diumenge, 25 de maig del 2008

Estic trista


Ara més que mai, no vull que els nens marxin.
Com cada any, arriba el final de curs al centre, i tot que ja fa dies que s'ha notat la baixa assistència (i això que enguany no fa calor per trepitjar la platgeta), aquest any m'agradaria allargar-ho, ells han sigut la meva vàlvula d'escapament aquests dies, ells m'han fet distreure'm una mica de les cabòries i preocupacions, m'han fet canviar la imatge trista i preocupada, sovint per un somriure.
També sóc plenament conscient de que tot això és un pensament egoista, estan cansats de tot l'any i necessiten, com tots unes setmanes per esbargir-se d'allò més!!!
Que gaudeixin tot el que puguin, que visquin mil aventures per explicar després!!
Trobaré a faltar molt els meus nens i nenes del centre.
També s'acaba el gripau, però no ben bé, deixem enrere els dissabtes per trobar-nos cada dia durant els mesos de juliol i agost, però abans d'això visita prèvia al Delta, on de ben segur que un exercit de mosquits famolencs ens estarà esperant!!
I no crec, que faci res de dolent fent això, és la meva feina, m'apassiona, i em distreu.
Sense oblidar els somriures dolços dels nens de l'associació Down, ni les meves estimades "paparres" del menjador, ni les noves complicitats dels nens i nenes del cau (sense oblidar els caps)...
Definitivament, estar envoltada de nens i nenes és el millor per somriure a la vida, i encara més quan toca viure moments extremadament difícils.

1 comentari:

Arda ha dit...

Saps que t'entenc molt be. Cuan la vida ens dona cops forts que ens deixen l'ànima abatuda, no hi ha millor antídot que el somriure d'un infant.
Se que passes un moment dur. Anims amiga!.
M'agraden especialment els teus posts, cuan parles de les teves experiéncies amb els mes menuts i els teus estimats Dawns.
Molta sort.