Per alguns Josep Lluís, per d'altres Lluís, pels seus amics de la colla Josepo o Sepo, per alguns el xic.
He perdut el compte de les vegades que he sentit per casa: "On és el xic?"
Aquí el teniu de petitet, amb els seus característics rinxolets, i que es posava per tot arreu, i ja de ben petit anant amunt i avall de la barca, sense marejar-se gens ni mica.
Ara aquest xic ja s'ha fet gran, molt gran, avui "oficialment" entra al món dels adults, i segons diuen les males llengües a partir d'ara podrà fer el que vulgui (ai qui es devia inventar això?).
Què encara que ens barallem me l'estimo molt, molt, molt.
Què em fa riure amb les seves pallassades (encara que de vegades m'entren ganes d'escanyar-lo).
Que de tant en tant se li en va molt la pinça.
Que hi és quan se'l necessita (encara que renegui i protesti llargament abans de fer res).
Que veure la seva cara il·lusionada en el concert de la seva vida (el primer de molts) no té preu.
Que és un bon noi, encara que la seva habitació sigui un pèl massa tètrica (o el "zulo" que diu ell).
Que esta fent el que realment li agrada, i traient unes notes realment impressionants (que més d'un profe d'institut voldria veure ara).
Que espero que segueixi com ara, sense perdre's pel mal camí.
Que aquests 18 anyets només siguin el començament d'un llarg viatge.
FELICITATS!!!!
(Tots els que el coneixeu ja esteu estirant-li les orelles, i jo més val que em vagi a amagar jejeje)