Avui pel Carles

Un fragment de la canço Rich, obviament de Marillion.

No tears
No lies
No pain
No doubt
No darkness
No confusion
No loneliness, despair
No more, no more
It's all illusion
...
Spend yourself and get rich right now

Jo també comdemno l'assassinat...

Una altra víctima a mans d'ETA!!!
Perque? Per pensar diferent? Jo també penso diferent, i per això no crec que les coses se solucionin a través del gatell d'una arma.
Cap idea es pot defensar a través d'una pistola.
Fins quan?


"Protegiu-vos de la força de les armes
allunyeu-vos de tot allò que té un gatell
jo sortiré d'aquí quan algú pugui alliberar-me
digueu a casa que estic bé que algun dia tornaré
i envieu-li dos petons a la meva estimada." (Pep Sala)

Els temps estan canviant (Sau)

Tothom en parla, ho he sentit dir;
va molt de pressa, tothom ho diu.
Era normal que això passés,
corre com l’aigua, està present.
Tothom és al carrer i res no els pot parar.
La gent està cridant, els temps estan canviant.
Si surts a fora, ho veuràs de prop.
No vols que el dia se't faci fosc.
El que fins ara ens oprimia, acabarà.
S'han de trencar les regles per tornar a jugar.
Tu, què fas aquí parat?
Tu, no ho pots deixar escapar.
Vés de pressa o potser faràs tard.
Perquè el món està canviant
i ningú ho podrà evitar
perquè els temps estan canviant.
Vine amb nosaltres i res no ens podrà aturar.
Vine amb nosaltres perquè els temps estan canviant.
Quan les paraules no diuen res,
quan són promeses que s'endú el vent,
quan l'aire costa respirar,
hi ha cadenes per deslligar,
hem de trencar-les
per poder-ne escapar.
hem de trencar-les
per poder veure-hi més clar.
Tu, no te n'has adonat?
Tu, què hi fas aquí parat?
Vés de pressa o potser faràs tard.

Carol

Avui haguessis fet 27 anys, neneta que "velles" que som.
Perque encara, malgrat els anys passats, trobo a faltar aquell somriure, aquella mirada d'un blau profund.
Perque encara se'm fa un nus a l'estómac quan penso en tu o quan miro velles fotografies.
Perque la vida no és justa, i amb tu encara ho va ser menys.
Perque et trobo a faltar
I aquesta cançoneta avui per tu, perque sovint quan sento qualsevol cosa d'ella, tu tornes amb més força i et veig al meu davant.

Ya sabía que no llegaría, ya sabía que era una mentira, cuanto tiempo que por él perdí, que promesa rota sin cumplir. son amores problemáticos, como tú, como yo. es la espera en un teléfono, la aventura de lo ilógico, la locura de lo mágico, un veneno sin antídoto, la amargura de lo efímero, porque él se marchó. Amores, tan extraños que te hacen cínica, te hacen sonreir entre lágrimas. cuantas páginas hipoteticas, para no escribir las autenticas. son amores que sólo a nuestra edad se confunden en nuestros espiritus, te interrogan y nunca te dejan ver si seran amor o placer. Y cuantas noches lloraré por él, cuantas veces volveré a leer aquellas cartas que yo recibía cuando mis penas eran alegrías. son amores esporádicos, pero en ti quedaran. Amores, tan extraños que vienen y se van, que en tu corazón sobreviviran, son historias que siempre contarás sin saber si son de verdad. Son amores frágiles, prisioneros, complices, son amores problemáticos, como tú, como yo. son amores frágiles, prisioneros, complices, tan extraños que viven negándose escondiendose de los dos. Son amores que sólo a nuestra edad se confunden en nuestro espíritu, son amores problemáticos que se esconderan de los dos. son amores que vienen y se van, son historias que siempre contarás. Ya sabía que no llegaría, esta vez me lo prometeré, tengo ganas de un amor sincero, ya sin él.

Feia anys que no la sentia...

M'has trucat a la migdiada
suplicant-me que vingués
un altre cop desesperada
ja no saps què has de fer.
M'has dit que ell havia vingut
heu fet l'amor i has plorat
ni tan sols un detall ha tingut
t'ha pres calés i ha guillat.
Què cony puc fer per fer-t'ho veure
tot sol s'està ensorrant
tu prou que ho saps i no ho vols creure
però l'acabarà dinyant
Fins d'aquí un mes ja no el veuràs
o potser encara més tard
et foterà un rotllo i te'l creuràs
i ja en començo a estar fart.
Permís per entrar a casa teva
i quedar-m'hi per sempre
Sovint, t'he somiat ben meva
talment com aquest vespre.
Si pogués tenir-te com ara
després de tant d'esperar
pel teu fill puc ser un bon pare
ho podríem intentar.
Solament et tinc quan ell se'n va
sóc només un trist segon plat
per què no tornes a començar
tu i el vailet al meu costat?
Permís per entrar a casa teva
i quedar-m'hi per sempre
Sovint, t'he somiat ben meva
talment com aquest vespre

ELS PETS

Cançó de la felicitat

Si estàs trist, i et manca l'alegria,
vinga, fes córrer la melancolia,
vine amb mi, t'ensenyaré
la cançó de la felicitat.
(Dum, dum, dum...)

