposat omplir-me l'agenda i de retruc les hores del dia, de mil i una activitats, i la veritat m'encanta.
Quan no estic estudiant o fent feina a l'ordinador (estic de l'estadística fins al capdamunt), em venen i literalment em rapten jejejeje.
Quan no és un sopar amb bany a la piscina i joc de taula inclos, és un cafè que s'allarga amb una xarrera eterna i mirades que ho diuen tot, quan no un cinema improvisat, quan no una dosi de cançonetes o una tarda remenant fotos per una exposició, o fent cartells amb pintura i em venen dient que ells no saben fer les lletres com jo (??!!!), o preparant material pels campamanets (tant de bo pogués tornar a marxar, però em toca fitxar...), o anar a fer una cervesa cap al tard, o ei que dijous, anem a les festes de Sants i tu vens!!!, o un missatge a mig matí, o una trucada amb l'excusa més simple per saber que faig, o el millor de tot, una abraçada d'aquelles que no t'esperes... i que m'encanten.
I avui la frase de ma mare, que feia molts dies que no sentia: no et caurà la casa al damunt, no... però aquesta vegada se li notava un somriure mig amagat.
dimarts, 25 d’agost del 2009
Bona nit.
No, no m'he perdut en una illa llunyana, estirada en una gandula veient les hores passar, però si que estic més relaxada, molt més.
Quan aquesta tarda ha sonat el telèfon, i era un amic, que em deia que volien fer un sopar tranquil al mas, potser amb la guitarra, i un bany a la piscina, he estat molt molt a punt de dir-li que no, però m'ho he pensat una fracció de segon, i a l'hora convinguda ja estava esperant que em vinguessin a buscar.
Realment em feia falta una estona així, tranqui·leta, sense haver de donar masses voltes al cap, envoltada dels amics que estimo. Sopar senzillet, amb bon ambient, relaxat, xerrant entre naltros.
Una nit d'aquestes que te'n vas amb un somriure a dormir, que ja m'agrada!!!
I demà repetim, per què hem de deixar passar el temps no? XDDD I demà em toquen a mi els postres!!!, i tinc molt clar que fer-los que els agrada amb bojeria.
Us estimo nois (Dani, Albert, John, Aleix, Clara, Clareta, Mercè, Ingrid, Pedro, Gus...)
diumenge, 23 d’agost del 2009
Comencen a pesar massa els mals moments.
Quin estiu!!!!
Aquest matí una altra mala notícia s'acostava, i aquest estiu ja en van masses!!! Aquesta vegada ha estat el torn del gripau més gran, el nostre "iaiete", com l'anomenàvem naltros. Si que estava malalt des de feia mesos, però no t'ho acabes d'esperar mai del tot. Entre això i d'altres circumstàncies que afecten a l'esplai, és fa certa la frase que m'han dit avui, que no és bon moment pels gripaus.
Des d'aquí un petonàs ben fort al Vicente!!!!
Si he de fer recompte d'aquestes últimes setmanes, aquest estiu està resultant d'allò més trist, fins i tot tràgic, realment els moments més feliços son aquells que tenia els nens al voltant, o algun altre amb els caparrots.
No estic d'humor.
dissabte, 22 d’agost del 2009
No ens faran callar.
L'altre dia parlant amb uns coneguts que tenen un restaurant, va sortir el tema, de que uns "clients" es van emprenyar perque la carta estava en català, a veure raonament lògic, que entendria fins i tot un nen de tres anys, si estem a Catalunya en què volen que estigui?? en Nepalès???? doncs no, segons ell estem a Espanya, i tot ha d'estar en la llengua de l'imperi... i per aquí si que no hi passo, primer que s'aprenguin algunes lleis que bona falta els fa.
O l'altre dia en una llibreria, que em ve la dependenta, que ja em coneix, i em diu que han arribat uns nous contes en català que potser m'agradaran. Ella sap que n'utilitzo molt amb els nens, doncs al costat ja tenia el "colonitzador" de torn, que arrufava el nas pq jo només triava literatura en català.
Ens poden tombar el ja més que retallat estatut, ens poden menysprear i insultar (què és amb l'únic amb que no perden pas la pràctica...), però no ens poden, ni podran fer-nos callar.
Si una cosa ens caracteritza, és que som d'allò més tossuts, i que no pararem. Oi?
I si no més fàcil, si tanta nosa els fem, que ens deixin marxar d'una vegada...
Som la cançó que mai s‚acaba,
som el combat contra l’oblit,
som la paraula silenciada,
som la revolta en un sol crit.
Som l’espurna que encén la flama,
som la lluita que hem compartit,
som la pedra en la barricada,
som el poble per construir.
