Mai, ningú, en tos els anys que fa que em passo les hores envoltada dels més menuts, havia aconseguit fer-me sentir tant malament, provocant en mi un sentiment profund, com si no valgués res, com si de paraules enverinades es tractessin, paraules que se't queden gravades ben endins, paraules roents com petits punyals, paraules que acusen, que per molt que ho intentis evitar provoquen que les llagrimes s'escapin galta avall provocant ràbia, impotència i una profunda tristesa.
Sí realment és capaç de creure's tot el que em va dir, és que realment no em coneix gens ni mica, i encara pitjor, no s'esperarà pas a que el temps potser li contradigui el seu pensament.
Va fer mal en el seu moment, i fa mal ara.
La millor cura per tot això, la teniu valtros, la vostra comprensió, els vostres ànims i les vostres abraçades van ser el millor bàlsam per les ferides obertes.
Poc a poc intento convencer-me a mi mateixa, que no és mereix que jo m'ho estigui passant malament, que és impossible caure bé a tots els pares (ni ho vull ni ho pretenc), però que m'acusi de coses que no he fet, ni faré mai, això si que no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada