Dies i nits de guerra i amor.

Veuré com entres a la sala, m’aixecaré i m’abraçaràs,
caurem rient, sense parlar-nos, al millor lloc d’aquell sofà.
A fora, la fosca ens banyarà i alguna espurna de la pluja
esquitxarà tots aquells vidres que més tard s’entelaran.
Mullarem de negre els gots i beurem buscant el delit,
més en els nostres cossos, que en els glops distants de vi.
- Què hi ha, com ha anat el dia?
- Tenia ganes de plegar.
- Et regalo el sol, per tu, bonica.
I l’abraçada em sorprendrà.
- M’has trucat... ha passat res?
- Només volia dir-te “nosaltres”.
- Ja t’ho vaig dir: no passaran!
I em semblaràs més tendra que abans.

Vessarà de ple el nostre món i et pintaré amb aquests dits
els llavis que en el dibuix no tens per cuidar les nostres nits.

Just abans d’agafar el son amagaré sota el coixí
alguna rosa groga que ens salvi el tu i el mi.

M’estrenyeràs el nom amb força.
- Vull que sempre sigui així…
S’escaparà alguna promesa:
- A mi més, ho sento aquí…

- Ets tu! Sempre ho he vist tant clar!
Les gotes ja hauran parat.
- Ja t’ho vaig dir: no passaran!
I et fiaré el cel, la lluna i la mà.

Repicaran martells a l’obra i xisclarà el despertador,
alguna cosa t’il•luminarà, serà el sol o la tardor.

Quedarà encara algun tirà que vencerem amb la unitat,
i armarem aquesta revolució; dies i nits de guerra i amor.

(Cesk Freixas)