Avui toca informàtica.

Aquesta tarda tocava informàtica, i el que normalment és una activitat que als nens els agrada força i que sempre la demanen, ja que la gran majoria dels meus nens no tenen la sort de tenir un ordinador a la seva casa i molt menys a la seva habitació, avui s'ha convertit en un estira i arronsa amb un dels nens del segon grup.
Saben que no poden mirar res bèl·lic, ni escenes de violència,ni res de contingut explicitament sexual (no en va ja tenen prous problemes amb el que tenen a casa...), doncs sempre n'hi ha d'haver un que ha d'esguerrar l'ambient dels altres.
Des de darrere de tot, les dues monitores veiem quines pàgines veuen (sempre tenen una estoneta que poden navegar o jugar), i hem estat observant com un, anava descarregant pàgines i pàgines d'armament.
Evidentment l'exposició d'armes s'ha acabat de seguida.
Potser el problema es que ens hauriem de plantejar, és perque ha de ser tant excessivament fàcil que un nen accedeixi a segons quines pàgines no???

Quins nens estem fent créixer??

Cap de setmana estrany.

A la carretera falta gent, travessar bona part del territori per anar a fer un curs a Girona, que ha estat força interessant, tot i que hi havia estones que es centraven en un tipus de centres molt diferent del nostre, però de moment sembla profitós, un altre cap de setmana i llestos.
De xarrera i petites confidències durant el viatge al cotxe, maleint el tom tom i amb un bon ambient que s'agraiex.
De nou cap al sud, trucades que provoquen somriures i una certa complicitat.
Al arribar em trobo amb un video els balls de fi de curs, on ma cosina pren protagonisme, sóc incapaç d'acabar-lo, senzillament les llàgrimes s'escolen galtes avall.
Al vespre cap a Vilanova, a veure la granja del pare de la Berta, allò son truges i la resta tonteries!!!! i després tots plegats anar a pendre quelcom al bar de la plaça, i després soparet, espelmes, complicitats, converses al balcó, somriures i ens decicidim a treure el cap per un concert a Mont-roig, on no hi havia ningú, i després de quatre ballaruques entre naltros, cap a casa falta gent, aquesta vegada aviat!!!! Que avui tocava matinar, o bé els que se n'anaven d'excursió, o bé com jo que que me l'he passat davant del ordinador fent feina de la facultat.

PD:No negaré que m'encanta aquest entendre'ns gairebé amb una mirada, i saber què esta passant pel cap, sense quasi utilitzar paraules. Gràcies guapo!!!!

Ja els tenim aquí!!!!

Després de no veure'ls durant setmanes, d'enyorar-los una mica (d'acord ho reconec, d'enyorar-los molt), han tornat els nens al centre, (i aquest any n'hi ha molts!!!!!) alguns de nous, d'altres ja de ben coneguts, i aquestes dues primeres tardes han passat volant.
Potser no han estat les tardes més fructiferes si haguessim de valorar la feina feta, hem xerrat més que altra cosa, però aquestes converses han servit per trencar una mica el gel, sobretot si hi havia algun nen nou, per observar-los jugar (si se'n poden treure de coses veient-los jugar al seu aire, com es relacionen, els rols que adopta cadascú...).
M'ha agradat molt veure com els "vells" han adoptat i acceptat als "nous".
Tardes tranquil·les de coneixença, de retrobar aquell company que potser no han vist en tot l'estiu, de que expliquin les mil i una aventures que han viscut, no cal anar a paisos exòtics, potser son la mar de feliços explicant que han jugat a la plaça del costat amb aquell nen o que un dia van anar al parc aquàtic.
Però reconec que quan he xalat més ha estat amb el grup de grans, amb les meves nenis, esvalotades com sempre però no hi puc fer més, m'encanten!!!! A vegades me les miro, i em sento reflexada en elles en quant tenia la seva edat, les seves pors, els seus somnis, els seus neguits, els seus trucs per lligar o escapar-se dels pares, i no puc evitar somriure i pensar que tots hem fet el mateix, i ho veig lluny, molt lluny, i en canvi potser no han passat tants anys, però elles m'ho apropen.
Ara si que puc dir que ha començat el curs oficialment!!!!

No en va sóc una somiadora, oi??

Somia, somia, somia que somiaràs
Somia que algun dia no estarem només de pas
Somia amb la vida que sempre has imaginat on l’alegria i la rauxa
Sempre són al teu costat

De dia, de dia passeges pel veïnat
No hi ha forces ocultes ni et sents perjudicat
Per els qui manen , els qui jutgen , els qui poden intentar
Qui això canviï, qui somií mig heroi serà tornat

De nit, de nit, de nit qui t’ha parit
Tot sembla que es confongui i es disposi a sorgir
Aquella màgia que transforma la tristesa en oblit
Aquell encant, aquella història que ens fa sentir petits

I Així, i així ,vas fent el teu camí,
Saps bé que has fet el ruc i et sents feixuc i deprimit
Llavors tornes a entendre que ets algú i hi ha un sentit
Per tornar a ésser, tornar a néixer, tornar a créixer si ets mogut

Que lluny que sona, que lluny que es troba (bis)

Somia...somia...somia...somia... (Rauxa)

Embolica que fa fort!!!

Embolic d'horaris de les diferents assignatures, les que pertoquen i alguna que altra per recuperar, en un intent una mica desesperant d'intentar-ho encabir de la forma més lògica possible, però em sembla que la lògica se n'ha anat de vacances en aquella facultat.
Entre les que tenen horari assignat, però que aquesta setmana han (i hem) respectat molt poc, li sumes les que no hi ha docència adjudicada però si la data d'examen!!!!
Entre que hi ha assignatures que es solapen en el mateix temps però en diferent espai (vaja de punta a punta de la facultat), i jo que busco per tot arreu el meu manual per dividir-me, però el dec haver perdut... o potser que me'n vagi a buscar el Goku a veure si m'ensenya allò del canvi de lloc instantani.
I si li sumo les hores que em passo a la feina, aquests dies estic fent un màster, un postgrau i un doctorat tot junt en realitzar un trencaclosques que em permeti fer alguna cosa de profit i no tornar-me boja pel camí.
Embolic d'aules, des de que l'han ampliat quasi que has d'anar amb un plànol per trobar alguna cosa.
Embolic de coses apuntades a l'agenda, i això que només portem una setmana!!!!
Embolic de sentiments, alegria, tristesa, mandra, motivació i fins i tot una mica d'histèria col·lectiva.