Bat les ales, mou les antenes,
dóna'm les dues potetes,
vola per aquí i vola per allà
la cançó de la felicitat.
(Dum, dum, dum...)

ZZZZ...

No tinc esma per massa més.
Me'n vaig a visitar el país de Morfeu, tot sentint el fantàstic "Concierto de Aranjuez", però em sembla que no el resistiré sencer.

Bona nit.

Avui, estic fosa.
Dia realment ple: Centre obert, apunts i legislació de dret públic, tarda a l'Associació Down (que macos que son!!!! encara hi ha pares que no els acabo d'ubicar amb el fill corresponent jeje i x cert han acabat els pots de llapissos!!!) i després guitarra, ara mateix tinc el cap saturat!!!
I demà toca matinar, que toca monogràfic: "El joc: integració dels infants amb problemàtica social"el primer dels tres dissabtes que em passaré a l'escola de l'esplai, punt necessari per acabar d'obtenir el títol de directora (tot per un carnet de color groc...)

Ara m'agradaria, estar ajaguda a la gandula i sentir les teves mans a través d'un massatge.

Vine aquí
sé que estàs cansada,
els ulls se´t fan petits,
deixa´m abraçar-te,
tendrament i calla
que és molt tard
i arriba l´hora de dormir.
Posa el cap
a la meva falda
i deix la meva mà
expolsar els fantasmes
que t´amoïnen i t´espanten,
tanca els ulls
que jo et vigilo des d´aquí.
Dorm tranquil·la i digue´m bona nit,
deix que et porti en braços fins al llit,
jeu ben a la vora, saps que no estàs sola
metre et dic a cau d´orella bona nit.
Pel balcó, la lluna t´esguarda
i sé que et fa un petó,
res no té importància
fins demà a trenc d´alba
quan de sobte t´acaroni la claror.
Dorm tranquil·la i digue´m bona nit,
deix que et porti en braços fins al llit,
jeu ben a la vora, saps que no estàs sola
mentre et dic a cau d´orella bona nit
molt bona nit.

Parlant-me de tu

Tots els colors de la terra i de l´aigua
que són suaus en aquesta hora incerta,
i aquests ocells que van de branca en branca
i el sol ixent i la llum que em desperta
van parlant-me de tu,
van parlant-me de tu.
Si vols present t´ompliré de carícies.
Si vols records t´oferiré els més bells.
Si vols futur t´ompliré d´esperances:
vull viure el temps ben acordat amb tu.
La mar de blau, per moments tan ombrosa,
la mar de verd, tan bella i perillosa,
la mar de gris, que es vol majestuosa,
la mar d´acer, tan entremaliosa
va dient-me el teu nom,
va dient-me el teu nom.
Si vols present t´ompliré de carícies.
Si vols records t´oferiré els més bells.
Si vols futur t´ompliré d´esperances:
vull viure el temps ben acordat amb tu.
Tots els colors de la terra i de l´aigua
que són suaus en aquesta hora incerta,
i el sol ponent d´aquest dia que es cansa
i el vent llebeig que ha vingut a la tarda
van dient-me el teu nom
van parlant-me de tu.
(Raimon)

Una imatge val més que mil paraules

Records d'Irlanda

Recorda´m d´Irlanda
aquell vent tan blanc
una estona per veure´t i parlar
Recorda´m d´Irlanda
la neu en els camps
que amaga una terra tacada de sang.
Ets tan lluny de mi.
Ets tan lluny de mi,
perdut a Dublín.
Recorda´m d´Irlanda
el got a la mà
un crit de revolta per brindar.
Recorda´m d´Irlanda
on et puc trobar
És tot el que vull per poder-hi tornar.
Ets tan lluny de mi.
Ets tan lluny de mi,
perdut a Dublín.
Ets tan lluny de mi.
Ets tan lluny de mi,
perdut a Dublín. (Sau)

Perque vull anar-hi, no sé quant.
Perque necessito esbargir una mica la ment.
Perque necessito pensar en coses noves, en noves idees o projectes.
Perque vull oblidar certes coses.

Cara i creu

Avui dia de cara i creu.
Cara: La trucada del dia, amb una possible feina com a educadora de referència en pisos tutelats, però de moment tot està a l'aire, i no hi ha res segur, però també es bo tenir il·lusions no?
Cara: Saber que puc comptar amb certes persones, que quan els necessites hi són.
Cara: Les pessigolles
Cara: En Marc aprovant la prova!!!
Creu: Saber que una de les persones més importants, senzillament no em respecta ni a mi ni a les meves decisions. Que no respecta el que havíem acordat.
Creu: Els nervis que comporten qualsevol visita mèdica.
Creu: Vells fantasmes que apareixen de nou.

FELICITATS !!!

