Freud

Endreçant vells apunts, arxius i d'altres documents he retrobat certes imatges curioses...

En què pensa el senyor Freud?
Ell i els seus inestimables traumes, les seves obsessions, les seves pors, els seus somnis...

Integració? En parlem?

Per la meva feina, tinc relació amb joves problemàtics, d’edats molt diverses, ja sigui per la seva conducta, o per les relacions més o menys defectuoses amb l’escola.
Aquestes relacions, no sempre venen definides pel mal comportament, també, i cada vegada més sovint, venen donades perquè aquests joves acaben d’arribar a la nostra ciutat, sovint venint de diferents països i de cultures completament diferents, i evidentment, això comporta un canvi, a vegades no fácil d’acceptar, i què pot comportar un procés de rebel·lió que es va allargant en el temps.
A part dels joves nouvinguts, també treballo amb nens derivats dels serveis socials, nens que provenen de families desestructurades, i que per unes hores, sense oblidar la situació personal de cada nen, puguin passar unes hores relacionant-se amb nens de la seva edat, participant de jocs, de manualitats, de tallers de cuina, de treballar hàbits higiènics i conductuals, treballar els valors personals…
Un nen, pel seu desenvolupament correcte, ha d’estar en contacte amb gent de la seva edat, a d’aprendre a jugar, a embrutar-se, a equivocar-se, però també a compartir, a ser més solidari…
Treballar en grup, s’ha de fer des de la perspectiva de voler sumar, ja que el que no ho té un, potser ho té el del costat, i potser aquell nen o nena que veiem que camina sol pel pati, que no es relaciona amb la resta, potser coincidim amb ells, fora de l’àmbit escolar, com pot ser un centre obert, un esplai, un lloc diferent, on es pot copsar, que potser aquella diferència que creiem que té aquella persona, no és tant i tant marcada, que potser fins i tot, hem trobat un amic, en aquell a qui primer haviem jutjat malament, només pel fet de vestir diferent, de tenir el to de pell diferent, de parlar un idioma estrany, de venir d’un altre país…

A vegades el món em fa por (Els Pets)

Camines
sesnse mirar-me
rumio
un altre cop,
silencis
que fan més mal que les paraules de tots dos.
Somies
la seva cara,
el penses
i no sóc jo.
Acabes de decidir que l´unic cert és un error
Dius cansada
mentre esquives la mirada
bona nit amb veu tan trista
que no em veig amb cor de dir-te
Que a vegades el món em fa por,
a vegades no tinc la raó.
porta l´aire olor de demà;
no fa gaire em vas estimar.
esperes
una trucada,
arribo
massa aviat,
despenges
i ens fas creure a tots dos que ens hem equivocat.
Inventes una altra excusa,
l´escolto
dissimulant,
remenes
aquella foto on em mires com abans.
Dius com sempre
que no ajusti la finestra
i així arriba una altra nit antiga,
freda com el vent que es filtra.
A vegades el món em fa por,
a vegades no tinc la raó.
porta l´aire olor de demà;
no fa gaire em vas estimar.
Coses que no
són de tu i jo
omplen els marges i els pinten de fosc.
Bales de dol
obren ferides que el temps no resol.
A vegades el món em fa por,
a vegades no tinc la raó.
porta l´aire olor de demà;
no fa gaire em vas estimar.

Accessibilitat

Diuen que passejar per Cambrils és un plaer, i hi estic d’acord, però m’adono de que aquest plaer, no ho és per moltes persones. No tothom pot passejar pels carrers de Cambrils, sense que hi hagi dificultats que obstaculitzin la senzilla acció de passejar.
Per passejar, calen carrers amples, on els cotxes no interfereixin, és cert, però aquests carrers serveixen de ben poc, sino van acompanyats de les corresponents rampes, amb el pendent apropiat, que n’hi ha alguna, que és tant inclinada, que intentar-hi baixar sense ajuda, és voler una caiguda assegurada, d’esglaons minimitzats que no suposin un esforç considerable per les persones, d’arbres que estan plantats literalment al mig de la vorera, forçant a les persones amb mobilitat reduïda, a baixar a la calçada amb el risc que això comporta per la seva seguretat i per la de les persones que es troben darrere el volant.
Un dels actius més bonics que té Cambrils, son els seus quilòmetres de platja, però una passarel·la de fusta o de ciment, que s’acaba bruscament a la meitat de la sorra, no serveix de gran cosa, aquestes pasarel·les haurien d’arribar just a tocar de l’aigua, per facilitar que les persones amb la mobilitat minvada tinguin el mateix dret de gaudir d’un bon bany, sense haver de mobilitzar gent.
No vull que això és malinterpreti, està molt bé que hi hagi persones que encara ajudin a les persones que van amb cadira de rodes, amb crosses, amb bastó o caminador, darrere un cotxet infantil o arrossegant un pesat carret de la compra, a traspassar el carrer, a ajudar-los a pujar la vorera pertinent, però siguem lògics, i no deixem que aquests entrebancs físics, interfereixin més en aquestes persones. Aquestes persones, han de poder per si mateixes, sempre dins de les seves capacitats, poder fer les activitats que vulgui i quan vulgui, sense haver d’esperar la solidaritat del veí.

El "fantàstic" món dels ordinadors.

Avui no hi ha manera!!!
El meu "estimat"ordinador m'està fent el matí impossible, obrir un arxiu pdf, és aconseguir de forma immediata que es pengi, intentar entrar al campus virtual de la facultat no és més que una quimera, i per seguir el corrent internet fa de les seves.
Per enviar un arxiu en format word, he estat més de 40 minuts de rellotge!!!!
(sense parlar de la memòria de directors que està esperant...)
És pot saber què passa???!!!
Ara el més estrany, és que sense que ningú toques cap tecla, de fet feia estona que l'havia abandonat, ara tot funciona amb perfecta normalitat. Això és de bojos.
Ens hem convertit en un apèndix d'una màquina?
Depenem massa d'aquests ginys?
Abans no hi havia internet i el món no es bloquejava, oi?
I després encara hi ha gent que creu que els ordinadors salvaran el món...