Pd: Embolic de carrers tallats per les sempre eternes obres, que sumant a la pluja d'avui, que provoca?? un embolic??? un caos més aviat!!!!

Val per un petó???

Dolça besada té gust que s´acaba,
punt i principi de viure sense tu.
Jo no sabia que també me donaries
manuals de geografia
cent dillunsos a un dibuix.
Jo què sabia d´alens que se trobaven,
de cabells que s´embullaven,
de mans i de perfums.
Jo no sabia que en sa nit me tastaries,
eren gustos que nedaven
entre boques i racons.
Jo no sabia que després me mataria
sa teva mirada
que plora i diu que no.
I arriba un dia que sa vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.
I s´horabaixa la deixam passar i me mires
tan a prop que me fa mal,
que surt es sol i encara plou,
que t´estim massa i massa poc,
que no sé com ho hem d´arreglar,
que som amics, que som amants.
(Viure sense tu, Antònia Font)

A Catalunya, el meu país...

11 de setembre, un dia per no oblidar que som...

Néixer en una terra que em pertany,
i sentir l´orgull d´una llengua
que he après a estimar
D´un País de només una bandera,
de quatre barres fetes de sang;
que el meu parlar i el meu tarannà fa bategar,
quan el meu cor estima el català.

Paraules escrites amb amor,
a una Terra, una llengua
A Catalunya, el meu país.

Quan convé seguem cadenes fins que no en quedi cap més,
llibertat per tots els pobles que resten oprimits.
Si ells segueixen imposant, nosaltres seguim batallant...

Avui poupourri...

Bufff!!!!
Algú pot anar a buscar el lladre que m'ha pres les meves hores?
Com pot ser que hagi mirat el calendari fa una estona, i estiguem ja acabant el dimecres????
Els exàmens de dilluns diria que bé, de fet un ja sé la nota i el tinc aprovat, 7,5 crèdits més al sac, segons la teoria he aprovat una assignatura que m'explica basicament com fer entrevistes (ja veurem si també aprovo a la vida real...), algú m'explica com és que tinc els resultats d'un dels de dilluns i els de la setmana passada brillen per la seva absència?
El de dret, en tindria prou aprovant-lo, a veure si em trec la legislació de sobre d'una vegada, tot i que la matèria no em desagrada, últimament se m'està fent força pesada, demà a barallar-me amb el de justicia juvenil i dissabte l'òs més òs de tots, metodologia!!!! que només el nom ja em fa venir esgarrifances...
La foto és d'ahir a la tarda, amb els diables, que bona part de la colla son amics, i un dels moments de relax d'aquests dies.
Em quedo amb el comentari d'un amic regidor, que ahir em va dir, que ho prohibeixin a Europa, que aquí farem el que voldrem...
La veritat no veig massa factible, demanar tota la documentació i autorització corresponent a tots aquells que participen als correfocs, i als que ens ho mirem des de fora, també ens la demanaran??? Au va!!!!
Després anar a pendre quelcom, es notava que era festa major, tot ple, i aviadet cap a casa que avui tocava matinar de nou, que a Tarragona no és festa. Em quedo amb els somriures, m'encanten!!!!
I avui 9-9-09, és dels dies aquells que et fan gràcia del calendari, al matí estressant (un dia d'aquests em veureu als titulars dels diaris perque m'hauré carregat algun conductor d'autobus...), però a la tarda hi ha hagut un moment genial, he vist pel carrer una nena del centre, i ha vingut corrents i se m'ha llençat als braços, i això omple molt, moltíssim... i la seva maré dient-me que tot l'estiu que m'anomena. I el comentari d'algú molt important per mi, es que et fas estimar, amb una mirada que ho diu tot.

Una setmana de bojos!!!

Demà comença una setmana realment estranya, amb mil anotacions diferents a l'agenda, i mil coses diferents a fer.
Començant que a Cambrils aquesta setmana és festa (una de les festes majors), però que a Tarragona no, pot ser que acabi literalment sonada...
Demà dilluns fem pont a la feina, però m'he de passar al matí a la facultat entre exàmens i apunts. A la nit, volem anar de concert, això si els que arriben de campaments tenen prou forces.
Dimarts festa, i suposo que em deixaré cauré per alguns dels actes, que avui ja m'he perdut l'exhibició castellera per estar-me tot el cap de setmana estudiant.
Dimecres i dijous tornem amb els exàmens a Tarragona, i de seguida que els acabi de pet a Cambrils a la feina. On estem preparant les llistes, el material necessari, les mostres de manualitats i moltes més coses.
Dijous a la nit tornem-hi de concert i suposo que alguna cosa més també caurà.
Divendres és la Diada Nacional de Catalunya.
Dissabte, l'últim examen d'aquesta tongada (de debò, que el que devia fer el calendari es devia quedar descansat, en tots els anys de carrera no havia fet mai exàmens en dissabte), i Diumenge, que alguns el dedicaran a descansar, doncs no, au cap a la mostra d'entitats amb els del cau.
I se m'oblidava aquesta setmana a les tardes, era quan voliem pintar les frases a les parets del cau de castors!!!!!
I el dia 14 inici del curs escolar, i també inici de les classes, aquest any si que comencem igual que els nens petits!!!!
O sigui que s'accepten candidats a un massatge a les cervicals (lloc on hauran anat a parar tots els nervis...)

Queda't amb mi...

Quan sa nit ha arribat, i a la terra és fosc,
i sa lluna és s'única que es veu;
no, jo no tenc por.
No, jo no tenc por,
mentres tu, tu estiguis, estiguis amb mi.
Ai estimada, queda't ami mi
oh, queda amb mi.
Oh, queda't, queda amb mi.
Queda amb mi.
Si el cel que es veu arribar
s'enfonsa i cau, o la terra es desferma cap a la mar;
no, jo no tenc por.
No, jo no tenc por
mentres tu, tu estiguis, estiguis amb mi.
Ai estimada, queda't amb mi.
Oh, queda amb mi.
Oh, queda't, queda amb mi.
Queda amb mi...
(Versió Stand by me)

La tinc ben enganxada, i tot i que no sé cantar massa precisament (tot el dia que la tinc als llavis...) serà aquest el motiu de que hagi refrescat i amenaci pluja per aquí baix...