50

desitjos, somnis, il·lusions, esperances, cançons, imatges, records, ratlles, corbates, camises, postes de sol, llunes plenes, passejades amb bicicleta, somriures, llibres, missatges, moixaines, trucades de telèfon, bromes, picabaralles, pessigolles, fotografies, rialles, casos, llàgrimes, sortides de sol, banys a la platja, correus electrònics, mirades, caricies, « topos i lunares », partits de futbol, miralls, caixes de sorpreses, renecs, estirades d’orelles, recordatoris de tot l’imperi romà, ulleres, bigotis, abraçades, alegries, frustracions, enigmes, mots encreuats, poemes, països per visitar, excursions per fer el cabra, llengües, petons,

anys

IT'S MY LIFE (Bon Jovi)

This ain't a song for the broken-hearted
No silent prayer for the faith-departed
I ain't gonna be just a face in the crowd
You're gonna hear my voice
When I shout it out loudIt's my life
It's now or never
I ain't gonna live forever
I just want to live while I'm alive
(It's my life)
My heart is like an open highway
Like Frankie said
I did it my way
I just wanna live while I'm alive
It's my life

This is for the ones who stood their ground
For Tommy and Gina who never backed down
Tomorrow's getting harder make no mistake
Luck ain't even lucky
Got to make your own breaks

It's my life
And it's now or never
I ain't gonna live forever
I just want to live while I'm alive
(It's my life)
My heart is like an open highway
Like Frankie said
I did it my way
I just want to live while I'm alive
'Cause it's my life

Better stand tall when they're calling you out
Don't bend, don't break, baby, don't back down

It's my life
And it's now or never
'Cause I ain't gonna live forever
I just want to live while I'm alive
(It's my life)
My heart is like an open highway
Like Frankie said
I did it my way
I just want to live while I'm alive

It's my life
And it's now or never
'Cause I ain't gonna live forever
I just want to live while I'm alive
(It's my life)
My heart is like an open highway
Like Frankie said
I did it my way
I just want to live while I'm alive
'Cause it's my life!

Kandinsky

Poques paraules avui.
Senzillament el trobo genial.

Freud

Endreçant vells apunts, arxius i d'altres documents he retrobat certes imatges curioses...

En què pensa el senyor Freud?
Ell i els seus inestimables traumes, les seves obsessions, les seves pors, els seus somnis...

Integració? En parlem?

Per la meva feina, tinc relació amb joves problemàtics, d’edats molt diverses, ja sigui per la seva conducta, o per les relacions més o menys defectuoses amb l’escola.
Aquestes relacions, no sempre venen definides pel mal comportament, també, i cada vegada més sovint, venen donades perquè aquests joves acaben d’arribar a la nostra ciutat, sovint venint de diferents països i de cultures completament diferents, i evidentment, això comporta un canvi, a vegades no fácil d’acceptar, i què pot comportar un procés de rebel·lió que es va allargant en el temps.
A part dels joves nouvinguts, també treballo amb nens derivats dels serveis socials, nens que provenen de families desestructurades, i que per unes hores, sense oblidar la situació personal de cada nen, puguin passar unes hores relacionant-se amb nens de la seva edat, participant de jocs, de manualitats, de tallers de cuina, de treballar hàbits higiènics i conductuals, treballar els valors personals…
Un nen, pel seu desenvolupament correcte, ha d’estar en contacte amb gent de la seva edat, a d’aprendre a jugar, a embrutar-se, a equivocar-se, però també a compartir, a ser més solidari…
Treballar en grup, s’ha de fer des de la perspectiva de voler sumar, ja que el que no ho té un, potser ho té el del costat, i potser aquell nen o nena que veiem que camina sol pel pati, que no es relaciona amb la resta, potser coincidim amb ells, fora de l’àmbit escolar, com pot ser un centre obert, un esplai, un lloc diferent, on es pot copsar, que potser aquella diferència que creiem que té aquella persona, no és tant i tant marcada, que potser fins i tot, hem trobat un amic, en aquell a qui primer haviem jutjat malament, només pel fet de vestir diferent, de tenir el to de pell diferent, de parlar un idioma estrany, de venir d’un altre país…

A vegades el món em fa por (Els Pets)

Camines
sesnse mirar-me
rumio
un altre cop,
silencis
que fan més mal que les paraules de tots dos.
Somies
la seva cara,
el penses
i no sóc jo.
Acabes de decidir que l´unic cert és un error
Dius cansada
mentre esquives la mirada
bona nit amb veu tan trista
que no em veig amb cor de dir-te
Que a vegades el món em fa por,
a vegades no tinc la raó.
porta l´aire olor de demà;
no fa gaire em vas estimar.
esperes
una trucada,
arribo
massa aviat,
despenges
i ens fas creure a tots dos que ens hem equivocat.
Inventes una altra excusa,
l´escolto
dissimulant,
remenes
aquella foto on em mires com abans.
Dius com sempre
que no ajusti la finestra
i així arriba una altra nit antiga,
freda com el vent que es filtra.
A vegades el món em fa por,
a vegades no tinc la raó.
porta l´aire olor de demà;
no fa gaire em vas estimar.
Coses que no
són de tu i jo
omplen els marges i els pinten de fosc.
Bales de dol
obren ferides que el temps no resol.
A vegades el món em fa por,
a vegades no tinc la raó.
porta l´aire olor de demà;
no fa gaire em vas estimar.