No tot és el que sembla

I tant!!!!

L'ÈXIT......

És tenir un somni.
És tenir confiança en tu mateix.
És saber canviar el temps.
És reconèixer que t’has equivocat i demanar perdó.
És enamorar-se del que fa un mateix.
És adonar-se què estàs elegint en cada moment.
És no mirar enrere.
És actuar amb il·lusió.
És provar de fer alguna cosa d’una manera diferent.
És no rendir-se mai.
És estar preparat per veure l’oportunitat.
És tornar a començar sense donar-se per vençut.
És fer les coses el millor que puguis, però sobretot fer-les.

Avui li he manllevat el text al Dani. ;P
Però té raó!!!!

Passa el temps...

Potser el meu interès pels llibres ve d'aquella època?
Un interès que molts anys després encara perdura, i que no ha parat de créixer mai.
Sempre m'ha agradat molt aquesta foto. Quina cara de bona nena que faig!!! Què haurà passat? ;P

Els crits de la terra

Sonen les festes arreu de les comarques
Sonen a ritme de les nostres danses
Danses de guerra: tabals i dolçaines
Sonen les festes arreu de les comarques.
Balla la gent en les nostres places,en els carrers I en les cases ocupades,
espai d´un somni que creix amb nosaltres
balla la gent arreu de les comarques.

Parla la gent i parla de viure
de viure i créixer en una terra lliure
Parla la gent i només parla de viure
de construir un futur més digne.
Aquí i allà una cançó de guerra
marquen tabals el ritme de la terra
de nord a sud crits d´esperança i guerra
criden dolçaines els crits de la terra.

Muntanya russa...

Així és com sento jo avui a nivell emocional.
A dalt de tot quan estic amb els nens de l'associació down, ja portem dos divendres, i ueeeeee!!! diria que ja em sé els noms. (Maria, Paula, Núria, Berta, Anna, Abel, Albert, Maria, Octavi, Adrià, Leire, Cèlia...)
La veritat trobo que son una passada, em sento molt i molt bé quan estic amb ells, i mira que n'hi ha de ben remenuts.
A dalt de tot, quan veig determinades persones amb el seu somriure característic. (i sé que encara que a vegades no estem d'acord, hi ha moltíssima estimació pel mig)
A dalt de tot, quan penso que avui el meu "nebodet" Lluc fa dos anyets. Mare, que és guapo!!!!
A dalt de tot, quan preparant els nous jocs del centre obert, et venen al cap les mil i una pallassades que podran fer (i jo al darrera...)
A la meitat, quan tot i l'esforç hi ha mal rotllo amb el grup de grans, i ara a sobre amb mares implicades.
A la meitat, quan per culpa de qüestions econòmiques hi ha un cert regust amarg a la feina. Vull que les coses s'aclareixin d'una vegada!!!
I a baix de tot, quan penso en aquella persona, per mi tant estimada, i que ara està tant i tant lluny.

Ben pensat: les coses bones avui superen de llarg les dolentes.

Al meu país la pluja no sap ploure (Raimon)

Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.
No anirem mai més a escola.
Fora de parlar amb els de la teua edat
res no vares aprendre a escola.
Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.
A escola et robaven la memòria,
feien mentida del present.
La vida es quedava a la porta
mentre entràvem cadàvers de pocs anys.
Oblit del llamp, oblit del tro,
de la pluja i del bon temps,
oblit de món del treball i de l'estudi.
"Por el Imperio hacia dios"
des del carrer Blanc de Xàtiva.
Qui em rescabalarà dels meus anys
de desinformació i desmemòria?
Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

PD: Perque m'agrada, i perque és d'aquelles cançons que sempre he sentit per casa.

Respecte

N'estic tipa i cuita de la falta de respecte!!!
Dels crits, dels insults de banda i banda de la taula, dels intents d'arreglar les coses a cops de puny, de les males cares, i dels plors i les lamentacions després.
Tipa de veure que un vol ser més que l'altre, de creure que el company que seu al costat és inferior, de veure com es trepitgen els uns als altres.
Continuo creient amb totes les meves forces en el respecte. Cal respecte vers els companys, vers les monitores i vers el material.
Tant costa d'entendre que les coses no se solucionen així?
Que els únics perjudicats son ells mateixos?
Que l'únic que aconseguiran es quedar-se sols, perque no hi haurà ningú que es vulgui relacionar amb ells?
Jo entenc que la ràbia que porten a dins se'ls menja, i que l'han de treure d'alguna forma, però no crec que les baralles siguin la millor solució.

Colors

Dies que es tenyeixen d'un blau lluminós.
Dies que hom s'adona dels diferents tons de verd (encara que pocs) que poblen la ciutat.
Dies que la llum sembla més ataronjada o fins i tot vermellenca.
Dies com els d'avui, que el cel està ple de grisos.
Dies que l'estat d'ànim fa que tot ho vegis negre.
Dies que t'has quedat en blanc.
Dies que enyores el groc del solet de l'estiu.

És quan dormo que hi veig clar. (J.V. Foix)

És quan plou que ballo sol,
vestit d'algues, or i escata,
hi ha un pany de mar al revolt
i un tros de cel escarlata,
un ocell fa un giravolt
i treu branques una mata,
el casalot del pirata
és un ample gira-sol.
És quan plou que ballo sol
vestit d'algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic
al bassal de sota l'era,
em vesteixo d'home antic
i empaito la masovera,
i entre pineda i garric
planto la meva bandera;
amb una agulla saquera
mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
al bassal de sota l'era.
És quan dormo que hi veig clar,
foll d'una dolça metzina,
amb perles a cada mà
visc al cor d'una petxina,
só la font del comellar
i el jaç de la salvatgina,
-o la lluna que s'afina
en morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar,
foll d'una dolça metzina.

TV

La pau no és el silenci que hi ha després de les bombes, sinó el soroll dels nens jugant al carrer.