I quan la nit ens ve a buscar
som tot un món per estimar,
som una història per guanyar,
tot un futur per començar.
Som llàgrimes en la mirada,
som el coratge de seguir,
som la ferida mai tancada,
som la història que no han escrit.
Som l’arbre enmig de la tempesta,
som els estels que vam teixir,
som l’esperança i la tristesa,
som el poble per construir.
I quan la nit ens ve a buscar
som tot un món per estimar,
som una història per guanyar,
tot un futur per començar.
(Obrint pas)
divendres, 21 d’agost del 2009
Majors, menors, sèptima, celleta....
Començo a pensar que tinc problemes greus de coordinació.
El meu cap sap què ha de fer, com posicionar els dits, la seqüència de notes i els corresponents acords, i tinc clara la cançó qué és (i mira que l'he buscat senzilleta), el ritme corresponent, tot i que tinc tendència a accelerar-me, però quan tota aquesta informació l'han de rebre els meus dits, resulta que aquests es rebel·len, i fan el que els dóna la gana.
M'encanta com sona la meva guitarra, sobretot quan la toca algú altre, perque quan ho faig jo sembla que estigui trepitjant la cua al gat del veí.
Per diferents circumstàncies feia mesos que no la tocava, i ara és com si volgués recuperar el temps perdut, coi de refotudes cordes metàl·liques (i sé que sonen molt millor...), però els meus dits (sobretot l'anular i el petit que han acabat tallats...) es deuen estar plantejant perque no podia amb una clàssica, i les seves cordes de niló...
I no, el que em crispa els nervis, de debò, és el refotut metrònom, que un dia d'aquests sortirà per la finestra.
dijous, 20 d’agost del 2009
dimarts, 18 d’agost del 2009
S'amiga que m'ha donat es destí...
Amb un missatge em fas somriure, amb un missatge em demostres que t'importo...
Amb un missatge em ve al cap la lletra d'aquella cançó...
Sa vella màgia negra que em té embruixat,
sa vella màgia negra que tu ben saps trenar,
aquests dits freds que em freguen anant amunt i avall,
s'encanteri de sempre, de quan ens miram.
Aquell viu tremolor que hi ha a dintre meu,
com és un cop baix de ventre de quan ens engronxam
i ben avall, avall me'n vaig,
com una fulla entre ses branques he quedat.
Fugir enfora, no sé com es fa
Sent és teu nom, em crema es pit,
i entre flames em crema es desig.
Només besades el poden salvar.
S'amant que sempre he volgut tenir
s'amiga que m'ha donat es destí
i sempre que es teus llavis es troben es meus,
i ben avall, avall me'n vaig;
fent remolins avall me'n vaig
en una roda, estimant e una roda
on em trob tot sol,
i encisa d'aquesta màgia negra que és diu amor.
Cris Juanico.
dilluns, 17 d’agost del 2009
Tristor.
Tantes ganes i plans que tenia per aquestes vacances, i ara no tinc ganes de fer absolutament res. I ara compto les hores per tornar a la feina, i així ocupar una mica el cap.
Llàgrimes que s'escolen en qualsevol moment: en veure una fotografia, en veure els comentaris sobre ella a la revista del poble, en una conversa entretallada amb les meves tietes, a l'escoltar aquella cançó que es passava l'estona ballant.
Intento distreure'm, però no ho acabo d'aconseguir, he repetit les pràctiques de dret una desena de vegades, perque el que hi havia escrit brillava per la seva incoherència, surto a passejar, a fer un cafè, però ja no hi ha la llum que hi havia, i el gust s'ha tornat quelcom insipid.
Amb una imatge gravada al cap, la seva carona riallera.
Els comentaris innocents d'un nen que anava amb ella a classe, i que no acaba d'entendre el que passa, i et diu tranquil·lament: L'Èlia s'ha mort, i això vol dir que no vindrà a l'escola al setembre, i continua jugant amb allò que tenia a les mans, i tu sents això i se't fa un nus a l'estómac i has de reprimir les llàgrimes...
O quan veus a l'altre cosí, que de sobte no sap amb qui jugar, o la més petitona de la casa, que només pregunta amb el seu vocabulari : "I l'Eia, on t'ésss".
I enmig de totes aquestes llàgrimes, em puja la bilis, quan sento pel carrer, és un angelet que ara està al costat de Déu, has de pensar què és al Cel, i que punyetes hi fa tant amunt, quan el seu lloc és aquí entre naltros jugant i rient, viva!!! O quan recordo les paraules del mossen: que algú m'expliqui quins pecats pot haver comes una nena de 8 anys, per favor!!!!
divendres, 14 d’agost del 2009
Èlia
diumenge, 9 d’agost del 2009
Suaument em mata...
