Les últimes setmanes la meva vida ha donat un gir de 360º, passar de viure a casa dels pares (que estrany no???, continua essent casa meva, però ara ja és casa els pares...) on he viscut els darrers 28 anys, per anar-me'n a viure amb la parella, si que visc al mateix poble (a vegades això no sembla pas una ciutat...), però les coses son molt diferents.
Tasques diàries com fer el llit, cuinar, o rentar i estendre la roba prenen un caire diferent, i tot que a casa ho feia, ara ho veig des d'una altra perspectiva, no he d'omplir la nevera per tota la família si no per nosaltres dos, jejeje amb l'ajuda de les carmanyoles de ma mare!!!!, estar al menjador de casa i sentir com la rentadora fa de les seves (jo crec que s'ha apuntat a un concurs de batuka a les nostres esquenes), a fer provatures amb el forn (pq cada forn va a la seva bola?????!!!!, descobrir que amb les neveres d'aire no pots deixar res que toqui a la sortida d'aire si no et vols trobar els aliments literalment congelats, fer un cafetó amb gel amb la vista al balcó, barallar-se amb la barra de la cortina de la dutxa, que de tant en tant es rebel·la i cau, provar noves i velles receptes i sopar plegats, i mil aventures quotidianes...
El fet d'anar-se a dormir en un llit diferent, però despertar-se abraçada a la persona que estimes no té preu, sortir de la feina i arribar a casa, previ pas pel supermercat o la botiga de torn, i esperar i rebre aquella carícia, aquell petó fugaç o ben llarg, aquella forta abraçada...
8 comentaris:
enhorabona per aquesta independència!!
La veritat és que t'has d'espavilar més però viure fora casa dels pares et fa créixer. Un petó!
Com se sol dir; has deixat el niu !.
Benvinguda al club de les “mestresses de casa”. Tot i que per les dones de la teva generació (espero i desitjo que sigui així), els vostres companys col·laboren en les tasques quotidianes......
Jo tinc una guerra declarada (guerra no cruenta, això si), amb el meu estimat marit,perquè ara que ja no te obligacions laborals, s'impliqui en les feines domèstiques.
El meu raonament: “Si som dos a embrutar, hem de ser dos a netejar”.
Els seus arguments: “Es que tu ho fas molt millor que jo”
No et fot?. Es clar que ho faig millor. Si porto una “aprenentatge” de trenta cinc anys !!.
Ja soc una mestressa de casa CUM LAUDE!!
No caure a la trampa....no senyor. Compartirem draps de la pols, fregona, Thermo mix, rentadora i tot el que faci falta.
Guanyaré la guerra encara que sigui la dels cent anys !.
sort amb la nova vida i les noves experiències, si parlessim d'un videojoc es diria que has passat pantalla amb ganes de superar la propera amb ganes, alegría i el run run, que és el motor de la nostre existència
Gràcies Instints.
Arda, molt bo el teu comentari, ai que al Josep li haurem d'estirar les orelles!!!, que és això de carregar-t'ho tot tu?????? Ni parlar-ne!!!! Jejejejeje, des d'aquí tens tot el meu suport, i ja veuràs com acabes guanyant aquesta "guerra"... jo de moment no em puc queixar, ja que el meu també fa coses per casa (i que duri!!!!)
Garbi, a punt per superar les pantalles que calguin.
felicitats!!! a gaudir-ne cada instant!!!
La independència, tant personal com col·lectiva, acostuma a comportar grans avantatges, ni que sigui pel fet que pots escollir tu mateixa com viure. Molta sort!
Felicitats pel pas que has fet, (heu fet).
L'arda t'he donat bons consells.
Tinguel's presents, eh?
Perquè per lo demés, viure amb qui estimes, és molt bonic. ;-)
Canvis i més canvis...
Sigues molt feliç i gaudeix molt.
Publica un comentari a l'entrada