Restaurant Xinès (Sau)

Quatre passes i un adéu
tot va caure en un instant
com un crit la teva veu
tinc la vida per davant.
El teu nom era un carmel
dies d'hivern en el meu llit
ets un vent calent i fred
que em fa tremolar de nit.
Ara tot entre tu i jo
quedarà com si no hagués passat res
i et segueixo recordant
que al restaurant xinès
hi haurà una taula per dos.
Quantes nits hauran passat
tinc por de llevar-me sol
temptacions de veure el teu somriure.
He d'aprendre a viure
sense els teus llavis humits
en un món pensat per dos
com si tot ja s'hagués fos,
com un animal ferit.
Ara tot entre tu i jo...

Mirall de silenci (Sangtrait)

Tinc un somni cada nit:
les foscors s'omplen de llum
i el silenci canta amb mi,
Vull volar fins on ets tu!.
Entre núvols de colors,
com si fos un núvol més

Tinc un somni cada nit,
d'il·lusions que aixequem junts
fent un món de colors clars,
lluny del mal i lluny del bé.
Sempre junts farcits d'amor
és hermós però un somni bell

No tinc temps per ser el millor.
Si em dones temps potser ho seré.
Cavalcant vents, dalt de l'horitzó
Dona'm vida per tocar la teva pell.

Tinc un somni cada nit,
tan aprop però sempre lluny
quan la nit marxa amb el sol
tu també t'en vas amb ell.
Cavalcant el vent, fins l'horitzó.

Gràcies.

Gràcies pel regalet. (de moment l'únic...)
Gràcies per recordar-te'n (no com d'altres que també esperava que ho fessin).
Gràcies per ser-hi en els diferents tipus de dies.
Gràcies (les teves)

Prepara't que el pròxim a rebre ets tu, i per una vegada (a veure si servirà de precedent), no et penso fer cas.
MUÀÀÀÀÀÀ

Els teus somnis

Enllà , més lluny de les estrelles, a l´altra cara del mirall,
On tot és més senzill d´entendre, la porta espera oberta.
Un pas i ja el teu cor desperta, un salt i ja no tornaràs,
Comptant la magia és la primera, seguint…
Els teus somnis t´estan esperant.
Vés, no dubtis més, abraça´ls.
No el veus? a poc a poc s´acosta, no ho sents? el tens al teu costat.
L´amor té totes les respostes.
És el teu somni, t´estava esperant.
Vés no dubtis més, s´escapa.
Lluita pels teus somnis, t´estan esperant,
Fes que siguin certs, abraça´ls.
El vent escampa les fulles, el temps arriba i se´n va
Mai no em demanis la lluna, ningú la pot agafar.
La vida cau i la pluja, el sol ens pot eixugar,
Sempre canvia la lluna, pren el que et vulgui donar.
Pren els teus somnis, t´estan esperant.
Vés no dubtis més, s´escapen.
Fes que no s´ensorrin, vés-los a buscar,
Fes que siguin teus, abraça´ls.
Lluita pels teus somnis, t´estan esperant,
Fem que siguin certs, abraça´ls.
Fes que no s´ensorrin, vés-los a buscar,
Fes que siguin certs, abraça´ls.
Mirant de tant en tant enrere, els peus a terra, el cor volant,
Endins el sentiment és tendre, volem seguir somniant.

Frustració

Aquesta setmana al centre està resultant d'allò més frustrant.
De què serveix esprémer-se el cervell buscant activitats diferents i que els hi siguin atractives quan el grup de les grans, es dedica a rebutjar-les una darrera de l'altra mostrant una actitud tant negativa, que fa que predomini un ambient de mal rotllo.
Hores i hores de pensar entreteniments, de buscar material per poder-les donar un cop de mà amb els deures, de plantejar els coneixements en forma de jocs i de dinàmiques, de provar mil manualitats diferents, de programar el que se suposa que ha de ser una estona agradable per tots, però res més lluny de la realitat. Al final tot son males cares, retrets i la més absoluta negació sense donar cap alternativa. I no serà perque no poden proposar idees, però aquestes brillen per la seva absència.
I el que és pitjor que el respecte és quelcom eteri, a estones invisible i intangible. No respecten a ningú (sobretot alguns dels mitjans II), és creuen que poden passar per damunt de tot i de tothom.
Mentida, si que respecten a algú, a ells mateixos. La resta senzillament, donen per suposat, que no sabem ni pintem res de res.

Vespre

Cap al vespre és quan
Estàs com a cansat,
I no saps el que fer i et quedes fixat
I et trobes molt sol i el soroll s'esvaeix,
I mires al carrer
I no hi ha gaire gent,
I canvien els sons
I tot sembla més mort.
I vols cridar ben fort
Que n'estàs fins als collons
Cap al vespre estàs trist, i no saps on anar
I et prepares un Whisky
I no te'l pots acabar
I t'encens  un cigarro sense ganes de fumar
i l'apagues aviat i et tornes a aixecar
i de sobte tens por
de sentirte tan buit, te'n vas cap al pub
I no trobes ningú
I surts fora al carrer i comences a córrer
I el vent et va assecant el que sembla una llagrima
i t'atures cansat amb el nas ple de mocs
i t'empatxes de nit
i respires ben fort, fort, fort, fort.
Cap al vespre és quan
Estàs com a cansat, i no saps el què fer
I et quedes fixat i et trobes molt sol
I el soroll s'esvaeix, i mires al carrer
I no hi ha gaire gent