Accessibilitat

Diuen que passejar per Cambrils és un plaer, i hi estic d’acord, però m’adono de que aquest plaer, no ho és per moltes persones. No tothom pot passejar pels carrers de Cambrils, sense que hi hagi dificultats que obstaculitzin la senzilla acció de passejar.
Per passejar, calen carrers amples, on els cotxes no interfereixin, és cert, però aquests carrers serveixen de ben poc, sino van acompanyats de les corresponents rampes, amb el pendent apropiat, que n’hi ha alguna, que és tant inclinada, que intentar-hi baixar sense ajuda, és voler una caiguda assegurada, d’esglaons minimitzats que no suposin un esforç considerable per les persones, d’arbres que estan plantats literalment al mig de la vorera, forçant a les persones amb mobilitat reduïda, a baixar a la calçada amb el risc que això comporta per la seva seguretat i per la de les persones que es troben darrere el volant.
Un dels actius més bonics que té Cambrils, son els seus quilòmetres de platja, però una passarel·la de fusta o de ciment, que s’acaba bruscament a la meitat de la sorra, no serveix de gran cosa, aquestes pasarel·les haurien d’arribar just a tocar de l’aigua, per facilitar que les persones amb la mobilitat minvada tinguin el mateix dret de gaudir d’un bon bany, sense haver de mobilitzar gent.
No vull que això és malinterpreti, està molt bé que hi hagi persones que encara ajudin a les persones que van amb cadira de rodes, amb crosses, amb bastó o caminador, darrere un cotxet infantil o arrossegant un pesat carret de la compra, a traspassar el carrer, a ajudar-los a pujar la vorera pertinent, però siguem lògics, i no deixem que aquests entrebancs físics, interfereixin més en aquestes persones. Aquestes persones, han de poder per si mateixes, sempre dins de les seves capacitats, poder fer les activitats que vulgui i quan vulgui, sense haver d’esperar la solidaritat del veí.

El "fantàstic" món dels ordinadors.

Avui no hi ha manera!!!
El meu "estimat"ordinador m'està fent el matí impossible, obrir un arxiu pdf, és aconseguir de forma immediata que es pengi, intentar entrar al campus virtual de la facultat no és més que una quimera, i per seguir el corrent internet fa de les seves.
Per enviar un arxiu en format word, he estat més de 40 minuts de rellotge!!!!
(sense parlar de la memòria de directors que està esperant...)
És pot saber què passa???!!!
Ara el més estrany, és que sense que ningú toques cap tecla, de fet feia estona que l'havia abandonat, ara tot funciona amb perfecta normalitat. Això és de bojos.
Ens hem convertit en un apèndix d'una màquina?
Depenem massa d'aquests ginys?
Abans no hi havia internet i el món no es bloquejava, oi?
I després encara hi ha gent que creu que els ordinadors salvaran el món...

No tot és el que sembla

I tant!!!!

L'ÈXIT......

És tenir un somni.
És tenir confiança en tu mateix.
És saber canviar el temps.
És reconèixer que t’has equivocat i demanar perdó.
És enamorar-se del que fa un mateix.
És adonar-se què estàs elegint en cada moment.
És no mirar enrere.
És actuar amb il·lusió.
És provar de fer alguna cosa d’una manera diferent.
És no rendir-se mai.
És estar preparat per veure l’oportunitat.
És tornar a començar sense donar-se per vençut.
És fer les coses el millor que puguis, però sobretot fer-les.

Avui li he manllevat el text al Dani. ;P
Però té raó!!!!

Passa el temps...

Potser el meu interès pels llibres ve d'aquella època?
Un interès que molts anys després encara perdura, i que no ha parat de créixer mai.
Sempre m'ha agradat molt aquesta foto. Quina cara de bona nena que faig!!! Què haurà passat? ;P

Els crits de la terra

Sonen les festes arreu de les comarques
Sonen a ritme de les nostres danses
Danses de guerra: tabals i dolçaines
Sonen les festes arreu de les comarques.
Balla la gent en les nostres places,en els carrers I en les cases ocupades,
espai d´un somni que creix amb nosaltres
balla la gent arreu de les comarques.

Parla la gent i parla de viure
de viure i créixer en una terra lliure
Parla la gent i només parla de viure
de construir un futur més digne.
Aquí i allà una cançó de guerra
marquen tabals el ritme de la terra
de nord a sud crits d´esperança i guerra
criden dolçaines els crits de la terra.

Muntanya russa...

