Estic trista

Ara més que mai, no vull que els nens marxin.
Com cada any, arriba el final de curs al centre, i tot que ja fa dies que s'ha notat la baixa assistència (i això que enguany no fa calor per trepitjar la platgeta), aquest any m'agradaria allargar-ho, ells han sigut la meva vàlvula d'escapament aquests dies, ells m'han fet distreure'm una mica de les cabòries i preocupacions, m'han fet canviar la imatge trista i preocupada, sovint per un somriure.
També sóc plenament conscient de que tot això és un pensament egoista, estan cansats de tot l'any i necessiten, com tots unes setmanes per esbargir-se d'allò més!!!
Que gaudeixin tot el que puguin, que visquin mil aventures per explicar després!!
Trobaré a faltar molt els meus nens i nenes del centre.
També s'acaba el gripau, però no ben bé, deixem enrere els dissabtes per trobar-nos cada dia durant els mesos de juliol i agost, però abans d'això visita prèvia al Delta, on de ben segur que un exercit de mosquits famolencs ens estarà esperant!!
I no crec, que faci res de dolent fent això, és la meva feina, m'apassiona, i em distreu.
Sense oblidar els somriures dolços dels nens de l'associació Down, ni les meves estimades "paparres" del menjador, ni les noves complicitats dels nens i nenes del cau (sense oblidar els caps)...
Definitivament, estar envoltada de nens i nenes és el millor per somriure a la vida, i encara més quan toca viure moments extremadament difícils.