Equivocar-se

Josep Lluís

Per alguns Josep Lluís, per d'altres Lluís, pels seus amics de la colla Josepo o Sepo, per alguns el xic.
He perdut el compte de les vegades que he sentit per casa: "On és el xic?"
Aquí el teniu de petitet, amb els seus característics rinxolets, i que es posava per tot arreu, i ja de ben petit anant amunt i avall de la barca, sense marejar-se gens ni mica.
Ara aquest xic ja s'ha fet gran, molt gran, avui "oficialment" entra al món dels adults, i segons diuen les males llengües a partir d'ara podrà fer el que vulgui (ai qui es devia inventar això?).
Què encara que ens barallem me l'estimo molt, molt, molt.
Què em fa riure amb les seves pallassades (encara que de vegades m'entren ganes d'escanyar-lo).
Que de tant en tant se li en va molt la pinça.
Que hi és quan se'l necessita (encara que renegui i protesti llargament abans de fer res).
Que veure la seva cara il·lusionada en el concert de la seva vida (el primer de molts) no té preu.
Que és un bon noi, encara que la seva habitació sigui un pèl massa tètrica (o el "zulo" que diu ell).
Que esta fent el que realment li agrada, i traient unes notes realment impressionants (que més d'un profe d'institut voldria veure ara).
Que espero que segueixi com ara, sense perdre's pel mal camí.
Que aquests 18 anyets només siguin el començament d'un llarg viatge.
FELICITATS!!!!
(Tots els que el coneixeu ja esteu estirant-li les orelles, i jo més val que em vagi a amagar jejeje)

Amposta

Dia de retrobament amb una de les meves companyes i amigues d'Educació.
Com la trobava a faltar, diria que per una cosa o una altra no ens veiem des de la graduació i això va ser fa molts mesos...
A la tarda passeig al voltant del riu Ebre, això sí sense poder passar pel pont, ja que l'estan arreglant, que s'estava afonant.
I xerrar, i ensenyar-me la part nova d'Amposta (allí també hi ha arribat aquesta dèria constructora... amb la idea esbojarrada de posar-hi un camp de golf...).
Dia tranquil, relaxat i amb molt bona companyia. (Tots tres, Angela, Adrián i Fibi).
El proper dia a Cambrils, (espero que no tardem tant).
I tant que penso baixar per festes!!!
Una besada xics!!!
Pd: m'ha encantat lo pis.

ELS CATALANS SOM DIFERENTS

Ells diuen 'perro viejo' i 'mosquita muerta' allà on nosaltres diem 'gat vell' i 'gata maula'.
La sort màxima de la rifa és un masculí 'el gordo', allà, i un femení, 'la grossa', aquí.
De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui 'Virgen' i nosaltres que sigui 'Mare de Déu'
Ells paguen 'impuestos', que ve d''imponer', i nosaltres 'contribucions' que ve de 'contribuir'.
Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns sinvergüenzas', mentre que els corresponents> catalans són, només, uns 'poca-vergonyes'.
Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen 'madera' quan nosaltres toquem 'ferro'.
Allà celebren cada any les 'Navidades' mentre que aquí amb un sol 'Nadal' anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un 'bon dia' i una 'bona nit' cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples buenos días' i 'buenas noches' diaris.
A Espanya es veu que ho donen tot 'dar besos, abrazos, pena, paseos ... ' mentre que als Països Catalans donem més aviat poc, ja que ens ho hem de fer solets 'fer petons, abraçades, pena, un tomb...'.
Allà diuen '¡oiga!' quan aquí filem mes prim amb un 'escolti!'
Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen 'morenos' i nosaltres 'rossos', colors que s'oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.
Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment 'almeja' i aquí 'figa', mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un cas, i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.
Mentre ells 'hablan' -i fan!- aquí 'enraonem', és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.
Allà per ensenyar alguna cosa a algú 'adiestran' i aquí 'ensinistrem'.
Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l'ensenyament sobre la 'destra' (dreta) i els altres sobre la sinistra'(esquerra)...
Tota una concepció del món, doncs, s'endevina rere cada mot d'una llengua, perquè la llengua és l'expressió d'un comportament col·lectiu, d'una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d'entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al treball, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista.

I més caputxeta...

Records que es barregen.
Això d'aquests dies què és? De petita ja em vestia de caputxeta, i ara, molts anys després torne-m'hi.

Tarda agredolça

Tarda d'últims retocs a les disfresses a correcuita.
Una provant, i posant grapes per tot arreu, l'altra maquillant i de totes les mares que rondaven per allà, només una estava pendent dels nens, les altres ben escarxofades a les cadires, no fos cas, que es cansessin o que pobres de nosaltres, els manessim qualsevol fotesa.
Una tarda al curs, que els demanem als pares i mares, que vinguin al centre i s'impliquin en les activitats dels seus fills i no hi ha manera!!!
Ara per berenar si que corren, igual que voltors sobrevolant damunt la carronya.
Si a tot això li sumem que hi ha un nen que fa setmanes que no venia, i avui uops sorpresa apareix, i no fa altra cosa que vacil·lar-nos a les dues monitores, fa que un dia que havia de ser pels nens, agradable i divertit acabi amb un petit regust agredolç.

L'altre punt agredolç, confirmar el primer excel·lent de la carrera, i sentir per darrera comentaris, sobre la meva amistat amb el professor respectiu. Què pensin el què vulguin, jo estic molt tranquila, sé que la feina l'he feta jo, i no pas que me l'han regalada.

NINGÚ NO COMPRÈN NINGÚ

Ningú no comprèn ningú,
però nosaltres som nosaltres
i sabem allò que és bo:
Sentir el sol damunt la cara
i estimar-se de debò,
i trobar-se viu encara
i cantar sense cap dol.
Ningú no comprèn ningú,
però nosaltres som nosaltres
i volem un món tot nou,
amb un cel net d'amenaces,
amb tres núvols per quan plou,
amb el mar a quatre passes
i els que som companys i prou.
Ningú comprèn ningú,
però nosaltres som nosaltres
i sabem la veritat:
Que la terra no és partida
com un mapa mal pintat,
i que això és una mentida
de molt mala voluntat.
Ningú no comprèn ningú
però nosaltres som nosaltres
i sabem allò que és bo:
Sentir el sol damunt la cara
i estimar-se de debò,
i trobar-se viu encara
i cantar sense cap dol.

Felicitats, jo!!!