Què passaria si??

L'altre dia llegint un post on el protagonista es parava a pensar com era de diferent la vida que tenia en aquell moment de com l'havia imaginat, aquesta idea se'm va fixar, i n'estic segura que tots ens ho hem plantejat alguna vegada.
O en veure certes imatges, no pots evitar pensar en el joc dels disbarats, és a dir: que passaria si...
Ja sé que dels covards mai s'ha escrit res, i per norma general estic força contenta de les meves decisions, algunes més que d'altres evidentment, però avui, potser perque em sento com si estigués instal·lada en una muntanya russa, no puc evitar pensar i preguntar-me:
Què passaria si (o que hagués passat si)
-aquell joc de fa anys s'hagués convertit en alguna cosa diferent?
-no hagués canviat el somni de la biologia per les ciències socials?
-no hagués decidit plantar-me i no treballar més en hoteleria i si en el que m'agradava?
-hagués tingut el cotxe quan tocava?
-no hagués seguit el meus impulsos i el que manava el meu cor en aquell moment?
-aquella nit no haguessim destruit una amistat d'una pila d'anys, però que m'ha servit per veure com eres realment?
-no estigués envoltada dels més menuts, i que em provoquen grans quantitats de somriure (i també alguns maldecaps)?
-no hagués entrat al centre, al cau o a l'esplai?
-si hagués canviat l'altruisme per l'egoisme més ranci?
-no hagués continuat estudiant?
-si a casa les coses fossin diferents?
-decideixo no veure't perque em fa mal, però no veure't encara és pitjor?
-ens comuniquem més d'un cop amb les mirades com les nostres nits màgiques?
-no ens busquessim quan algú de nosaltres necessita una abraçada?
-deixem anar lliurement tot allò que sentim?
-per una vegada ens centrem només en naltros?
-m'atreveixo a dir-te que t'estimo?

Ho sé, m'ha sortit un post d'allò més estrany, potser perque avui també em sento estranya.

Molts dies penso en tu i en els vells temps...

Molt lluny de mi, fa un temps vas voler marxar
tu ignoraves perquè volies canviar
ja estaves farta de viure sempre aquí
però ara enyoro quan estaves amb mi
Voldràs tornar amb mi
veuràs et faré feliç
Voldràs tornar amb mi
veuràs et faré feliç
Molts dies penso en tu i en els vells temps
els dies van cremar allò que volies ser
només em queda seure sota el cel
i sé que és el mateix, estiguis o no amb mi
Voldràs tornar amb mi
veuràs et faré feliç
Voldràs tornar amb mi
(la lluna cau sobre els estels)
veuràs et faré feliç
(i volen peixos de colors
Voldràs tornar amb mi
(la lluna cau sobre els estels)
veuràs et faré, voldràs tornar amb mi
(i tard o d'hora, voldràs tornar amb mi)
Encara ens queden moltes coses a dir
voldria dir-te tant però en sé tan poc
el cas que et miro i estàs amb mi
encara no sé com fer-te feliç
però encara ens queden moltes coses a dir
Voldràs tornar amb mi
veuràs et faré feliç
Voldràs tornar amb mi
veuràs et faré feliç (gossos)

Ja està, ja ha arribat... el setembre...

Ja som al setembre, i això vol dir que poc a poc anem deixant l'estiu enrere, i si el calendari no ens enganya significa que hem tornat a la feina.
Doncs sí, primer matí de feina liquidat, i la veritat és que el balanç surt la mar de bé, retrobament amb les companyes, posar-nos al dia, cafetó, començar a apuntar coses i més coses a l'agenda, mirar i remirar les llistes dels nens d'aquest curs (més plens que mai...) a veure com ens organitzem amb aquests grupets!!!
Repartir i endreçar el nou material, quin goig que fa al començament tot nou de trinca.
Avui ha estat la mar de tranquil, molt diferent de quan tornin les feres!!!!
I després d'aquest matí toca seguir estudiant, amb moltes ganes de treure'm els exàmens de sobre.

Però estic contenta, necessitava tornar a sentir-me activa, i tot que encara falten coses per estar al ritme normal, com la facultat o l'altra feina, al ritme normal és a dir de bòlit, però ja m'agrada, que aquests últims dies se m'han fet eterns!!!!

I potser sí que estic més contenta, no en va les companyes m'han dit que estava cantant fluixet mentre endreçava i jo sense adonar-me'n!!!!
Aquí un fragment de la lletra que tenia al cap...
"Mi niña yo te digo, el mundo está muy bueno, si tu quieres nos lo comemos, está lleno de colores. Si tu quieres te los enseño, yo te enseño a navegar, navegar contracorriente"

Amb ganes de tornar a somriure...

Les piles es van carregant poc a poc, els somriures tornen a sortir, primer amb timidesa, poc a poc es van fent més grans, poc a poc torno a sentir-me més o menys viva...

Avui, una cançó que m'encanta i que em porta boniques imatges a la ment...

La fusta és de records, construeixo esperances
i es que dels meus dolors després en faig lloances
de les pors n'he fet miques que he enterrat pel jardí
dels dubte faig engrunes que escampo mar endins

L’alegria és el meu escut, el somriure la meva espasa
el que no em mata em fa mes fort,
res no m’atura, res no em fa caure

M'he begut les ampolles que he trobat pel camí
en les nits de tempesta m'he perdut en l'oblit
jo no busco riqueza, el que vull es fluir
i ser lleuger com l'aire, cavaller del destí

L'alegria és el meu escut, el somriure la meva espasa
el que no em mata em fa mes fort,
res no m’atura, res no em fa caure
res no m’enfonsa, res no em fa caure

Vaig perdre com les ombres es perden dins la nit
des que em vas deixar per mi no has existit
no demano promeses, el que vull es gaudir
l'home lliure dins l'aire, amo del meu destí

L’alegria és el meu escut, el somriure la meva espasa
el que no em mata em fa mes fort,
res no m’atura, res no em fa caure
res no m’enfonsa, res no em fa caure
res no m’atura, res no em fa caure

Nit senzillament genial...