Així és com sento jo avui a nivell emocional.
A dalt de tot quan estic amb els nens de l'associació down, ja portem dos divendres, i ueeeeee!!! diria que ja em sé els noms. (Maria, Paula, Núria, Berta, Anna, Abel, Albert, Maria, Octavi, Adrià, Leire, Cèlia...)
La veritat trobo que son una passada, em sento molt i molt bé quan estic amb ells, i mira que n'hi ha de ben remenuts.
A dalt de tot, quan veig determinades persones amb el seu somriure característic. (i sé que encara que a vegades no estem d'acord, hi ha moltíssima estimació pel mig)
A dalt de tot, quan penso que avui el meu "nebodet" Lluc fa dos anyets. Mare, que és guapo!!!!
A dalt de tot, quan preparant els nous jocs del centre obert, et venen al cap les mil i una pallassades que podran fer (i jo al darrera...)
A la meitat, quan tot i l'esforç hi ha mal rotllo amb el grup de grans, i ara a sobre amb mares implicades.
A la meitat, quan per culpa de qüestions econòmiques hi ha un cert regust amarg a la feina. Vull que les coses s'aclareixin d'una vegada!!!
I a baix de tot, quan penso en aquella persona, per mi tant estimada, i que ara està tant i tant lluny.

Ben pensat: les coses bones avui superen de llarg les dolentes.

Al meu país la pluja no sap ploure (Raimon)

Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.
No anirem mai més a escola.
Fora de parlar amb els de la teua edat
res no vares aprendre a escola.
Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.
A escola et robaven la memòria,
feien mentida del present.
La vida es quedava a la porta
mentre entràvem cadàvers de pocs anys.
Oblit del llamp, oblit del tro,
de la pluja i del bon temps,
oblit de món del treball i de l'estudi.
"Por el Imperio hacia dios"
des del carrer Blanc de Xàtiva.
Qui em rescabalarà dels meus anys
de desinformació i desmemòria?
Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s'ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

PD: Perque m'agrada, i perque és d'aquelles cançons que sempre he sentit per casa.

Respecte

N'estic tipa i cuita de la falta de respecte!!!
Dels crits, dels insults de banda i banda de la taula, dels intents d'arreglar les coses a cops de puny, de les males cares, i dels plors i les lamentacions després.
Tipa de veure que un vol ser més que l'altre, de creure que el company que seu al costat és inferior, de veure com es trepitgen els uns als altres.
Continuo creient amb totes les meves forces en el respecte. Cal respecte vers els companys, vers les monitores i vers el material.
Tant costa d'entendre que les coses no se solucionen així?
Que els únics perjudicats son ells mateixos?
Que l'únic que aconseguiran es quedar-se sols, perque no hi haurà ningú que es vulgui relacionar amb ells?
Jo entenc que la ràbia que porten a dins se'ls menja, i que l'han de treure d'alguna forma, però no crec que les baralles siguin la millor solució.

Colors

Dies que es tenyeixen d'un blau lluminós.
Dies que hom s'adona dels diferents tons de verd (encara que pocs) que poblen la ciutat.
Dies que la llum sembla més ataronjada o fins i tot vermellenca.
Dies com els d'avui, que el cel està ple de grisos.
Dies que l'estat d'ànim fa que tot ho vegis negre.
Dies que t'has quedat en blanc.
Dies que enyores el groc del solet de l'estiu.

És quan dormo que hi veig clar. (J.V. Foix)

És quan plou que ballo sol,
vestit d'algues, or i escata,
hi ha un pany de mar al revolt
i un tros de cel escarlata,
un ocell fa un giravolt
i treu branques una mata,
el casalot del pirata
és un ample gira-sol.
És quan plou que ballo sol
vestit d'algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic
al bassal de sota l'era,
em vesteixo d'home antic
i empaito la masovera,
i entre pineda i garric
planto la meva bandera;
amb una agulla saquera
mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
al bassal de sota l'era.
És quan dormo que hi veig clar,
foll d'una dolça metzina,
amb perles a cada mà
visc al cor d'una petxina,
só la font del comellar
i el jaç de la salvatgina,
-o la lluna que s'afina
en morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar,
foll d'una dolça metzina.

TV

La pau no és el silenci que hi ha després de les bombes, sinó el soroll dels nens jugant al carrer.

Restaurant Xinès (Sau)

Quatre passes i un adéu
tot va caure en un instant
com un crit la teva veu
tinc la vida per davant.
El teu nom era un carmel
dies d'hivern en el meu llit
ets un vent calent i fred
que em fa tremolar de nit.
Ara tot entre tu i jo
quedarà com si no hagués passat res
i et segueixo recordant
que al restaurant xinès
hi haurà una taula per dos.
Quantes nits hauran passat
tinc por de llevar-me sol
temptacions de veure el teu somriure.
He d'aprendre a viure
sense els teus llavis humits
en un món pensat per dos
com si tot ja s'hagués fos,
com un animal ferit.
Ara tot entre tu i jo...

Mirall de silenci (Sangtrait)

Tinc un somni cada nit:
les foscors s'omplen de llum
i el silenci canta amb mi,
Vull volar fins on ets tu!.
Entre núvols de colors,
com si fos un núvol més

Tinc un somni cada nit,
d'il·lusions que aixequem junts
fent un món de colors clars,
lluny del mal i lluny del bé.
Sempre junts farcits d'amor
és hermós però un somni bell

No tinc temps per ser el millor.
Si em dones temps potser ho seré.
Cavalcant vents, dalt de l'horitzó
Dona'm vida per tocar la teva pell.

