Avui em quedo...

... amb la paciència que té la meva companya de feina amb els nens. Tot un mirall.
... amb la possible notícia de treballar aquestes festes que s'acosten.
... amb veure amics de sempre.
... amb la complicitat d'un somriure. (No m'oblido de les fotos que et dec).
... amb el compromís de treball d'un dels nens.
... amb...

On és el problema de ser diferents?

Si hagués volgut quelcom fàcil, segur que no estaria on sóc. Si hi ha la possibilitat de decidir, on és el mal de poder fer-ho? Perque hem d'esperar que ens solucionin la papeleta des de Barcelona quan el més lògic, i el més democràtic seria poder fer-ho nosaltres mateixos? No ens diferenciem dels altres, precisament perque tenim aquesta opció de decidir? No sortirà el candidat més reforçat, sigui qui sigui, si l'escolleix un nombre més ampli de militants que no només uns concrets? Perquè no se'ns dóna l'opció de parlar tal com estableixen els Estatuts? Què potser ens volem emmirallar en d'altres partits i perdre la nostra essència?

Parla per si sol

Dies Internacionals...

Cada vegada estic més en contra del concepte del dia internacional... El veig com un dia per netejar consciències, per fer l'obra de l'any i oblidar-se'n fins a l'any vinent.

Què passa? Què la resta de l'any no existeixen aquestes malalties o problemàtiques?
Els altres 364 dies restants no hi ha persones amb la Sida? Persones amb discapacitats? Persones sense sostre o exclosos de la societat? No hi ha dones treballadores? I com aquests exemples, els nostres calendaris n'estan ben farcits.

El que realment vol col·laborar en aquestes o en d'altres causes, no s'espera a fer-ho un dia concret, només perque ho marca un calendari, i perque ens considerin el més solidari del veïnat, oh que bo que sóc, he donat uns cèntims d'euro, a canvi d'un llacet i ja estic tranquil, ja puc tornar a posar-me les ulleres fosques que em permetin obviar la realitat.

També és cert i ho admeto, que si no pressionem, ni que sigui un dia a aquesta societat, i els fem remoure quelcom a dins, aquesta societat que hem creat entre tots, farà veure que tot és idíl·lic i que els problemes brillen per la seva absència.

Us enyoro nenes...

Perque sou les meves nenes.
Perque son molts moments compartits.
Perque us vull veure molt més sovint a totes.
I perque sou com sou.
Us estimo nenes (Marta, Tere, Eli, Glòria, Anna, Laia, Diana, Raquel i Angela...)

Mr. Jones

Això sembla que va de cançons...
Aquesta m'agrada, i em recorda algú especial. No vull que t'enfadis.

I was down at the New Amsterdam staring at this yellow-haired girl
Mr. Jones strikes up a conversation with this black-haired flamenco dancer
She dances while his father plays guitar
She's suddenly beautiful
We all want something beautiful
I wish I was beautiful
So come dance this silence down through the morning
Cut up, Maria! Show me some of them Spanish dances
Pass me a bottle, Mr. Jones
Believe in me
Help me believe in anything
I want to be someone who believes

Mr. Jones and me tell each other fairy tales
Stare at the beautiful women
"She's looking at you. Ah, no, no, she's looking at me."
Smiling in the bright lights
Coming through in stereo
When everybody loves you, you can never be lonely

I will paint my picture
Paint myself in blue and red and black and gray
All of the beautiful colors are very very meaningful
Gray is my favorite color
I felt so symbolic yesterday
If I knew Picasso
I would buy myself a gray guitar and play

Mr. Jones and me look into the future
Stare at the beautiful women
"She's looking at you.
Uh, I don't think so. She's looking at me."
Standing in the spotlight
I bought myself a gray guitar
When everybody loves me, I will never be lonely

I want to be a lion
Everybody wants to pass as cats
We all want to be big big stars, but we got different reasons for that
Believe in me because I don't believe in anything
and I want to be someone to believe

Mr. Jones and me stumbling through the barrio
Yeah we stare at the beautiful women
"She's perfect for you, Man, there's got to be somebody for me."
I want to be Bob Dylan
Mr. Jones wishes he was someone just a little more funky
When everybody loves you, son, that's just about as funky as you can be
Mr. Jones and me staring at the video
when I look at the television, I want to see me staring right back at me
We all want to be big stars, but we don't know why and we don't know how
But when everybody loves me, I'm going to be just about as happy as I can be
Mr. Jones and me, we're gonna be big stars...

Voler, poder.

Voler esbrinar per a no resoldre, poder saber per fi el teu nom, tenir la teva veu callada, sentir la teva olor quan dorm.
Voler oferir-te una promesa, poder embogir amb la teva pell, tenir de prop els teus miratges, sentir al meu cor el teu batec.
Voler, poder tenir un tros de tu; voler, poder sentir-te un moment; voler, poder sentir-te a prop; voler, poder sentir-me en el cel.
Voler que tot es dignifiqui, voler saber què hi ha dins teu, tenir passió i desbordar-se, sentir com tot ja es va perdent.

La gran Mafalda...

La frase del dia...