Sé que tard o d'hora algú em retraurà que ahir me n'anés tota la nit de festa a bcn, però per una nit, vaig decidir allunyar-me de tota la tristesa que impera per casa i passar-m'ho bé. Senzillament ho necessitava i va valer moltíssim la pena.
De xerrameca al tren, de veure i gaudir d'un dels millors grups de batucada que he vist mai, de donar mil voltes pels carrers de Sants, d'un sopar tranquil amb la millor companyia, de saltar com una boja al mig del concert de Rauxa, de cantar i ballar totes les cançons, de compartir mirades, somriures i abraçades.
D'asseuren's al mig del carrer, cantant amb algú d'allí que portava una guitarra, de tenir un petit ensurt, quan creiem que li havien furtat la bossa al Dani, i que ens vingués un poli vestit de paisà i ens la tornès, prèvia firma de la paperassa corresponent.
D'esperar que passessin les hores per poder agafar el primer tren de tornada enmig de converses tranquil·les i somriures mig amagats.
De dormir-nos al tren, tot i el fred de l'aire acondicionat (cal que estigui tant alt???) i despertar-se tot just quan arribavem a Tarragona, i mirar com aquells que estan al teu costat encara dormen, amb un somriure plàcid, i que aquest somriure s'encomani cap a tu mateixa.
Cansada, més aviat morta de son, arribar a casa quan tot just s'ha fet de dia, dormir encara no un parell d'horetes, i cap a l'últim dia de repàs falta gent, però amb una lletra gravada, una lletra i una mirada...
"Que a l'amor no se li pot fer mal, que la cosa més bonica és saber que algú t'estima..."

Ocupada de nou...

Els meus amics s'han proposat omplir-me l'agenda i de retruc les hores del dia, de mil i una activitats, i la veritat m'encanta.
Quan no estic estudiant o fent feina a l'ordinador (estic de l'estadística fins al capdamunt), em venen i literalment em rapten jejejeje.
Quan no és un sopar amb bany a la piscina i joc de taula inclos, és un cafè que s'allarga amb una xarrera eterna i mirades que ho diuen tot, quan no un cinema improvisat, quan no una dosi de cançonetes o una tarda remenant fotos per una exposició, o fent cartells amb pintura i em venen dient que ells no saben fer les lletres com jo (??!!!), o preparant material pels campamanets (tant de bo pogués tornar a marxar, però em toca fitxar...), o anar a fer una cervesa cap al tard, o ei que dijous, anem a les festes de Sants i tu vens!!!, o un missatge a mig matí, o una trucada amb l'excusa més simple per saber que faig, o el millor de tot, una abraçada d'aquelles que no t'esperes... i que m'encanten.
I avui la frase de ma mare, que feia molts dies que no sentia: no et caurà la casa al damunt, no... però aquesta vegada se li notava un somriure mig amagat.

Bona nit.

No, no m'he perdut en una illa llunyana, estirada en una gandula veient les hores passar, però si que estic més relaxada, molt més.
Quan aquesta tarda ha sonat el telèfon, i era un amic, que em deia que volien fer un sopar tranquil al mas, potser amb la guitarra, i un bany a la piscina, he estat molt molt a punt de dir-li que no, però m'ho he pensat una fracció de segon, i a l'hora convinguda ja estava esperant que em vinguessin a buscar.
Realment em feia falta una estona així, tranqui·leta, sense haver de donar masses voltes al cap, envoltada dels amics que estimo. Sopar senzillet, amb bon ambient, relaxat, xerrant entre naltros.
Una nit d'aquestes que te'n vas amb un somriure a dormir, que ja m'agrada!!!
I demà repetim, per què hem de deixar passar el temps no? XDDD I demà em toquen a mi els postres!!!, i tinc molt clar que fer-los que els agrada amb bojeria.
Us estimo nois (Dani, Albert, John, Aleix, Clara, Clareta, Mercè, Ingrid, Pedro, Gus...)

Comencen a pesar massa els mals moments.

Quin estiu!!!!
Aquest matí una altra mala notícia s'acostava, i aquest estiu ja en van masses!!! Aquesta vegada ha estat el torn del gripau més gran, el nostre "iaiete", com l'anomenàvem naltros. Si que estava malalt des de feia mesos, però no t'ho acabes d'esperar mai del tot. Entre això i d'altres circumstàncies que afecten a l'esplai, és fa certa la frase que m'han dit avui, que no és bon moment pels gripaus.
Des d'aquí un petonàs ben fort al Vicente!!!!
Si he de fer recompte d'aquestes últimes setmanes, aquest estiu està resultant d'allò més trist, fins i tot tràgic, realment els moments més feliços son aquells que tenia els nens al voltant, o algun altre amb els caparrots.
No estic d'humor.

No ens faran callar.

L'altre dia parlant amb uns coneguts que tenen un restaurant, va sortir el tema, de que uns "clients" es van emprenyar perque la carta estava en català, a veure raonament lògic, que entendria fins i tot un nen de tres anys, si estem a Catalunya en què volen que estigui?? en Nepalès???? doncs no, segons ell estem a Espanya, i tot ha d'estar en la llengua de l'imperi... i per aquí si que no hi passo, primer que s'aprenguin algunes lleis que bona falta els fa.
O l'altre dia en una llibreria, que em ve la dependenta, que ja em coneix, i em diu que han arribat uns nous contes en català que potser m'agradaran. Ella sap que n'utilitzo molt amb els nens, doncs al costat ja tenia el "colonitzador" de torn, que arrufava el nas pq jo només triava literatura en català.
Ens poden tombar el ja més que retallat estatut, ens poden menysprear i insultar (què és amb l'únic amb que no perden pas la pràctica...), però no ens poden, ni podran fer-nos callar.
Si una cosa ens caracteritza, és que som d'allò més tossuts, i que no pararem. Oi?
I si no més fàcil, si tanta nosa els fem, que ens deixin marxar d'una vegada...

