Un 28 de gener....

Que tot allò que fem, que tot allò que som, és la vida que et dóna raons...

Avui m'he aixecat amb un somriure i amb aquesta cançó al cap, i ja l'he escoltat varies vegades aquest matí, fins i tot cantada (a pesar de la salut auditiva dels que viuen amb mi), i com que de moment els veins no es queixen pas, continuarem...

En un món ple de cabòries
On mana la ressignació
Els somnis no escapen
De no ser més que una il·lusió
Que tot allò que fem,
Que tot allò que som
És la vida
Que et dóna raons

I digueu, i digueu el que vulgueu
Que la vida són dos dies
I a mi no me’ls traureu
Que potser jo semblo estrany
Que potser sóc un malalt
Però m’he acostumat a viure
Com si hagués de morir demà

Ma mare ja m’ho deia
Que no em precipités
Però a mi la pluja m’agrada
Em refresca el cervell
Que el riure és cirera
I la pena poca feina
Que de cadires
N’hi ha per dar i per vendre

I digueu, i digueu el que vulgueu
Que la vida són dos dies
I a mi no me’ls traureu
Que potser jo semblo estrany
Que potser sóc un malalt
Però m’he acostumat a viure
Com si hagués de morir demà

Que si obro la finestra
És perquè fa calor
Que si m’ajunto a les més lletges
És per compassió
Que no trafico amb el que penso
Encara que sigui bo
Que se trepitjo quan camino
És per fer-te por

Que tot allò que fem
Que tot allò que som
És la vida
Que et dóna raons

I digueu, i digueu el que vulgueu
Que la vida són dos dies
I a mi no me’ls traureu
Que potser jo semblo estrany
Que potser sóc un malalt
Però m’he acostumat a viure
Com si hagués de morir demà(La Pegatina)

Embolica que fa fort!!!

Si hi ha un camí fàcil, planer, directe, us penseu que l'agafaré??? No, jo he d'agafar el díficil, llarg, costerut i ple d'entrebancs.
Una porta tancada, o un senyal d'stop, doncs, au oblidem-nos del sentit comú, fem cas al nostre cor i enlloc de passar de llarg, o dónar la volta, doncs no, a insistir-hi, i seguir trucant...
Una decisió clara, doncs au a buscar tots els matisos possibles i totes les circumval·lacions hagudes i per haver...
Sentir i dir-se a una mateixa: Nena, et van els reptes.
Els reptes no ho sé, especialista en complica-me la vida això per descomptat.
Que me'n oblido dels errors, i hi torno a caure, un i mil cops, sí, i tant, i ho faig amb un somriure. Què em clavaré la nata del segle, hi ha molts números, però si no jugo no ho sabré...
No hi havia prous fronts oberts??? Es veu que no, au obrim-ne quatre més...
Com desfer tot aquest embolic? Francament, ni idea.

I té raó!!!!

Però què passa quan cap d'aquests quatre "pilars" és real o funciona???

Creuant les fronteres.

Races, religions, cent mil nacions
Amb conviccions i cultures
Sexes, tradicions, posicions,
Categories i diners

Es tracta de nosaltres
En essència som tots iguals
Però perquè encara sona tot tan cínic
Quan em dic que vivim tots al mateix món

Algun dia entendrem el que és trobar-nos
Que ens cal una mirada i apropar-nos
Amb fe creuant les fronteres
Algun dia potser encara hi serem a temps
Per mirar-nos, per créixer sense retrets
Amb fe creuant les fronteres

Oh! Quan més dura és la guerra
Més amarga és la resposta del poble
I més ens costa d’aixecar el cap de terra
I intentar-ho de nou

Qui estableix qui ha de marxar i que es queda
En aquest món de bojos
Algú s’aferra a aquest poder
I a la glòria de sotmetre’ns al seu joc

Algun dia entendrem el que és trobar-nos
Que ens cal una mirada i apropar-nos
Amb fe creuant les fronteres
Algun dia potser encara hi serem a temps
Per mirar-nos, per créixer sense retrets
Amb fe creuant les fronteres

Com si fos un nen a quatre grapes
Va la humanitat trobant les passes

Algun dia entendrem el que és trobar-nos
Que ens cal una mirada i apropar-nos
Amb fe creuant les fronteres
Algun dia potser encara hi serem a temps
Per mirar-nos, per créixer sense retrets

(Lletra: La Porta dels Somnis)

Pd: La idea és posar-la al centre i treballar la lletra, a veure què en treuen els nens i les super-nenis!!!

Avui Mafalda.

Genial, com sempre!!!

BLOGGER!!!!!!

Ei gent!!!!
Acabo d'entrar al blogger, per passejar-me pels vostres blogs, a veure que feieu avui, i sense tocar res em trobo tota la llista de blogs que seguia completament buida...
A vosaltres també us ha passat????

Ja els tenim aquí!!!!