"No tenguis por, agafa'm sa ma
No tenguis por, em pots besar..."
Ahir nit de cultura, nit de concert, nit de Cris Juanico.
M'encanta aquest home, el concert genial,tot i que reconec que se'm va fer excessivament curt, d'una intensitat que se't posava a la pell, amb la millor companyia possible, i envoltats de la naturalesa i de la nit del Parc Samà. Un concert ple de sensualitat i de bona música. Una meravella!!!
Després cap a la NAC, vam veure poques actuacions, però després vam xalar d'allò més amb la "Banda de la Gamba". Aquí es va acabar la música tranquil·la, però també ens ho vam passar d'allò més bé tota la colla allí saltant. Sens dubte els millors dalt de l'escenari l'Apel·les i l'Albert, no se'ls resisteix cap instrument, son genials.
Després més tranquils en un racó del parc, amb la guitarra de fons, i naltros per allí cantant. Aquests moments no tenen preu.
Ben entrada la matinada cap a casa.
Una nit per no oblidar.
dissabte, 8 d’agost del 2009
Per on seguim...
Avui toca recórrer aquells camins que comencen, aquells que s'acaben, aquells que hem de plegats. Comencem??? I aquesta segur que ens acompanyarà...
Camins, que ara s'esvaeixen
Camins que hem de fer sols
Camins vora les estrelles
Camins que ara no hi son
Van deixar-ho tot el cor encès pel món
Per les parets de la mort sobre la pell
Eren 2 ocells de foc sembrant tempestes
Ara som 2 fills del Sol en aquest desert
Mai no es massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor
Camins, somnis i promeses
Camins que ja son nous
No es senzill saber cap on has de marxar,
pren la direccio del teu cor
Mai no es massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor
Camins que ara s'esvaeixen
Camins que has de fer sol
Camins vora les estrelles
Camins que ja son nous (Sopa de Cabra)
dijous, 6 d’agost del 2009
Vacances, si home i què més!!!!
No se suposa que estic de vacances???
Què hauria d'estar lluny de la feina i de tots els maldecaps que comporta? I mira que m'agrada la feina...
No se suposa que son els meus trenta dies que em toquen per llei????
No se suposa que hauria d'estar veient-les passar estirada en una gandula, oblidant-me de tot i de tots?
No se suposa que hauria d'estar relaxada i fent només allò que em vingui de gust?
Doncs es veu que tot això és molt suposar...
Fa dies que el meu mòbil bull literalment amb les trucades del meu cap, reunió va, reunió ve, i jo carregada de paperassa per revisar i acabar... En començo a estar una mica tipa del concurs aquest!!!
Voleu dir que funcionarà si a la propera trucada li he dit que sóc a la Patagònia, com a mínim!!!!
dimarts, 4 d’agost del 2009
Va d'impostos....
Situació 1. Real.
Tarda de solet. Decideixo anar a la platja, sola, acompanyada d'un llibre i dels meus pensaments. Al principi tot va bé. Fa una mica de núvol, suposo que per això no hi ha l'aglomeració dels altres dies, però el sol pica d'allò més. Decideixo posar-me a prop de les roques, de fet com sempre, no tinc ningú al costat i hi ha força (de fet més que força) distància amb la resta de gent que hi ha per allí. Passa l'estona, llegeixo, em tombo a la tovallola, torno a llegir, una altra volta, deixo anar els meus pensaments i la meva imaginació, una altra estona panxa amunt i quan ja no puc més decideixo anar a nedar una mica.
Després de la remullada, torno a la tovallola disposada a seguir una estona més. Sorpresa!!!! Algú ha clavat el parasol just a tocar de la meva tovallola, què dic a tocar, si m'estiro quedo completament a l'ombra!!!! i al bell mig d'una familia de desconeguts, que a sobre han tingut la barra d'agafar les meves sandàlies i la meva bossa i llençar-la uns metres enllà...
Miro al meu voltant, mirant si per alguna cosa, la platja, i en concret aquella zona s'ha omplert d'allò més, però no, no estic veient visions, hi ha lloc suficient per muntar-hi un torneig de futbol si fes falta.
Afafo les meves coses, i em dirigeixo a la tovallola.
-Perdoni, però es que estava jo aquí. Es pot enretirar una mica, si us plau.
-A ver niña, yo pago mis impuestos y puedo ponerme donde me de la gana.
-Em sembla molt bé, però això no li dóna dret a tocar les coses dels altres.