Tinc un somni cada nit,
tan aprop però sempre lluny
quan la nit marxa amb el sol
tu també t'en vas amb ell.
Cavalcant el vent, fins l'horitzó.

Gràcies.

Gràcies pel regalet. (de moment l'únic...)
Gràcies per recordar-te'n (no com d'altres que també esperava que ho fessin).
Gràcies per ser-hi en els diferents tipus de dies.
Gràcies (les teves)

Prepara't que el pròxim a rebre ets tu, i per una vegada (a veure si servirà de precedent), no et penso fer cas.
MUÀÀÀÀÀÀ

Els teus somnis

Enllà , més lluny de les estrelles, a l´altra cara del mirall,
On tot és més senzill d´entendre, la porta espera oberta.
Un pas i ja el teu cor desperta, un salt i ja no tornaràs,
Comptant la magia és la primera, seguint…
Els teus somnis t´estan esperant.
Vés, no dubtis més, abraça´ls.
No el veus? a poc a poc s´acosta, no ho sents? el tens al teu costat.
L´amor té totes les respostes.
És el teu somni, t´estava esperant.
Vés no dubtis més, s´escapa.
Lluita pels teus somnis, t´estan esperant,
Fes que siguin certs, abraça´ls.
El vent escampa les fulles, el temps arriba i se´n va
Mai no em demanis la lluna, ningú la pot agafar.
La vida cau i la pluja, el sol ens pot eixugar,
Sempre canvia la lluna, pren el que et vulgui donar.
Pren els teus somnis, t´estan esperant.
Vés no dubtis més, s´escapen.
Fes que no s´ensorrin, vés-los a buscar,
Fes que siguin teus, abraça´ls.
Lluita pels teus somnis, t´estan esperant,
Fem que siguin certs, abraça´ls.
Fes que no s´ensorrin, vés-los a buscar,
Fes que siguin certs, abraça´ls.
Mirant de tant en tant enrere, els peus a terra, el cor volant,
Endins el sentiment és tendre, volem seguir somniant.

Frustració

Aquesta setmana al centre està resultant d'allò més frustrant.
De què serveix esprémer-se el cervell buscant activitats diferents i que els hi siguin atractives quan el grup de les grans, es dedica a rebutjar-les una darrera de l'altra mostrant una actitud tant negativa, que fa que predomini un ambient de mal rotllo.
Hores i hores de pensar entreteniments, de buscar material per poder-les donar un cop de mà amb els deures, de plantejar els coneixements en forma de jocs i de dinàmiques, de provar mil manualitats diferents, de programar el que se suposa que ha de ser una estona agradable per tots, però res més lluny de la realitat. Al final tot son males cares, retrets i la més absoluta negació sense donar cap alternativa. I no serà perque no poden proposar idees, però aquestes brillen per la seva absència.
I el que és pitjor que el respecte és quelcom eteri, a estones invisible i intangible. No respecten a ningú (sobretot alguns dels mitjans II), és creuen que poden passar per damunt de tot i de tothom.
Mentida, si que respecten a algú, a ells mateixos. La resta senzillament, donen per suposat, que no sabem ni pintem res de res.

Vespre

Cap al vespre és quan
Estàs com a cansat,
I no saps el que fer i et quedes fixat
I et trobes molt sol i el soroll s'esvaeix,
I mires al carrer
I no hi ha gaire gent,
I canvien els sons
I tot sembla més mort.
I vols cridar ben fort
Que n'estàs fins als collons
Cap al vespre estàs trist, i no saps on anar
I et prepares un Whisky
I no te'l pots acabar
I t'encens  un cigarro sense ganes de fumar
i l'apagues aviat i et tornes a aixecar
i de sobte tens por
de sentirte tan buit, te'n vas cap al pub
I no trobes ningú
I surts fora al carrer i comences a córrer
I el vent et va assecant el que sembla una llagrima
i t'atures cansat amb el nas ple de mocs
i t'empatxes de nit
i respires ben fort, fort, fort, fort.
Cap al vespre és quan
Estàs com a cansat, i no saps el què fer
I et quedes fixat i et trobes molt sol
I el soroll s'esvaeix, i mires al carrer
I no hi ha gaire gent