Som la cançó que mai s‚acaba,
som el combat contra l’oblit,
som la paraula silenciada,
som la revolta en un sol crit.
Som l’espurna que encén la flama,
som la lluita que hem compartit,
som la pedra en la barricada,
som el poble per construir.
I quan la nit ens ve a buscar
som tot un món per estimar,
som una història per guanyar,
tot un futur per començar.
Som llàgrimes en la mirada,
som el coratge de seguir,
som la ferida mai tancada,
som la història que no han escrit.
Som l’arbre enmig de la tempesta,
som els estels que vam teixir,
som l’esperança i la tristesa,
som el poble per construir.
I quan la nit ens ve a buscar
som tot un món per estimar,
som una història per guanyar,
tot un futur per començar.
(Obrint pas)

Majors, menors, sèptima, celleta....

Començo a pensar que tinc problemes greus de coordinació.
El meu cap sap què ha de fer, com posicionar els dits, la seqüència de notes i els corresponents acords, i tinc clara la cançó qué és (i mira que l'he buscat senzilleta), el ritme corresponent, tot i que tinc tendència a accelerar-me, però quan tota aquesta informació l'han de rebre els meus dits, resulta que aquests es rebel·len, i fan el que els dóna la gana.
M'encanta com sona la meva guitarra, sobretot quan la toca algú altre, perque quan ho faig jo sembla que estigui trepitjant la cua al gat del veí.
Per diferents circumstàncies feia mesos que no la tocava, i ara és com si volgués recuperar el temps perdut, coi de refotudes cordes metàl·liques (i sé que sonen molt millor...), però els meus dits (sobretot l'anular i el petit que han acabat tallats...) es deuen estar plantejant perque no podia amb una clàssica, i les seves cordes de niló...
I no, el que em crispa els nervis, de debò, és el refotut metrònom, que un dia d'aquests sortirà per la finestra.

X pensar...

S'amiga que m'ha donat es destí...

Amb un missatge em fas somriure, amb un missatge em demostres que t'importo...
Amb un missatge em ve al cap la lletra d'aquella cançó...

Sa vella màgia negra que em té embruixat,
sa vella màgia negra que tu ben saps trenar,
aquests dits freds que em freguen anant amunt i avall,
s'encanteri de sempre, de quan ens miram.
Aquell viu tremolor que hi ha a dintre meu,
com és un cop baix de ventre de quan ens engronxam
i ben avall, avall me'n vaig,
com una fulla entre ses branques he quedat.
Fugir enfora, no sé com es fa
Sent és teu nom, em crema es pit,
i entre flames em crema es desig.
Només besades el poden salvar.
S'amant que sempre he volgut tenir
s'amiga que m'ha donat es destí
i sempre que es teus llavis es troben es meus,
i ben avall, avall me'n vaig;
fent remolins avall me'n vaig
en una roda, estimant e una roda
on em trob tot sol,
i encisa d'aquesta màgia negra que és diu amor.
Cris Juanico.

Tristor.

Tantes ganes i plans que tenia per aquestes vacances, i ara no tinc ganes de fer absolutament res. I ara compto les hores per tornar a la feina, i així ocupar una mica el cap.
Llàgrimes que s'escolen en qualsevol moment: en veure una fotografia, en veure els comentaris sobre ella a la revista del poble, en una conversa entretallada amb les meves tietes, a l'escoltar aquella cançó que es passava l'estona ballant.
Intento distreure'm, però no ho acabo d'aconseguir, he repetit les pràctiques de dret una desena de vegades, perque el que hi havia escrit brillava per la seva incoherència, surto a passejar, a fer un cafè, però ja no hi ha la llum que hi havia, i el gust s'ha tornat quelcom insipid.
Amb una imatge gravada al cap, la seva carona riallera.
Els comentaris innocents d'un nen que anava amb ella a classe, i que no acaba d'entendre el que passa, i et diu tranquil·lament: L'Èlia s'ha mort, i això vol dir que no vindrà a l'escola al setembre, i continua jugant amb allò que tenia a les mans, i tu sents això i se't fa un nus a l'estómac i has de reprimir les llàgrimes...
O quan veus a l'altre cosí, que de sobte no sap amb qui jugar, o la més petitona de la casa, que només pregunta amb el seu vocabulari : "I l'Eia, on t'ésss".
I enmig de totes aquestes llàgrimes, em puja la bilis, quan sento pel carrer, és un angelet que ara està al costat de Déu, has de pensar què és al Cel, i que punyetes hi fa tant amunt, quan el seu lloc és aquí entre naltros jugant i rient, viva!!! O quan recordo les paraules del mossen: que algú m'expliqui quins pecats pot haver comes una nena de 8 anys, per favor!!!!

Èlia

La nostra petita estrella que amb el seu somriure brillarà més que cap.
Que de ben segur ja ha trobat el seu espai per no parar de ballar mai.
Aquest somriure teu, que no oblidarem mai i que ens acompanyarà sempre.
T'estimo cosineta.
T'estimem Èlia.

Èlia, 8 anys.
Sentiment d'irrealitat.
No hi ha paraules, només llàgrimes.
Només dolor.

Suaument em mata...

"No tenguis por, agafa'm sa ma
No tenguis por, em pots besar..."

Ahir nit de cultura, nit de concert, nit de Cris Juanico.
M'encanta aquest home, el concert genial,tot i que reconec que se'm va fer excessivament curt, d'una intensitat que se't posava a la pell, amb la millor companyia possible, i envoltats de la naturalesa i de la nit del Parc Samà. Un concert ple de sensualitat i de bona música. Una meravella!!!

Després cap a la NAC, vam veure poques actuacions, però després vam xalar d'allò més amb la "Banda de la Gamba". Aquí es va acabar la música tranquil·la, però també ens ho vam passar d'allò més bé tota la colla allí saltant. Sens dubte els millors dalt de l'escenari l'Apel·les i l'Albert, no se'ls resisteix cap instrument, son genials.
Després més tranquils en un racó del parc, amb la guitarra de fons, i naltros per allí cantant. Aquests moments no tenen preu.

Ben entrada la matinada cap a casa.
Una nit per no oblidar.

Per on seguim...

Avui toca recórrer aquells camins que comencen, aquells que s'acaben, aquells que hem de plegats. Comencem??? I aquesta segur que ens acompanyarà...