Avui fa uns 9126 i escaig dies que corro per aquest món (dia amunt dia avall).
Per aquells que si que us n'heu recordat, moltes gràcies, no us podeu arribar a pensar la il·lusió que m'ha fet rebre el missatge de bon matí, o aquella trucada inesperada de mitja tarda (ai aquestes agendes que ens fan més planer el camí per aquesta vida), sense oblidar un missatge rebut als pocs minuts de les dotze de la nit passada...
Gràcies als meus nens i a les meves companyes del centre que m'han omplert la tarda de somriures. (Estirada d'orelles inclosa) Gràcies per la corona, la penjaré a l'habitació.
Gràcies als que han compartit la mini reunió d'avui amb mi.
I a la resta de la gent... què els hi dic???

Aquests 26 anyets els penso celebrar cada dia.
Uoooooo, com s'atura el temps??

Rareses...

Ara resulta que jo sóc rara, per no voler sortir sense parar des del dijous fins ben entrat el dilluns al matí.
Sóc rara perque emborratxar-me en un "botellón" no em diu res.
Sóc rara perque m'agrada més la idea de quedar-me parlant tranquilament amb els amics.
Sóc rara perque m'agrada la platja a primera hora del matí (ben pensat, m'agrada a tot hora jeje).
Sóc rara perque dedico el meu temps lliure al lleure, perque en lloc de tancar-me en una discoteca, envoltada de fum i bevent sense parar, el meu temps el dedico a passar-lo amb les persones que realment m'omplen, com els Gripaus per exemple. (I d'aquí uns dies amb els nens de l'associació Down).
Sóc la rara perque de tant en tant em dedico a fer cursets tant estranys com el de monitor de lleure, el de director, monogràfics i altres complements.
Sóc rara perque prefereixo dedicar les meves vacances a anar-me'n de colònies o treballant amb nens en parcs o activitats.
Sóc rara, perque a vegades m'agrada envoltar-me de natura i passejar tranquilament (encara que reconec que no ho faig gaire...)
Sóc rara perque la majoria dels meus amics estan o han estat vinculats a esplais, caus i d'altres llocs estranys de trobada.
Sóc rara perque m'ho passo bé preparant manualitats o explicant un conte.
Sóc rara perque no m'importa embrutar-me, tacar-me o disfressar-me.
Sóc rara perque a vegades semblo una pallassa en potència.
Sóc rara perque m'entesto a aprendre a tocar la guitarra, en lloc d'escoltar música enllaunada.
Sóc rara perque els meus diners els destino a llibres o música.
Sóc rara perque no evito estar amb nens o deixar-los aparcats (més aviat tot el contrari).
Sóc rara perque en lloc d'haver estudiat quelcom més pràctic, em dedico als problemes de la gent.

Doncs si per tot això i molt més, resulta que sóc rara, francament continuaré sent rara!!!

Centre Obert Alba Mar

Aquesta setmana ja farà un any que treballo al centre obert, i la veritat és que hi estic la mar de bé.
La relació amb les companyes és bona i l'ambient de treball molt maco, això sí, de tant ens comportem de forma més esbojarrada....
I amb els meus nens??? Buff, què difícils que son a vegades!!! Quants cops ens hauran posat a prova? (I ho continuaran intentant).
Quants cops m'han fet riure, emocionar, o emprenyar?
Quants intents de demanar les coses mil i una vegades?
Quants intents d'ensenyar-los una mica? A vegades veient els resultats, i d'altres que no et queda més remei que carregar-te de paciència, perque senzillament aquella no és la seva tarda, i no hi ha manera d'inculcar-los res de res...
A vegades no necessiten tants coneixements (encara que bona falta els fa), sino senzillament passar una estona distreta, on es puguin deixar anar una mica de tota la situació que els envolta, a vegades només una mica d'atenció o d'afecte.
Son molts nens i nenes, els que cada dia ens sorprenen, però em quedo amb la innocència dels més petits, (el canvi en ells és el més accentuat, veus l'evolució setmana rere setmana) les trapelleries dels mitjans (sempre tramant quina una en poden fer) i la complicitat de les grans (ai aquestes adolescents, que es queixen de tot allò que els envolta, però que també es volen menjar el món, abans que sigui el món el que se les cruspeixi).
M'estimo molt a tota aquesta colla de petards!!!

Tot al revés

Dies que surt tot al revés.
Dies que penses que seran blancs i resulten d'allò més negres.
Dies que dones per segur uns resultats i aquests es capgiren donant sorpreses tant de bones com de dolentes.
Dies que surts contenta de casa i tornes d'allò més capficada.
Dies que surts amb el cap d'allò més emboirat i tornes amb un somriure als llavis.
Dies que esperes que uns fets passin i et quedes esperant... i quan menys t'ho esperes, arriben les sorpreses.
Dies de tot o res.
Dies de dalt o baix.
Dies de claror o de foscor.
Dies plens d'il·lusions o de frustracions.
Dies de realitats o de somnis.

Ara o mai...

Ara O Mai
Sempre ho he desitjat
però he hagut de renunciar.
Sempre ho he imaginat
però no he estat capaç.
Potser ha arribat l´hora
de canviar,
potser ha arribat l´hora
de la veritat,
tu saps el que m´ha costat,
ha de ser ara o mai.
Ho tinc a les meves mans,
no, no ho puc deixar escapar,
serà un moment especial,
ara ho tinc al meu davant.
Ara o mai,
deixa que sigui capaç.
Ara o mai,
deixa que sigui veritat.
Vull que ara sigui el
moment esperat,
demà serà massa tard.
Ara o mai.
Potser és tan diferent,
ara ho sento tan a prop,
podria ser el moment
de donar-ho tot.
Potser han canviat
els papers del joc,
ha arribat l´hora de ser
guanyador,
deixar de ser un perdedor,
ha de ser ara o mai.

Així no es fan les coses...