"Sense el tot no es pot entendre la part.
Sense la part no es pot entendre el tot"
(Gordon Hamilton)

dita avui a la classe de Fonaments.

La ment fa males passades...

1. Llegir d'esquerra a dreta.
2. Tapa el dibuix i digues els noms que sortien.
3. Ara digues els colors, es comença a complicar oi???

Tinc ganes de...

... recuperar aquelles amistats que es van allunyant.
... veure totes aquelles persones que m'importen.
... finalitzar tots els treballs pendents i de sentir que no se m'acumula la feina.
... retrobar la complicitat amb certes persones.
... d'entendre l'estadística d'una vegada.
... d'allunyar els mals rotllos.
... deixar de donar mil voltes a les coses.
... trobar aquell petit detall que em faci somriure.
... d'ajudar als altres, però que també m'ajudin a mi quan ho necessiti.
... no sentir-me sola envoltada de gent.
... de barallar-me amb la guitarra i que no guanyi aquesta.
... d'acabar tots els projectes.
... marxar uns dies per esbargir-me.
... marxar d'Erasmus uns mesos.
... cridar.
... somiar.
... VIURE!!!!

...
...

Somnis entre boires

Perque va bé amb el meu estat d'ànim d'ara mateix...

Somnis entre boires
boires entre els dos.
Tu i jo, pell a pell
ombres dins el cel.

Torna'm a somriure
nena, sota el meu cor.
I guanya'm amb mirades
tendres com el son.

I t'obriré un camí enmig del mar
ple de llums, ple de plaers
i ocults, secrets

I t'obriré un camí enmig del mar
ple de llums, ple de plaers
i ocults, secrets

Lliga't les mans fredes
al voltant del meu coll
i dona'm la tendressa
que et surt del fons del cor.

I t'obriré un camí enmig del mar
ple de llums, ple de plaers
i ocults, secrets

I t'obriré un camí enmig del mar
ple de llums, ple de plaers
i ocults, secrets.

Quina sorpresa!!!!

Avui la notícia del dia ha estat sens dubte saber que el meu cosí serà pare!!!! Ostres m'he quedat a quadres, després dels segons posteriors on la sorpresa dominava, m'ha faltat temps per trucar al Jordi i felicitar-lo!!!!!

Estic molt molt contenta. Un altre cosinet o cosineta, fantàstic!!!!!

Jordi t'estimo molt, i una enhorabona de tot cor per tots dos.

Jordi i Mar si necessiteu qualsevol cosa sóc aquí!!!

FELICITATS!!!!!

Avui va de rondalles...

No me n'he pogut estar.
Aquest matí, hem estat comprant material per els centres oberts, però remenant llibres i contes he trobat aquest, i senzillament ara és meu.

Crec que m'anirà molt bé per explicar-los coses del nostre país als nens que venen de fora.
Una manera com una altra de fer país, no?

Està força bé pel que he vist de moment, bones il·lustracions i millors històries...

Senzillament no em poden deixar sola envoltada de llibres, contes i llegendes. Son la meva perdició....

MAXI JOVE

Fotos com aquesta, s'ampliaran i seran la imatge corporativa de la botiga. Encara hauré de cobrar drets d'imatge?
Servirà per obrir-me noves portes? Per part meva estic oberta a noves desfilades...

No em cansaria mai de mirar-lo

M'encanta quan està en calma, però també quan demostra el seu caràcter.
Banyar-me a totes hores o fins i tot a la nit.
Quantes hores en remull, jugant amb els amics, amb els de l'esplai, o fins i tot soleta.
És una meravella, un plaer del que no me'n cansaria mai, llàstima que ara fa fred... ara em conformo amb mirar-lo, em passaria hores així, la mar, jo i els meus pensaments.

Senzillament m'agrada

Et trobo…
T’escolto…
Et parlo…
T’abraço…
Et beso…
Et tinc…
Et premo…
T’atrapo…
T’absorbeixo…
T’asfixio…
T’estimo?

(Jorge Bucay)

Avui dia tranquilet

Avui esplai d'allò més tranquil. N'érem pocs però ben avinguts . Jocs i una conversa amena, i sobretot, com sempre, l'afecte que traspassa aquelles quatre parets.

Al final ens faran independents? Tant de bo.

L'article de Salvador Cardús, ahir 23 de Novembre al diari Avui.

Molt interessant.

Es complirà?

A empentes, potser, però a aquest país el faran independentista vulgues que no. I no tant per si els trens s'aturen, els túnels s'enfonsen o ens quedem a les fosques, sinó perquè, a més, se'n foten. Vull dir que el menyspreu pel nostre país s'ha descarat. I tot això no passa per cap descuit innocent. Els tres últims xàfecs de menyspreu -aquí, els vasos ja no vessen per una gota de més, sinó que la desconsideració l'aboquen a raig- els han protagonitzat la ministra Álvarez, el demagog Rajoy i un jutge de l'Audiència Nacional d'aquesta nació veïna que diu que no té nacionalistes. De fa un temps, anem a escandalera diària.