Equivocar-se

Josep Lluís

Per alguns Josep Lluís, per d'altres Lluís, pels seus amics de la colla Josepo o Sepo, per alguns el xic.
He perdut el compte de les vegades que he sentit per casa: "On és el xic?"
Aquí el teniu de petitet, amb els seus característics rinxolets, i que es posava per tot arreu, i ja de ben petit anant amunt i avall de la barca, sense marejar-se gens ni mica.
Ara aquest xic ja s'ha fet gran, molt gran, avui "oficialment" entra al món dels adults, i segons diuen les males llengües a partir d'ara podrà fer el que vulgui (ai qui es devia inventar això?).
Què encara que ens barallem me l'estimo molt, molt, molt.
Què em fa riure amb les seves pallassades (encara que de vegades m'entren ganes d'escanyar-lo).
Que de tant en tant se li en va molt la pinça.
Que hi és quan se'l necessita (encara que renegui i protesti llargament abans de fer res).
Que veure la seva cara il·lusionada en el concert de la seva vida (el primer de molts) no té preu.
Que és un bon noi, encara que la seva habitació sigui un pèl massa tètrica (o el "zulo" que diu ell).
Que esta fent el que realment li agrada, i traient unes notes realment impressionants (que més d'un profe d'institut voldria veure ara).
Que espero que segueixi com ara, sense perdre's pel mal camí.
Que aquests 18 anyets només siguin el començament d'un llarg viatge.
FELICITATS!!!!
(Tots els que el coneixeu ja esteu estirant-li les orelles, i jo més val que em vagi a amagar jejeje)

Amposta

Dia de retrobament amb una de les meves companyes i amigues d'Educació.
Com la trobava a faltar, diria que per una cosa o una altra no ens veiem des de la graduació i això va ser fa molts mesos...
A la tarda passeig al voltant del riu Ebre, això sí sense poder passar pel pont, ja que l'estan arreglant, que s'estava afonant.
I xerrar, i ensenyar-me la part nova d'Amposta (allí també hi ha arribat aquesta dèria constructora... amb la idea esbojarrada de posar-hi un camp de golf...).
Dia tranquil, relaxat i amb molt bona companyia. (Tots tres, Angela, Adrián i Fibi).
El proper dia a Cambrils, (espero que no tardem tant).
I tant que penso baixar per festes!!!
Una besada xics!!!
Pd: m'ha encantat lo pis.

ELS CATALANS SOM DIFERENTS

Ells diuen 'perro viejo' i 'mosquita muerta' allà on nosaltres diem 'gat vell' i 'gata maula'.
La sort màxima de la rifa és un masculí 'el gordo', allà, i un femení, 'la grossa', aquí.
De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui 'Virgen' i nosaltres que sigui 'Mare de Déu'
Ells paguen 'impuestos', que ve d''imponer', i nosaltres 'contribucions' que ve de 'contribuir'.
Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns sinvergüenzas', mentre que els corresponents> catalans són, només, uns 'poca-vergonyes'.
Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen 'madera' quan nosaltres toquem 'ferro'.
Allà celebren cada any les 'Navidades' mentre que aquí amb un sol 'Nadal' anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un 'bon dia' i una 'bona nit' cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples buenos días' i 'buenas noches' diaris.
A Espanya es veu que ho donen tot 'dar besos, abrazos, pena, paseos ... ' mentre que als Països Catalans donem més aviat poc, ja que ens ho hem de fer solets 'fer petons, abraçades, pena, un tomb...'.
Allà diuen '¡oiga!' quan aquí filem mes prim amb un 'escolti!'
Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen 'morenos' i nosaltres 'rossos', colors que s'oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.
Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment 'almeja' i aquí 'figa', mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un cas, i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.
Mentre ells 'hablan' -i fan!- aquí 'enraonem', és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.
Allà per ensenyar alguna cosa a algú 'adiestran' i aquí 'ensinistrem'.
Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l'ensenyament sobre la 'destra' (dreta) i els altres sobre la sinistra'(esquerra)...
Tota una concepció del món, doncs, s'endevina rere cada mot d'una llengua, perquè la llengua és l'expressió d'un comportament col·lectiu, d'una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d'entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al treball, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista.

I més caputxeta...

Records que es barregen.
Això d'aquests dies què és? De petita ja em vestia de caputxeta, i ara, molts anys després torne-m'hi.

Tarda agredolça

Tarda d'últims retocs a les disfresses a correcuita.
Una provant, i posant grapes per tot arreu, l'altra maquillant i de totes les mares que rondaven per allà, només una estava pendent dels nens, les altres ben escarxofades a les cadires, no fos cas, que es cansessin o que pobres de nosaltres, els manessim qualsevol fotesa.
Una tarda al curs, que els demanem als pares i mares, que vinguin al centre i s'impliquin en les activitats dels seus fills i no hi ha manera!!!
Ara per berenar si que corren, igual que voltors sobrevolant damunt la carronya.
Si a tot això li sumem que hi ha un nen que fa setmanes que no venia, i avui uops sorpresa apareix, i no fa altra cosa que vacil·lar-nos a les dues monitores, fa que un dia que havia de ser pels nens, agradable i divertit acabi amb un petit regust agredolç.

L'altre punt agredolç, confirmar el primer excel·lent de la carrera, i sentir per darrera comentaris, sobre la meva amistat amb el professor respectiu. Què pensin el què vulguin, jo estic molt tranquila, sé que la feina l'he feta jo, i no pas que me l'han regalada.