"El govern espanyol començarà divendres el procés per il·legalitzar Acció Nacionalista Basca (ANB) i el Partit Comunista de les Terres Basques (PCTB) perquè considera que són hereus de la ja il·legalitzada Batasuna i que tenen vincles amb ETA." (Vilaweb, 23 Gener 08)

No se suposa que els estaments judicials de qualsevol estat, no haurien d'estar vinculat als estaments polítics? O això només és la bonica teoria?
Il·legalitzant partits, intentant silenciar diferents formes de pensar, intentant silenciar diferents veus, intentant obviar els que veuen el món des d'un altre punt de vista, només aconseguiran justament tot el contrari. Qualsevol cosa que és prohibida, reprimida o declarada il·legal reneix amb més força.
N'estic segura, que l'omnipresent Garzon (no hi ha més jutges a l'Audiència Nacional???), quan hagi fet tota aquesta desfeta a Euskal Herria, començarà a Catalunya, i tots sabem quin serà el primer partit que voldrà eliminar del mapa.

Què hi pintem encara a Espanya?
visca catalunya lliure gora euskadi askatuta

Nens i nenes...

El nen (o nena, no ho oblidem):
massa gelós, amb fòbies i manies, deprimit, poruc, agressiu, difícil, inquiet, piròman, que fa rebequeries, que roba, tirà, que diu moltes mentides, que no dorm, amb malsons i terrors nocturns, que quan dorm dóna cops de cap i puntades de peu, que parla en somnis i fa carrisquejar les dents, que es mama el dit, que es mossega les ungles, amb tics, que rebutja l'escola, que llegeix amb dificultat, que hi veu malament, amb dificultats en l'aprenentatge escolar, superdotat, rebutjat pels seus companys, víctima de la violència escolar, que no menja, amb excés de gana, que no controla el pipí, que no controla la defecació, que no parla bé, que hi sent malament, tartamut, enganxat a la televisió, que abusa dels videojocs, ciberaddicte, que es masturba, efeminat, la nena homenot, que pateix abusos sexuals, tafaner, absent, que no juga, que perd el plor, que pateix maltractaments, que es veu diferent, que no vol créixer, solitari, massa vulnerable, esquerrà, immigrant.
El nen diferent...? Sí, però continua essent un nen!!!
(extret del llibre: "El nen diferent...?)

Compte enrere...

... per deixar enrere els exàmens.
... per canviar l'estadística pel dret públic.
... per començar a agafar complexe de conillet d'indies amb tantes proves.
... per xalar amb el carnestoltes (encara que a petit format).
... per cantar i fer el boig sense parar.
... per pensar i reflexionar.
... per enviar i rebre mil i una abraçades.
... per canviar de número.
... per cridar ben fort.
... per somiar desperta (i també dormida).
... per retrobar-me amb aquells que estimo.
... per seguir endavant.

Si véns

Peuades damunt s'arena.
Si véns, em trobaras
ballant de puntes
damunt d'aquesta roca
i tu per jo et tornaras loca.
Viatjarem amb un cavall alat,
aquest vespre silenciós,
cap a racons inexplicables, deserts,
salvatges.
Esperarem sa nit.
Vaig anar a trobar camins de foc.
Me'n tornaria a anar
més enfora que mai.
No tinc por de somiar
que em perdré pes camí
o que no tornaré mai més.
Jo no sé de quina banda bufara.
Sa sínia perd aigua
i sempre amb es peus banyats.
Tenim pedres entre ses ungles,
ben pops i despullats,
com dues gotes d'aigua
a ses cales del Pilar.
Te cantaré as capvespre,
t'estimaré a sa matinada,
te donaré fruit
i te menjaré a besades.

Ai ai ai aquests psicòlegs...

Per què encara no he trobat un sol docent de psicologia que m'agradi?
La primera era incapaç de trobar a la primera l'aula on fèiem la classe, la segona es vantava de ser una gran investigadora, això sí, sempre a costa dels alumnes, als quals feia signar un document conforme entregaven els treballs (cosa que no feia cap altre professor), i si no signaves, no t'aprovava. Aquesta suposada gran investigadora, encara arrossega transparències escrites a mà i que ja fa anys que han canviat de color i estan d'allò més grogues.
El tercer i últim, es dedica a explicar-te la seva vida privada (de fet tret característic dels altres també).
És demanar molt seguir el temari? Francament, no crec que conèixer a quina hora s'aixeca o el nombre de fills o nets que pugui tenir em serveixi de gaire.
Les seves classes son una forma òptima de perdre el temps.
Això sense obviar que el seu material d'estudi està fet integrament en castellà!!! Només té en català el títol del tema.
A vegades tinc els meus dubtes, d'estar estudiant realment en una universitat catalana.
De moment, alguns dels psicòlegs que conec no m'han agradat gens ni mica (sense comptar alguns alumnes que es creuen superiors només pel fet d'estudiar psicologia), però si aquella facultat és una casa de bojos!!!!
Sort que no tots son així, i que hi ha futurs psicòlegs que canviaran aquesta visió!!! Ànims Ricard!!!

Què sigui ja divendres, que siguin ja les cinc...

Ja hem passat l'equador dels exàmens, ara només queden el de psicologia i el d'estadística. Brrrr........ quines ganes tinc ja de que s'acabin. De debò que m'agrada el que estic estudiant (i espero que em serveixi en un futur), però en dies com aquests em plantejo per uns breus segons en què devia estar pensant per seguir estudiant. És broma, però estic esgotada!!!! Tinc les neurones que m'estan demanant a crits un descans.

Al centre comença a predominar l'ambient carnavalesc per tots els racons, quin tip de muntar i acabar disfresses que ens espera, noietes!!!! Sempre m'ha agradat aquesta festa pagana, llàstima que a Cambrils faci anys que no es faci rua ni res semblant, només el fan ja les escoles!!!!

Res millor, que per eixorivir-me una miqueta, que barallar-me una estona amb la guitarra (ara em toca fer uns exercicis amb bateria i piano de fons, i jo al damunt he de tocar, o com a mínim intentar-ho). Pensava que em seria més fàcil, però es veu que no, els meus dits van per un cantó i les notes per un altre, jejeje.