Camins, que ara s'esvaeixen
Camins que hem de fer sols
Camins vora les estrelles
Camins que ara no hi son
Van deixar-ho tot el cor encès pel món
Per les parets de la mort sobre la pell
Eren 2 ocells de foc sembrant tempestes
Ara som 2 fills del Sol en aquest desert
Mai no es massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor
Camins, somnis i promeses
Camins que ja son nous
No es senzill saber cap on has de marxar,
pren la direccio del teu cor
Mai no es massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor
Camins que ara s'esvaeixen
Camins que has de fer sol
Camins vora les estrelles
Camins que ja son nous (Sopa de Cabra)

Vacances, si home i què més!!!!

No se suposa que estic de vacances???
Què hauria d'estar lluny de la feina i de tots els maldecaps que comporta? I mira que m'agrada la feina...
No se suposa que son els meus trenta dies que em toquen per llei????
No se suposa que hauria d'estar veient-les passar estirada en una gandula, oblidant-me de tot i de tots?
No se suposa que hauria d'estar relaxada i fent només allò que em vingui de gust?
Doncs es veu que tot això és molt suposar...
Fa dies que el meu mòbil bull literalment amb les trucades del meu cap, reunió va, reunió ve, i jo carregada de paperassa per revisar i acabar... En començo a estar una mica tipa del concurs aquest!!!
Voleu dir que funcionarà si a la propera trucada li he dit que sóc a la Patagònia, com a mínim!!!!

Va d'impostos....

Situació 1. Real.
Tarda de solet. Decideixo anar a la platja, sola, acompanyada d'un llibre i dels meus pensaments. Al principi tot va bé. Fa una mica de núvol, suposo que per això no hi ha l'aglomeració dels altres dies, però el sol pica d'allò més. Decideixo posar-me a prop de les roques, de fet com sempre, no tinc ningú al costat i hi ha força (de fet més que força) distància amb la resta de gent que hi ha per allí. Passa l'estona, llegeixo, em tombo a la tovallola, torno a llegir, una altra volta, deixo anar els meus pensaments i la meva imaginació, una altra estona panxa amunt i quan ja no puc més decideixo anar a nedar una mica.
Després de la remullada, torno a la tovallola disposada a seguir una estona més. Sorpresa!!!! Algú ha clavat el parasol just a tocar de la meva tovallola, què dic a tocar, si m'estiro quedo completament a l'ombra!!!! i al bell mig d'una familia de desconeguts, que a sobre han tingut la barra d'agafar les meves sandàlies i la meva bossa i llençar-la uns metres enllà...
Miro al meu voltant, mirant si per alguna cosa, la platja, i en concret aquella zona s'ha omplert d'allò més, però no, no estic veient visions, hi ha lloc suficient per muntar-hi un torneig de futbol si fes falta.
Afafo les meves coses, i em dirigeixo a la tovallola.
-Perdoni, però es que estava jo aquí. Es pot enretirar una mica, si us plau.
-A ver niña, yo pago mis impuestos y puedo ponerme donde me de la gana.
-Em sembla molt bé, però això no li dóna dret a tocar les coses dels altres.
-Me molestaban para poner la sombrilla.
-Però calia posar-la justament a sobre de la meva tovallola?
Llavors veig que es va encenent i salta.
-Estos catalanes de mierda, que se piensan que la playa és suya, y yo aquí pago mis impuestos y puedo ponerme donde me de la gana. (Vaja que no tenia més arguments...)
-Jo també pago els meus impostos i no per això vaig molestant al personal.
-Encima se me pone a hablar en catalán, sera maleducada la niñata, a ver si aprende que estamos en España, y que Cambrils lo hemos hecho grande los españoles y no los ratas de los catalanes.
No em volia posar al seu nivell d'insults i poca pena, tot i que per dins estava que bullia de ràbia...
-Aquí l'únic que és un maleducat i que ha faltat el respecte és vostè, i gràcies als rates dels catalans teniu autopistes gratuites per poder venir aquí a fardar. Però venir aquí, no és sinònim de trepitjar a la resta. Au, bon vent!!!
Es va quedar sense dir res i amb la boca oberta, i estic plenament convençuda que em va entendre. Vaig agafar les coses i em vaig allunyar d'allí. Vaig continuar la meva tarda de platja, lluny d'allí, no fos cas que la bilis que desprenia aquell home s'encomanés.

Situació 2. Real.
El meu carrer, i els de la vora son zona blava, però els habitants de Cambrils, tenen un descompte per a aquestes zones, irrissori, però descompte al cap i a la fí.
Amb uns amics, després de passar-nos bona part de la tarda carregant i descarregant material, decidim anar a prendre quelcom fresquet. Donem varies voltes amb el cotxe, no hi ha sort, així que ens en anem a la zona blava, cap de nosaltres porta monedes petites, així que poso a la màquina una moneda de dos euros, i selecciono l'opció de resident pel cotxe del meu amic, que llueix l'etiqueta corresponent al seu cotxe. Aquesta moneda li dóna per una pila d'hores, més que suficients per un cafè amb gel, vaja que fins a l'endemà a mig matí no ha de treure el cotxe.
Darrere nostre una parella ja grandeta ha seguit tots els nostres moviments, però pel que sembla ells de residents poca cosa, i els sentim renegar: pagamos nuestros impuestos, para qué???

M'encanta, i molt, Cambrils. Però la veritat em sobren aquests aires dels que venen aquí durant uns dies a l'agost, es pensen que el poble és seu...
Si torno a sentir la refotuda frase: "yo pago mis impuestos", em carregaré a algú...

Les dues muntanyes...

Tenia ganes de contes avui.

En una terra deshabitada hi havia dues muntanyes que s'alçaven al bell mig d'una gran plana.

Una, era molt alta. Estava formada per unes roques grises, quasi blanques, que brillaven des que sortia el sol fins que s'amagava. Des del cim d'aquesta muntanya hom podia contemplar per tots costats una gran extensió de terra.

L'altra era més petitona. No tenia roques que brillaven, ni es podia veure gran cosa des del seu cim. L'única cosa que ens podia oferir era el color vermell de la seva argila i el verd de les herbes salvatges.

Un dia, la muntanya gran pensava: "Jo sí que en sóc, de bonica! En canvi aquesta muntanya veïna, tan baixa i tan lletja. No m'agradaria gens ésser com ella...”