NINGÚ NO COMPRÈN NINGÚ

Ningú no comprèn ningú,
però nosaltres som nosaltres
i sabem allò que és bo:
Sentir el sol damunt la cara
i estimar-se de debò,
i trobar-se viu encara
i cantar sense cap dol.
Ningú no comprèn ningú,
però nosaltres som nosaltres
i volem un món tot nou,
amb un cel net d'amenaces,
amb tres núvols per quan plou,
amb el mar a quatre passes
i els que som companys i prou.
Ningú comprèn ningú,
però nosaltres som nosaltres
i sabem la veritat:
Que la terra no és partida
com un mapa mal pintat,
i que això és una mentida
de molt mala voluntat.
Ningú no comprèn ningú
però nosaltres som nosaltres
i sabem allò que és bo:
Sentir el sol damunt la cara
i estimar-se de debò,
i trobar-se viu encara
i cantar sense cap dol.

Felicitats, jo!!!

Avui fa uns 9126 i escaig dies que corro per aquest món (dia amunt dia avall).
Per aquells que si que us n'heu recordat, moltes gràcies, no us podeu arribar a pensar la il·lusió que m'ha fet rebre el missatge de bon matí, o aquella trucada inesperada de mitja tarda (ai aquestes agendes que ens fan més planer el camí per aquesta vida), sense oblidar un missatge rebut als pocs minuts de les dotze de la nit passada...
Gràcies als meus nens i a les meves companyes del centre que m'han omplert la tarda de somriures. (Estirada d'orelles inclosa) Gràcies per la corona, la penjaré a l'habitació.
Gràcies als que han compartit la mini reunió d'avui amb mi.
I a la resta de la gent... què els hi dic???

Aquests 26 anyets els penso celebrar cada dia.
Uoooooo, com s'atura el temps??

Rareses...

Ara resulta que jo sóc rara, per no voler sortir sense parar des del dijous fins ben entrat el dilluns al matí.
Sóc rara perque emborratxar-me en un "botellón" no em diu res.
Sóc rara perque m'agrada més la idea de quedar-me parlant tranquilament amb els amics.
Sóc rara perque m'agrada la platja a primera hora del matí (ben pensat, m'agrada a tot hora jeje).
Sóc rara perque dedico el meu temps lliure al lleure, perque en lloc de tancar-me en una discoteca, envoltada de fum i bevent sense parar, el meu temps el dedico a passar-lo amb les persones que realment m'omplen, com els Gripaus per exemple. (I d'aquí uns dies amb els nens de l'associació Down).
Sóc la rara perque de tant en tant em dedico a fer cursets tant estranys com el de monitor de lleure, el de director, monogràfics i altres complements.
Sóc rara perque prefereixo dedicar les meves vacances a anar-me'n de colònies o treballant amb nens en parcs o activitats.
Sóc rara, perque a vegades m'agrada envoltar-me de natura i passejar tranquilament (encara que reconec que no ho faig gaire...)
Sóc rara perque la majoria dels meus amics estan o han estat vinculats a esplais, caus i d'altres llocs estranys de trobada.
Sóc rara perque m'ho passo bé preparant manualitats o explicant un conte.
Sóc rara perque no m'importa embrutar-me, tacar-me o disfressar-me.
Sóc rara perque a vegades semblo una pallassa en potència.
Sóc rara perque m'entesto a aprendre a tocar la guitarra, en lloc d'escoltar música enllaunada.
Sóc rara perque els meus diners els destino a llibres o música.
Sóc rara perque no evito estar amb nens o deixar-los aparcats (més aviat tot el contrari).
Sóc rara perque en lloc d'haver estudiat quelcom més pràctic, em dedico als problemes de la gent.

Doncs si per tot això i molt més, resulta que sóc rara, francament continuaré sent rara!!!

Centre Obert Alba Mar

Aquesta setmana ja farà un any que treballo al centre obert, i la veritat és que hi estic la mar de bé.
La relació amb les companyes és bona i l'ambient de treball molt maco, això sí, de tant ens comportem de forma més esbojarrada....
I amb els meus nens??? Buff, què difícils que son a vegades!!! Quants cops ens hauran posat a prova? (I ho continuaran intentant).
Quants cops m'han fet riure, emocionar, o emprenyar?
Quants intents de demanar les coses mil i una vegades?
Quants intents d'ensenyar-los una mica? A vegades veient els resultats, i d'altres que no et queda més remei que carregar-te de paciència, perque senzillament aquella no és la seva tarda, i no hi ha manera d'inculcar-los res de res...
A vegades no necessiten tants coneixements (encara que bona falta els fa), sino senzillament passar una estona distreta, on es puguin deixar anar una mica de tota la situació que els envolta, a vegades només una mica d'atenció o d'afecte.
Son molts nens i nenes, els que cada dia ens sorprenen, però em quedo amb la innocència dels més petits, (el canvi en ells és el més accentuat, veus l'evolució setmana rere setmana) les trapelleries dels mitjans (sempre tramant quina una en poden fer) i la complicitat de les grans (ai aquestes adolescents, que es queixen de tot allò que els envolta, però que també es volen menjar el món, abans que sigui el món el que se les cruspeixi).
M'estimo molt a tota aquesta colla de petards!!!