Paciència que és la mare de la ciència.

Dolça és la sal

Dolça és la sal, quan al teu costat sóc,
fred és el foc, si sé que amb mi estàs,
plou sota el sol, si et tinc al davant meu,
crema el gel, si sé que amb mi estàs.
I és que quan estic amb tu m'ho canvies tot.
Com et mous, com creixes,
com aprens i guardes coses noves,
el teu geni, el teu encant, les teves mans;
penso en quan balles, quan cantes,
en quan plores i en quan dorms,
i és que si, després de tot, et tinc a tu
és que tinc sort.

L'he retrobat...

Jorge Bucay, "El buscador"

Esta es la historia de un hombre al que yo definiría como un buscador...
Un buscador es alguien que busca; no necesariamente alguien que encuentra.
Tampoco es alguien que, necesariamente, sabe qué es lo que está buscando. Es simplemente alguien para quien su vida es una búsqueda.
Un día, el buscador sintió que debía ir hacia la ciudad de Kammir. Había aprendido a hacer caso riguroso de estas sensaciones que venían de un lugar desconocido de sí mismo. Así que lo dejó todo y partió.
Después de dos días de marcha por los polvorientos caminos, divisó, a lo lejos, Kammir, Un poco antes de llegar al pueblo, le llamó mucho la atención una colina a la derecha del sendero. Estaba tapizada de un verde maravilloso y había un montón de árboles, pájaros y flores encantadores. La rodeaba por completo una especie de pequeña valla de madera lustrada.
Una portezuela de bronce lo invitaba a entrar.
De pronto, sintió que olvidaba el pueblo y sucumbió ante la tentación de descansar por un momento en aquél lugar.
El buscador traspasó el portal y empezó a caminar lentamente entre las piedras blancas que estaban distribuidas como al azar, entre los árboles.
Dejó que sus ojos se posaran como mariposas en cada detalle de aquel paraíso multicolor.
Sus ojos eran los de un buscador, y quizá por eso descubrió aquella inscripción sobre una de las piedras:

Abdul Tareg, vivió 8 años, 6 meses, 2 semanas y 3 días

Se sobrecogió un poco al darse cuenta de que aquella piedra no era simplemente una piedra: era una lápida.
Sintió pena al pensar que un niño de tan corta edad estaba enterrado en aquel lugar.
Mirando a su alrededor, el hombre se dio cuenta de que la piedra de al lado también tenía una inscripción. Se acercó a leerla. Decía:

Yamir Kalib, vivió 5 años, 8 meses y 3 semanas

El buscador se sintió terriblemente conmocionado.
Aquel hermoso lugar era un cementerio, y cada piedra era una tumba.
Una por una, empezó a leer las lápidas.
Todas tenían inscripciones similares: un nombre y el tiempo de vida exacto del muerto.
Pero lo que lo conectó con el espanto fue comprobar que el que más tiempo había vivido sobrepasaba apenas los once años...
Embargado por un dolor terrible, se sentó y se puso a llorar.

El cuidador del cementerio pasaba por allí y se acercó.
Lo miró llorar durante un rato en silencio y luego le preguntó si lloraba por algún familiar.
-No, por ningún familiar —dijo el buscador—. ¿Qué pasa en este pueblo? ¿Qué cosa tan terrible hay en esta ciudad? ¿Por qué hay tantos niños muertos enterrados en este lugar? ¿Cuál es la horrible maldición que pesa sobre esta gente, que les ha obligado a construir un cementerio de niños?
El anciano sonrió y dijo:
- Puede usted serenarse. No hay tal maldición. Lo que pasa es que aquí tenemos una vieja costumbre. Le contaré...:

“Cuando un joven cumple quince años, sus padres le regalan una libreta como esta que tengo aquí, para que se la cuelgue al cuello. Es tradición entre nosotros que, a partir de ese momento, cada vez que uno disfruta intensamente de algo, abre la libreta y anota en ella:

A la izquierda, qué fue lo disfrutado.
A la derecha, cuánto tiempo duró el gozo.

Conoció a su novia y se enamoró de ella. ¿Cuánto tiempo duró esa pasión enorme y el placer de conocerla? ¿Una semana? ¿Dos? ¿Tres semanas y media...?
Y después, la emoción del primer beso, el placer maravilloso del primer beso...¿Cuánto duró? ¿El minuto y medio del beso? ¿Dos días? ¿Una semana?
¿Y el embarazo y el nacimiento del primer hijo...?
¿Y la boda de los amigos?
¿Y el viaje más deseado?
¿Y el encuentro con el hermano que vuelve de un país lejano?
¿ Cuánto tiempo duró el disfrutar de estas situaciones?
¿Horas? ¿Días?

Así, vamos anotando en la libreta cada momento que disfrutamos... Cada momento.

Cuando alguien se muere, es nuestra costumbre abrir su libreta y sumar el tiempo de lo disfrutado para escribirlo sobre su tumba. Porque ese es para nosotros el único y verdadero tiempo vivido".

N'hi ha per llogar-hi cadires!!!!

Avui he passat per la plaça de l'Església i he vist en directe la famosa cúpula del nou campanar. Per favor, quina aberració!!!!
Que algú m'expliqui de que serveix un campanar en ple segle XXI?
Que potser esperen augmentar el nombre de feligresos amb el so de les quatre campanes? (4 per falta d'una...).
Tampoc servirà per guiar als pescadors, que no saben que totes les barques van equipades amb una pila de ginys informàtics?(GPS, plotters, radars, sonars, sondes, ordinadors...).
Ara que el que em rebenta no és la construcció en si del campanar, és que aquesta és finançada amb diners de l'Ajuntament!!!!!! És a dir que aquest "formós campanar" de més de 33 metres d'alçada el paguem entre tots els cambrilencs!!!! Fins i tot els que no som creients.
Si l'haguessin finançat pel seu compte o amb aportacions voluntàries no hi tindria res a dir. Però no, ara ens dediquem a finançar l'entitat més rica de l'Estat.
Ara falta acabar de col·locar la cúpula i els rellotges de les façanes, (un per façana, segur que això ajudarà a la gent per no fer tard als llocs...) ja hi podrien posar en cada façana unes peces de rocòdrom que com a mínim tindria alguna utilitat.
Vinga tots aquells que formin part d'alguna creença que comencin a demanar pressupost a la casa gran, o amb quin argument es negaran a que es construeixi una mesquita, un minaret, o una sinagoga?
On està escrit que totes les esglésies hagin de tenir el seu campanar? Què no estava bé aquesta sense? Es veu que no.