Com cada gener des de fa ja una pila d'anys, i just després de les vacaces nadalenques entrem en territori estrany, un periode que s'allargarà unes setmanes, en una dimensió paral·lela que subsisteix a base de nervis, de histèries col·lectives, d'ingestes abusives de cafè (d'altres proven diferents substàncies), de mal humor, de rialles tontes, de menjar llepolies, d'apunts que es converteixen en jeroglífics, de preguntes absurdes, de sentir al veí del costat: això també entra???, de temaris que en aquell moment es converteixen en quelcom absurd, per molt que t'hagués agradat fa uns dies, de gastar el rellotge de tant mirar-lo, de recordar-se de tota la família del professor o professora de torn, de perdre's entre divagacions mentals, de dormir poques hores, o directament oblidar que el matalas existeix, d'oblidar-se també de la vida social, de la parella, dels amics... de tot.

Tots aquells que hi heu passat ja sabeu de que parlo, oi???

Té nassos la cosa!!!!

Ara resulta que sóc un fantasma...
una aparició....
vaja que seguint la meva veta racional, no existeixo!!!!
Després d'un matí academico-surrealista, han decidit que no existeixo, que no consto en aquelles matèries!!!, doncs que m'ho expliquin, perque porto uns mesos anant a classe (si que me n'he saltat algunes per feina...), he parlat amb els professors, he entregat les diferents pràctiques... doncs es veu que per no sé quin problema informàtic la meitat d'alumnes hem deixat d'existir.
Ara no constem a les llistes, i quan vas a secretaria et trobes amb una colla d'ineptes (quan hi son...), que desconeixen que estem al segle XXI, i que es veu que encara enyoren la màquina d'escriure i el paper de carbó...
No sé, serà que amb el meu 1,80 d'alçada no se'm veu...
... que no fa anys que m'arrossego entre aquelles parets...
... que no ens coneixem entre tots...
Vaja potser que em replantegi que he estat fent aquests quasi 28 anys, pq si ells decideixen que no existeixo, potser que m'ho cregui, no???
Té nassos, encara hauré de demostrar que sí, que existeixo????!!! (previ pagament????, com tot el que funciona a la universitat????)

Avui sí!!!!

Avui sí...
avui he recuperat les ganes de somriure...
... després de molts dies trista i amb llagrimes als ulls, em fa mal el cor sí, però com a mínim vaig recuperant una cosa que m'agrada, molt, SOMRIURE!!!!!
I amb moltes ganes de fer-ne molts!!!!
Recuperant l'autoestima perduda a passos de gegant.

somriures, picades d'ullet, petons... Sí!!!!!

Avui, tornada a l'escola...

A veure si aquest any, els nens i nenes, mestres i professors, pares, monitors i molts d'altres encarem el dia a dia amb un somriure.
Serà més fàcil que tots n'aprenguen més així.

M'encanta!!!!

"... Un pessic d'alegria, una taça d'amor, un cabàs d'amistat, un polsim de tendresa, un rajolinet de responsabilitat, una mossegada de constància, un xic d'esforç, una forquillada de coherència, una molla d'empatia, un grapat de rialles, un cistellet de compromís, una garrafa d'energia, una ditada de saber estar, aroma de paciència, una pinzellada de serenitat, un got de treball en equip...".
Així és un cap...
... així ets tu!!

M'encanten els que surten a la foto, i també el text que ens van regalar...

Ironies de la Vida

Esperances malgastades
Buscant oportunitats
I quan trobes la fortuna
El teu temps ja s´ha acabat

Ironies de la vida
Quasi sempre és massa tard

Soledat amiga meva
Sempre véns al meu costat
Els amics que t´estimen
Mai et deixen sol
I vénen quan més falta et fan

Enyorances raonables
Del camí qe ja hem passat
I quan creus que ja arribes
Has de tornar a començar

Ironies de la vida
Sempre sempre és massa tard

Soledat amiga meva
Sempre véns al meu costat
Els amics que t´estimen
Mai et deixen sol
I vénen quan més falta et fan
(Pep Sala)

El meu regal de Reis...

Fa uns dies amb el Kitus, oficialment Marc, feiem la conya de que estava predestinada a viure envoltada de Marcs... Doncs carinyet, em sembla que et vas equivocar, un dels dos ha aixecat el vol, però al costat meu és queda el que sempre hi ha estat, des de fa una pila d'anys i panys!!! I a tu sí que no tinc pas intenció de deixar-te anar mai!!!
És pensar en tu, i que un somriure em vingui a buscar.
Ahir amb una simple mirada en vas tenir prou per saber que alguna me'n passava, sempre m'has dit que la meva cara paga, però no era el moment, ahir era el moment de la Pepa i el Lluc, de veure les seves cares rialleres, i creu-me, és el millor bàlsam pel meu cor.
I a tu Danielus!!!!, Dani del meu cor, mira que t'ha tocat aguantar les ratllades, eh??? Hi has estat enmig de llàgrimes i plors, en els moments durs però també en tenim de moments bons, de bonissims compartits!!!! I espero que ara ens toqui viure'n d'aquests!!!
Ets molt important per mi!!!
Tots dos ho sou!!! I no us penso pas canviar mai!!!
No tindré regals de Reis, però això és mentida, us tinc a vosaltres dos, i sou el millor regal de tots!!!!
Gràcies per estar al meu costat!!!!

