Tantes ganes i plans que tenia per aquestes vacances, i ara no tinc ganes de fer absolutament res. I ara compto les hores per tornar a la feina, i així ocupar una mica el cap.
Llàgrimes que s'escolen en qualsevol moment: en veure una fotografia, en veure els comentaris sobre ella a la revista del poble, en una conversa entretallada amb les meves tietes, a l'escoltar aquella cançó que es passava l'estona ballant.
Intento distreure'm, però no ho acabo d'aconseguir, he repetit les pràctiques de dret una desena de vegades, perque el que hi havia escrit brillava per la seva incoherència, surto a passejar, a fer un cafè, però ja no hi ha la llum que hi havia, i el gust s'ha tornat quelcom insipid.
Amb una imatge gravada al cap, la seva carona riallera.
Els comentaris innocents d'un nen que anava amb ella a classe, i que no acaba d'entendre el que passa, i et diu tranquil·lament: L'Èlia s'ha mort, i això vol dir que no vindrà a l'escola al setembre, i continua jugant amb allò que tenia a les mans, i tu sents això i se't fa un nus a l'estómac i has de reprimir les llàgrimes...
O quan veus a l'altre cosí, que de sobte no sap amb qui jugar, o la més petitona de la casa, que només pregunta amb el seu vocabulari : "I l'Eia, on t'ésss".
I enmig de totes aquestes llàgrimes, em puja la bilis, quan sento pel carrer, és un angelet que ara està al costat de Déu, has de pensar què és al Cel, i que punyetes hi fa tant amunt, quan el seu lloc és aquí entre naltros jugant i rient, viva!!! O quan recordo les paraules del mossen: que algú m'expliqui quins pecats pot haver comes una nena de 8 anys, per favor!!!!
10 comentaris:
La vida és molt injusta, i de tant injusta que és, la pena que ens genera una situació així s'escapa de tot enteniment. Poques coses et podrem dir que t'ajudin en aquest moment, de manera que només t'envio un cabàs d'abraçades i tots els ànims dels que sóc capaç.
La mort és molt trista, encara més quan és d'una criatura i, gairebé sempre, injusta.
Com bé diu el XeXu, poc se't pot dir, has de passar aquest dol i només el temps anirà ajudant a superar aquesta tristor.
Parla'n tant com necessitis, desfoga't, plora, fes el que et calgui per tal de païr aquest dolor.
Jo també t'envio abraçades i ànims, maca.
És difícil però s'han de passar aquests dies tan durs i no et procupis de cridar i queixar-te tan com vulguis, estas en el teu dret.
Tant sols el temps anirà posant les coses al seu lloc , ser forts es el que toca . La mort es molt injusta de vegades .
Entenc molt bé com ets sents...
No dubtis a plorar, és una bona manera, i si pots, queda amb amigues i amics, parla,treu... tot ajuda.
Ni que sigui en la distància, rep una forta abraçada.
un petó bonica i molts ànims i forces per superar aquest mal tràngol...
som aquí, també per plorar junts si et cal..
t'ofereixo la companyia llunyana... som aquí...
petons
Gràcies de tot cor a tots pels vostres comentaris.
Gràcies per les vostres abraçades i pels vostres ànims.
Gràcies per ser-hi.
Em pensava que ja no em quedaven llàgrimes, però aquest matí m'he llevat amb el coixí ben moll.
Pecats?. Ni tan sols devia estar en el seu vocabulari aquesta paraula.
No hi ha cap explicació, CAP, davant de la mort d'un infant.
Ni tampoc consol.
Només una tristesa i una ràbia immenses.
I passa massa vegades. Segurament forma part del viure, el risc de morir....certament, vaja. Peró no tant aviat, això no hauria de passar.....mai!.
Gràcies Arda, jo també crec, que un nen no sap ni que és això...
això sí, així els catòlics tenen els arguments idonis...
en fi, que passo de la tristor més gran, a la ràbia, torno a la tristor, i així anem passant les hores...
una abraçada...
En un funeral, també d'una persona jove (25) no vaig aguantar el que deia el capellà. i vaig sortir de l'església.
Si hagués estat un familiar meu, crec que hauria anat a parlar amb ell després,...
A vegades caldria deixar de parlar tant de déu, pecats, sacraments, i ser més humans...així estan de seguidors.
Publica un comentari a l'entrada