La petita també feia els seus pensaments, i deia: "Per què dec servir jo? Sóc baixa, trist..., no tinc ni un punt que brilli..., només quatre herbots que prou reina tenen per a créixer.”

Ah! però..., sabeu que va passar? Doncs, que un dia varen arribar per aquelles terres uns nois i noies forasters, carregats amb motxilles i tendes, buscant un lloc per acampar.

En veure aquelles muntanyes, van pujar primer a la més alta. Tots quedaren sorpresos de la seva bellesa i van decidir quedar-se al seu cim. Ah renoi! S'adonaren de sobte, que tot era pedra i no hi havia ni un sol lloc per a poder clavar la tenda...

Ben desenganyats van baixar cap a la petita, encara que no els agradés tant.

No sabeu pas l'alegria que van tenir quan van veure que allà sí que la tenda es clavava fàcilment.

Van passar uns dies, i com que hi estaven tan bé, decidiren quedar-s'hi una bona temporada.

Llavors començaren a plantar-hi verdures, arbres, flors i una gran figuera.

Aquella muntanya que pensava que no servia per a res, va convertir-se en un lloc meravellós, on la vida era agradable i acollidora. Mentre que la muntanya gran es va haver de quedar tota la vida igual, com al principi.

Desitjo:

Desitjo...
... aquell moment de silenci plegats.
... aquella cançó compartida.
... aquell passeig a les fosques.
... aquella caminada matinera.
... aquella màgia que té la lluna.
... aquell sol torrant-nos la pell.
... aquells esquitxos a la vora de la mar.
... aquella trucada inesperada.
... aquell cafè que dura hores i hores.
... aquella sessió de cinema equivocant-nos de pel·licula.
... aquella emoció d'aquella pel·licula al teu costat.
... aquelles rialles franques.
... aquells jocs a la plaça amb els meus nens!!!!
... aquelles xerrades amb les nenis grans.
... aquelles mirades trapelles dels més petits.
... aquell missatge de bon matí.
... aquella mirada que parla sense paraules.
... aquelles paraules a cau d'orella.
... aquell primer petó.
... aquella carícia que fa estremir-me.
... aquella forta abraçada.
... aquells cossos junts.
... aquella amistat retrobada.
... aquella amistat forjada per primer cop.
... aquell somriure que tant m'agrada.
... moltes coses!!!!

Avui m'ha donat per aquí... per escriure sobre els desitjos... i els vostres????

Aventures amb la meva bossa...

Fa una estona, quan estava entrant per la porta de la feina, he notat que la meva bossa estava més baixa del normal, no hi he estat a temps que ja se m'havia deslligat les cintes que la subjecten i ha anat de ben poc que no s'escampa tot el contingut, que ben mirat avui no era precisament poc...
-Un llibre de la Isabel Allende que havia de donar a la meva companya de feina.
-L'agenda, rebotida a més no poder de papers i d'altres mandangues.
-L'estoig replet de bolis, llapissos...
-El mòbil.
-El carregador del mòbil.
-Les claus de casa.
-El moneder gran (gran, pocs diners a dins però...).
-El moneder petit, amb algunes monedes i la targeta del bus.
-Una llibreta petita.
-La càmera de fotos.
-Un parell de clips pel cabell, que penses xq els vols Andrea, si portes el cabell curt???!!!!
-Les ulleres de vista.
-La funda de les ulleres de sol.
-Les claus del cau.
-Un parell de paquets de xiclets.
-Crema de cacau pels llavis.
-Pintallavis i rimel. (que d'altra banda no faig servir quasi mai...)
-Una cremallera per una bossa que m'he d'arreglar.
-Cintes de colors per fer una pulsera a ma cosina.
-Els horaris dels trens.
-Un post-it amb un telèfon apuntat que no tinc ni idea de qui és.
-El reproductor mp3, que hauria de carregar la bateria d'una vegada.
-El llapis de memòria.
-La caixa metàli·lica amb les pastilles per l'al·lèrgia (que he de portar sempre al damunt i en tinc a tot arreu...)
-3 clips!!!! (aquests per paper...)
-Un desodorant petit.
-Un joc de cordes noves per la guitarra.
-El calendari d'exàmens de setembre imprès.
-Una llista de la compra dels passats campaments!!!!!
-Un bolígraf que no escriu.
-Un moneder de roba que conté un parell de tampons, tovalloletes i dos preservatius (mai se sap XDDD)
-Un parell de caramels de propaganda de l'OAC de Cambrils.

Ara entenc a ma mare, quan em diu que sembla que hi porti un totxo dins!!!!
No m'estranya que m'hagi costat trobat tant el mòbil, quan m'han trucat per dir-me que demà teniem reunió amb el quefe... aixxxxx.........
I no no és la de la foto, tot i que m'agrada, llàstima del color rosa.
UFFFFF.....

Senzillament... penso...

Coi de mòbils!!!!

N'estic fins al capdamunt i més enllà del meu mòbil...

L'aventura ja va començar fa mesos, quan el meu "antic" mòbil va descobrir que no sabia nedar, fins aquí d'acord.
Després va començar el periple d'intentar canviar-me de terminal, i que encara dura, amb punts suficients no per un mòbil sino per un parell i tot, amb totes les factures en regla, amb antiguitat per parar un tren i no sé que més, doncs resulta que per un problema informàtic "d'ells", doncs no podia canviar-me el terminal.
De barallar-me amb no sé quantes mil locucions (odio quan m'he surt una veueta dient-me que m'esperi...), visites a la botiga, consultes per correu electrònic, vàries amenaces de canviar-me de companyia, (tot i que tinc el tema de la permanència pel tema d'internet), estava disposada a fer el canvi... i no hi ha manera...
Tant díficil és aconseguir un mòbil decent en aquest país????

Fa unes setmanes que vaig amb els mòbils vells que rondaven per casa, un la bateria no dura gaire més que un parell d'hores, i l'altre que fins ara encara anava prou bé, quan no es penjava, ara resulta que no se sent res de res durant les trucades, això sí veus el temporitzador que va corrent!!!!

Jo no vull un mòbil que faci mil i una virgueries (tot i que reconec que m'agraden, i molt...), vull un mòbil que funcioni, i que no acabi amb una luxació del coll portant un trasto del segle passat jejeje...

