Estava la mar de contenta, il·lusionada i amb ganes de fer mil i una coses, de ballar, de riure, de cridar, d'enviar i rebre certs missatges, de parlar pels descosits, de torrar-me pel sol, de no tenir que estar pendent del rellotge, de somiar...
però en qüestió de pocs moments tot això se'n va en orris, i és converteix en un grapat de cendres i de pols, sorgeixen de nou prioritats, nervis, preocupació, dolor, angoixa... tornen les visites a l'hospital, amb un elevat grau de malestar, esperant que s'acabin aviat i que aquesta vegada sigui la definitiva.
Senzillament amb els ànims per terra, no és un bon dia.
2 comentaris:
Ostres lo del hospital es per tu , per el teu pare,entot cas una abraçada i que tot millori. Petons.
Ostres ! no fotis...
Anims , guapa
Publica un comentari a l'entrada