Nit de Reis...

Sempre m'havia agradat la festa de Reis, tant de petita, com de gran, però aquest any no li trobo la màgia per enlloc.
M'encanta veure la llum que desprenen els somriures dels nens i no tant nens. M'encanta veure el somriure il·lusionat dels meus "nebots":la Pepa i el Lluc, amb la carta dels reis a la mà i deixant-se la veu cridant als reis i espavilant-se a recollir algun que altre caramel.

Aquest any la meva carta als reis mags és senzilla:
- Que els de casa recordin a l'Èlia amb un somriure i no pas amb llàgrimes.
- Que s'acabin d'una vegada les visites als metges, hospitals i problemes de salut.
- Que tingui al costat aquells a qui estimo i que m'importen amb bogeria.
- Que torni a ser feliç.
- Que em desperti d'un malson, i senti, m'he equivocat, et vull, com fa uns dies...

No em dec haver portat massa bé, pq tot això no ho tinc.

És senzill, t'estimo.

Les paraules se les endu el vent, l'aigua, qui sigui...
però el que sento per tu no marxarà així com així...
senzillament...

De colors són els meus somnis,
tot i que ja m’he llevat,
i la son no ve a veurem,
quan la lluna s’ha aixecat,
salto i salto sobre els núvols,
sembla que pugi volar,
el meu cor fa pampallugues,
i no deixa de ballar.
Quan posem els peus enlaire,
quan posem el cap per vall,
quan et crido a la muntanya,
un eco va contestant,
quan et faig amb margarides,
una polsera de colors,
vull mirar-te als ulls i dir-te,
que el que sento es això:
T’estimo molt,
jo a tu t’estimo molt,
si estàs amb mi desapareix tot el que es trist,
voldria nits amb pintes de colors,
fins a la lluna he tornat t’estimo jo!
Els meus ulls son com bombetes,
Els meus llavis riuen fort,
No puc amagar el que sento,
Quan em mires tan d’aprop,
Ara ja no se que em passa,
El cos m’està tremolant,
El meu cor fa pampallugues,
I no deixa de ballar.
Quan s’uneixen els colors,
Per fer l’arc de Sant Martí,
Quan escrius amb el teu dit,
El meu nom en el mirall,
Diguem un “calla la radio”,
I escolto aquesta cançó,
Vull mirar-te als ulls i dir-te,
Que el que sento es això:
T’estimo molt,
jo a tu t’estimo molt,
si estàs amb mi desapareix tot el que es trist,
voldria nits amb pintes de colors,
fins a la lluna he tornat t’estimo jo!

Va de regals...

Aquest any a casa haviem decidit que per aquestes dates no hi hauria regals, les coses no estan per llençar cohets, i tampoc hi ha gaires ànims, ens falta l'Èlia, i el que hauria de ser un dia alegre amb una pila de somriures, serà un dia d'allò més trist.
Així que tret d'alguna cosa pels més petits, res més.
Però com que sabeu, m'agrada tenir detalls amb les persones que estimo, una petita idea que fa dies que em ronda pel cap, i que espero tenir a temps. La persona s'ho mereix, sempre està al meu costat, pobre, les ratllades que ha d'aguantar!!!!
I l'única cosa que vaig buscar amb ganes, que vaig mirar i remirar abans de decidir-me per alguna en concret, que estava pensada amb tota la il·lusió i tot l'amor, suposo que a hores d'ara ja deu ser de camí, tot i que no serà el mateix, o potser fins i tot ja és al fons del cubell de les escombraries.
Per mi el millor regal ara mateix, seria un somriure, una abraçada o un petó.

2010

Molt bé, ja tenim aquí el 2010!!!
Però voleu dir que les coses no continuen al mateix lloc que fa unes hores? que ahir? que fa una setmana???
Molt rebombori i tot igual???
De moment l'entrada a l'any prou bé, sopar amb la colla, rialles amb les versions musicades de segons quin tema, algunes ballarugues, algú que veu més del compte, algú altre que veus que s'escapoleix amb la parella buscant un moment amb més intimitat, somriures, abraçades i petons... però per la resta, podia haver sigut qualsevol altre dissabte i hagués estat exactament el mateix.
No ho sé, potser sóc jo, pq en cert moment de la nit, em vaig sentir aliena a tot el que m'envoltava. Si hi havia gent a la que estimo molt, però també d'altres que senzillament no m'aportaven res de res, i amb les quals em sentia a anys llum, però no em sentia especial, ni màgica, ni tots els atributs que se li otorguen a aquesta nit. Vaja que al final vaig acabar arribant més aviat a casa, que si hagués sortit una altra nit... en fi...
Que l'entrada hagi estat diferent, no vol dir que no us desitgi a tots que aquest 2010 us vagi la mar de bé, i que busqueu 2010 motius per somriure i per compartir aquest somriure.