-Me molestaban para poner la sombrilla.
-Però calia posar-la justament a sobre de la meva tovallola?
Llavors veig que es va encenent i salta.
-Estos catalanes de mierda, que se piensan que la playa és suya, y yo aquí pago mis impuestos y puedo ponerme donde me de la gana. (Vaja que no tenia més arguments...)
-Jo també pago els meus impostos i no per això vaig molestant al personal.
-Encima se me pone a hablar en catalán, sera maleducada la niñata, a ver si aprende que estamos en España, y que Cambrils lo hemos hecho grande los españoles y no los ratas de los catalanes.
No em volia posar al seu nivell d'insults i poca pena, tot i que per dins estava que bullia de ràbia...
-Aquí l'únic que és un maleducat i que ha faltat el respecte és vostè, i gràcies als rates dels catalans teniu autopistes gratuites per poder venir aquí a fardar. Però venir aquí, no és sinònim de trepitjar a la resta. Au, bon vent!!!
Es va quedar sense dir res i amb la boca oberta, i estic plenament convençuda que em va entendre. Vaig agafar les coses i em vaig allunyar d'allí. Vaig continuar la meva tarda de platja, lluny d'allí, no fos cas que la bilis que desprenia aquell home s'encomanés.
Situació 2. Real.
El meu carrer, i els de la vora son zona blava, però els habitants de Cambrils, tenen un descompte per a aquestes zones, irrissori, però descompte al cap i a la fí.
Amb uns amics, després de passar-nos bona part de la tarda carregant i descarregant material, decidim anar a prendre quelcom fresquet. Donem varies voltes amb el cotxe, no hi ha sort, així que ens en anem a la zona blava, cap de nosaltres porta monedes petites, així que poso a la màquina una moneda de dos euros, i selecciono l'opció de resident pel cotxe del meu amic, que llueix l'etiqueta corresponent al seu cotxe. Aquesta moneda li dóna per una pila d'hores, més que suficients per un cafè amb gel, vaja que fins a l'endemà a mig matí no ha de treure el cotxe.
Darrere nostre una parella ja grandeta ha seguit tots els nostres moviments, però pel que sembla ells de residents poca cosa, i els sentim renegar: pagamos nuestros impuestos, para qué???
M'encanta, i molt, Cambrils. Però la veritat em sobren aquests aires dels que venen aquí durant uns dies a l'agost, es pensen que el poble és seu...
Si torno a sentir la refotuda frase: "yo pago mis impuestos", em carregaré a algú...
diumenge, 2 d’agost del 2009
Les dues muntanyes...
Tenia ganes de contes avui.
En una terra deshabitada hi havia dues muntanyes que s'alçaven al bell mig d'una gran plana.
Una, era molt alta. Estava formada per unes roques grises, quasi blanques, que brillaven des que sortia el sol fins que s'amagava. Des del cim d'aquesta muntanya hom podia contemplar per tots costats una gran extensió de terra.
L'altra era més petitona. No tenia roques que brillaven, ni es podia veure gran cosa des del seu cim. L'única cosa que ens podia oferir era el color vermell de la seva argila i el verd de les herbes salvatges.
Un dia, la muntanya gran pensava: "Jo sí que en sóc, de bonica! En canvi aquesta muntanya veïna, tan baixa i tan lletja. No m'agradaria gens ésser com ella...”
La petita també feia els seus pensaments, i deia: "Per què dec servir jo? Sóc baixa, trist..., no tinc ni un punt que brilli..., només quatre herbots que prou reina tenen per a créixer.”
Ah! però..., sabeu que va passar? Doncs, que un dia varen arribar per aquelles terres uns nois i noies forasters, carregats amb motxilles i tendes, buscant un lloc per acampar.
En veure aquelles muntanyes, van pujar primer a la més alta. Tots quedaren sorpresos de la seva bellesa i van decidir quedar-se al seu cim. Ah renoi! S'adonaren de sobte, que tot era pedra i no hi havia ni un sol lloc per a poder clavar la tenda...
Ben desenganyats van baixar cap a la petita, encara que no els agradés tant.
No sabeu pas l'alegria que van tenir quan van veure que allà sí que la tenda es clavava fàcilment.
Van passar uns dies, i com que hi estaven tan bé, decidiren quedar-s'hi una bona temporada.
Llavors començaren a plantar-hi verdures, arbres, flors i una gran figuera.
Aquella muntanya que pensava que no servia per a res, va convertir-se en un lloc meravellós, on la vida era agradable i acollidora. Mentre que la muntanya gran es va haver de quedar tota la vida igual, com al principi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)