En primer lloc, parlem de la ministra, que ha estat ben clara d'idees. Sabem que el TGV, i en general les infraestructures, són instruments al servei de la construcció política d'un país. Tenen a veure amb el desenvolupament econòmic, sí, però segueixen un projecte polític. Aquí i a Nova Zelanda. I va ser així fa cent cinquanta anys, i ho serà d'aquí a cent cinquanta més. Per tant, els socialistes, i abans el PP, i encara abans una altra vegada els socialistes, sempre han tingut una clara consciència de per què, quan en quin ordre, havien d'encarrilar un TGV, volien dibuixar una autovia o es decidien a enlairar un aeroport. I sabien per què volien que primer el TGV arribés a Sevilla, o per què uns territoris havien de ser regalats amb autovies gratuïtes i als altres s'havien de fer autopistes de pagament. I, és clar, han tingut clar per què uns podien disposar de terminals aeroportuàries per anar a tot el món, i els altres en tenien prou amb una andana cridanera feta per un arquitecte llampant.

Quan el TGV va arribar a Lleida, d'aquella manera que hi va arribar, vaig escriure que el decalatge entre aquella data i la d'arribada a Barcelona tenia significació i conseqüència política. Durant una bona colla d'anys, posaven Lleida més a prop de Madrid que de Barcelona, i Madrid feia de Lleida la seva estació d'esquí. Lleida, ferroviàriament parlant, ha estat posada tota una colla d'anys d'esquena al país. Això no és casual. I ara l'Álvarez ens ho confirma. El TGV -ha dit- és un fil d'acer que serveix per cosir Espanya, i la cusen com més els convé. A uns, amb un bon repunt. Als altres, simplement, ens sargeixen els forats, quan no ens en fan de nous! Si és cert, com diu la ministra de Foment -i ho és-, que el TGV és un fil d'acer per lligar Espanya, és evident que abans d'arribar a Barcelona se'ls ha acabat la puntada. No els som una prioritat. No compten amb nosaltres.

Per la seva banda, Rajoy també ha fet mèrits per empènyer-nos fora d'Espanya. Rajoy ha tornat a desenterrar la destral de guerra lingüística -la destral de fer el destraler, perquè la del "conseguir el efecto sin que se note el cuidado", aquesta mai no ha parat de copejar- i ha promès que canviarà les lleis que faci falta per tal d'imposar l'espanyol a Catalunya. Imposar-lo? Qui no el sap? El propòsit és innecessari, si no és que el vol imposar als turistes que passegen per la Rambla de Barcelona, és clar. Però Rajoy això ho deu saber bé. El que busca Rajoy és l'aplaudiment dels no nacionalistes espanyols, que segueixen veient la nostra llengua com un element de discòrdia, una molèstia, una deslleialtat a la seva nació. Diumenge passat, amb aquesta promesa va provocar més entusiasme que amb l'oferta d'abaixar els impostos. Al món civilitzat, si els ho expliquessin, no s'ho creurien.

També l'ús del català va ser la causa del menyspreu del senyor jutge de l'Audiència Nacional als ara condemnats per la socarrimada de fotos reials, en un cas de vexació lingüística, més pròpia d'aquell taxista de Madrid que fa fora del vehicle els que parlen català que no pas d'un magistrat. Es digui el que es vulgui, la Transició cap a una Espanya democràtica ha estat un fracàs a l'hora de fer políticament i socialment acceptable la diversitat cultural, lingüística i nacional de l'Estat espanyol. El model d'organització formal no ha contribuït a fer entendre aquesta pluralitat constitutiva. Durant molts anys, es deia que es tractava d'un problema de pedagogia. Encara Pasqual Maragall, just arribar a la presidència de la Generalitat, va intentar posar en marxa un altre projecte pedagògic. Afortunadament, el catalanisme que Mas ha redefinit enterra aquest vell error que alguns ja denunciàvem fa ben bé quinze anys. Quant de temps perdut!

Però torno al meu argument. No sé si se n'adonen del tot, però a empentes ens estan fent fora d'Espanya. El PP ens empeny fora amb grolleria, perquè l'anticatalanisme sempre els ha funcionat com a mecanisme de recollida de vots a l'Espanya culturalment més estreta, monolingüe, uninacional, la grandesa de la qual passa per l'empetitiment dels catalans. El PSOE, amb formes més suaus, perquè depèn dels vots dels catalans, ens empeny igualment fora per la seva incapacitat d'entendre que no estem parlant de peculiaritats regionals, sinó d'una realitat nacional que Maragall va intentar explicar-los sense cap mena d'èxit.

L'allunyament sentimental i polític d'Espanya respecte a Catalunya és una evidència. Espanya mostra una gran desafecció respecte als catalans: just el contrari del que sostenia el president Montilla a Madrid, i per això les seves paraules allà no van provocar ni fred ni calor. No ens hi volen. Molts catalans acabaran independentistes a la força.

Per començar

Feia dies que em rondava pel cap, això de sumar-me al món dels blocs, trobo que és una bona forma de donar sortida allò que ens neguiteja, que ens preocupa, que ens altera i també allò que ens fa feliç o ens fa somriure, o ens fa somiar.
És quan dormo que hi veig clar (J.V. Foix)