Digue'm que m'estimes...

Digue´m que m´estimes
encara que sigui un somni,
digue´m que em desitges
i et prometo que et creuré.
Digue´m que m´enyores
i que no et passen les hores,
digue´m que em somies
cada nit des de fa temps.
Saps que sé molt bé
que un altre t´omple la vida
i que no pot ser,
que no vols mirar el passat;
i ara que he tornat
no pretenc trobar-te sola,
tan sols tenir-te un cop més al costat.
Digue´m que m´estimes,
omple´m el cos de mentides
només et demano un dia
i demà ja hauré marxat.
Sols amb tu podria
suportar la melangia
i guarir-me la ferida
que m´ha quedat.
Digue´m que m´estimes
encara que no t´ho creguis,
digue´m que em desitges
i després me n´aniré.
Digue´m que m´enyores
i et sap greu quan te n´adones,
digue´m que em somies
enganya´m encara més.
Saps que marxaré
i no em tornaràs a veure,
aquest cop pot ser
l´últim que m´abraçaràs;
i en aquest instant
recordarem la nostra història,
aquell amor que amb el temps s´ha esborrat.
Digue´m que m´estimes
omple´m el cos de mentides,
només et demano un dia
i demà ja hauré marxat.
Sols amb tu podria
suportar la melangia
i guarir-me la ferida
que m´ha quedat.

1ra ronda!!!!

Ufff!!!!!!!!
Que malament senta això de matinar molt!!!! Si en feia de dies que no m'aixecava tant d'hora (els altres dies per estudiar com a molt eren les vuit), però no avui, a quarts de set ja estava aixecada i sota la dutxa, i com no podia ser altra manera, el bus de les 7 del matí ha brillat per la seva absència i els de 2/4 ha arribat tard!!!! Sort que una és previsora i ja tenia previst coses com aquestes, no me'n fio els dies dels exàmens i acostumo a marxar força abans.
Primer examen fet, el de fonaments del treball social, diria que prou bé, per aprovar més que segur, llàstima de la pregunta del mètode, que no hi hagut manera de que em sortís, snif snif...
(sempre igual, nervis i més nervis, paràgraf del quinze, algun que altre bloqueig mental...) i la resposta sempre surt just al travessar la porta de sortida...

Au, anem pel segon, estructura, que toca dimecres!!!!

Nur, moltes moltes gràcies pel missatge, no me l'esperava i em va encantar de debò.

Un únic gran missatge...
explicat de forma memorable...
amb un llenguatge que connecti...
tenint en compte que el missatge que
val és el que capta la gent...
convidant en lloc d'intentar convèncer
i tot plegat, essent capaços de moure
EMOCIONS

Enyorança...

...d'aquelles tardes de cafè explicant-nos les coses.
... d'aquelles trucades per comentar algun detall, o quan ens necessitàvem.
... d'aquella comprensió a vegades i d'aquella incomprensió d'algunes altres.
... d'aquelles explicacions barrejades amb algun consell (encara que després no el seguíssim cap de nosaltres).
... d'aquella mirada.
... d'aquell somriure.
... d'aquell suport que ja no hi és.
... d'aquella amistat.

Democràcia?

Abraça'm

Tu fas de mi algu millor i més fort
fas que m´agradi ser del tot
tal com sóc, sense por, sense disfressa.
I nu als teus ulls, sé que puc
fer-ho tot i guanyar el pols al temps
amb encert de valent.
Impossible imaginar
que la vida em fes aquest regal
fent-me el més afortunat
perque puc mostrar-me
amb llibertat.
Abraça´m ben fort
t´estimo amb el cor, tinc sort
de viure el moment amb tu i per mi
abraça´m ben fort.
Tu fas de mi un pelegrí amb destí
una ventefocs que té el seu fí
ben aprop, perque això no dura mai massa
però sé que haig de fer per frenar
el contacte amb la realitat
i tornar a engegar.
impossible imaginar
que la vida em fes aquest regal
fent-me tan afortunat
per poder fer un somni realitat.
i aixi es tot diferent
sóc segur inocent
però en vull més i sé on buscar-ne més
estic bé, estic bé.

Així no hi ha manera...

No es pot estudiar res, si la veïna ha decidit fer les obres de la cuina aquesta mateixa setmana. Encara que tinc els meus dubtes, no sé si realment les està fent o vol convertir les parets de casa seva en quelcom que imiti el formatge gruyere!!!!
Tot just toquen les vuit del matí i ja estan picant o amb el trepant a tota llet!!!
D'acord, que jo acostumo a treballar o a estudiar amb música de fons, però una cosa és això i l'altra de molt diferent és aquest soroll infernal que se't clava al cervell.
A mig matí tenia el cap com un timbal, que riu-te'n tu dels "Cop de Cap".
Cap al migdia he provat d'esbargir-me una mica amb la guitarra i de pas practicar una mica, missió inútil perquè el soroll feia que no sentís ni una sola nota.
No em serveix canviar l'habitació per el menjador, a tot arreu de la casa és el mateix!!! Portem així tres dies, o acaba aviat o a mi em sortirà un instint assassí.
Entre això, i que ja de per si em poso nerviosa de cara els exàmens estic ...
M'hi jugo qualsevol cosa, que justament demà que treballo de matí, i per tant no seré a casa, no piquen gens.
Si les coses segueixen així, a partir del cap de setmana faré vida a les biblioteques.