Potser acabaré abans tota aquesta aventura, si aconsegueixo un telèfon com el de la foto... què en penseu???

Llàstima que pel llançaments de mòbils que fan a Tarragona encara falta... (encara recuperaria els moviments de quan feia atletisme i em dedicava al llançament...)
Algú m'explica com ens ho feiem, no fa tants anys, sense aquests maleits trastos....

Vacances????!!!!!!!

L'altre vespre al bell mig d'un sopar amb gent amb la que comparteixo idees, i en molts casos, una ferma amistat, va sortir la pregunta del milió.
-Andrea, què fas al final aquest estiu?
-Acabo aquesta setmana del centre, però a l'agost vacances.
Va ser dir aquesta paraula, i al meu voltant es van formar cares d'incredulitat.
-M'estàs dient que faràs vacances de les trenta mil coses que fas?
-No em queda altra. (refotuda crisi, que redueix plantilles a l'estiu...)
-Francament no m'ho crec. Segur que t'acabes buscant alguna cosa per no parar quieta.

Doncs voleu que us digui una cosa, tenia raó!!!

Passar una estona a la platja està molt bé, (tot i que no suporto estar-me allí en pla llangardaix...), anar amb un llibre a la mà sempre (i sentir per darrere a ma mare, que ja no sap on posaré encara més llibres...)també, fer un sopar o un cafè a mitja tarda amb els amics encara millor, una sessió de cinema, força bé, començar a estudiar i enllestir els treballs pel setembre, va bé per avançar feina però no omple totes les hores, escoltar música o escriure, prou bé, fer algun repàs als més petits, va molt bé, sobretot a nivell econòmic.

Però m'avorreixo!!!!!!! I molt!!!!!
Masses hores per pensar....
Necessito trobar alguna cosa que m'ompli, sino aques mes se'm farà etern, i encara hauré de demanar plaça a algun psiquiàtric, no sé estar-me tantes hores sense res a fer...
Sé que a l'agost aniré a veure els meus Gripaus, que ja els trobo a faltar. Però que se suposa que faig a les tardes i els caps de setmana....????????????
Sí ja ho sé, sembla que tingui una xinxeta al cul, però que voleu, no sé estar-me sense fer res...
AGGGGGHHHHHHHHHHHHHHH

Summercat...

Sí, ja sé que és la cançó de l'estiu, que l'anunci és una passada, o com a mínim a mi m'agrada, que l'heu sentit i sentireu desenes de vegades... però a mi em fa sentir bé, tot i que la lletra és un pel trista, un amor d'estiu que s'acaba... com tantes i tantes històries...
Em venen ganes de perdre'm per l'illa de Formentera, ja sé que aquest any estarà d'allò més plena gràcies a l'anunci, però continuarà a la meva llista de pendents.
Ara mateix tinc molt clar a qui li diria:

Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you
Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you tonight

I kissed you good bye at the airport.
I held you so close to me.
I said ’So here we are now and I can’t stop from crying Lilly’.
And you said ’Hey hey hoo, you know this is the way to go.
You will forget about me when I’m on that plane.
Forget about me when I’m on that plane.’
Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you
Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you tonight
The plane took off and my love went with it.
The chilly wind whipped my both cheeks hard.
And the man next to me said ’Everything is gonna be alright’.
I said ’Nothing is gonna be alright, but thank you anyway’.
And then I saw your face in the airplane window.
I waved my hands and I shouted to you:
Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you
Tonight tonighttonight tonight
I wanna be with you tonight
I wore a T-shirt and my worn out hat.
Abandoned as a summer cat.
And as I stood there as a broken hearted I realized you got the car keys still.
So I broke into my own old car.
I fell asleep on the passenger seat.
I dreamed of summer sex with you and you whispered in my ear:
Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you
Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you tonight
Why can’t you leave me tomorrow instead?
And above the clouds she said to her self
I can’t believe how naive a man can be.
That’s why I love you so and that’s why I can’t be with you…’
Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you
Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you tonight

Avui un classic per mi...

Em mira. Tremolo.
La cara em bull plena de foc.
L'estimo. Ho sento.
No mano jo dins el meu cor.
Si pogués perdre el seny fredament...

Es moren els dies
i amb ells em moro també jo.
Les hores s'empassen
hores d'amor que no tindré.
Si pogués guanyar al temps fredament...

Somnio manyagues
que amb els meus dits jo no em sé fer,
paraules callades que amb els meus llavis mai diré.
Si pogués besar el vent fredament...

La nit amaga els somnis que jo sé.
Quan penso no, sempre és que sí.
El seu somriure dorm sovint amb mi.
La seva veu em fa sentir
com si jo fos el seu amor.
Sols dins el llit...

Per art de màgia es converteix
en "algo" bo que guardo dins.
Ballem plegats sobre d'un mar immens,
fet de dolor, fet de verí.
Com si no fos el meu amor
s'en va de mi quan surt el sol.

La nit amaga els somnis que jo sé,
la llum del dia els fa morir.
Secrets d'amor guardats dintre del meu pit,
ple de dolor, ple de verí...
com si no fos el meu amor.
(Mar de Verí, Sangtrait)

Un ensurt...

Matí de bojos, de metges per mon pare i ma germana!!!! Tot en ordre, un per una contractura al braç, que li baixava cap a l'esquena i li feia veure les estrelles, i l'altra per un pinçament a l'esquena!!!! Buff.... menys mal, ara l'ensurt que ens ha donat mon pare a ma mare i a mi no ens el treuran...
A veure si ara, per fi, es comencen a respirar aires de tranquilitat... i ens oblidem d'hospitals i CAPS, per una bona temporada que ja hem omplert el cupó per molt molt de temps...

Ara és quan em permeto relaxar-me... avui sóc jo la que vull un massatge per relaxar-me!!!! I la setmana vinent a aprofitar el regal que ens van fer els pares dels nens, una sessió en un spa... em sembla que m'hauran de treure d'allí a la força jejejeje...

Em quedo amb la part bona de les vacances, de moment.

Sentiments contradictoris...

Quina forma de començar les "vacances"!!!!
Arribo a casa contenta i d'allò més relaxada, va molt bé això de deixar-se anar, eh?, un pèl cansada (em sobren les 6 hores de tren!!!!), però amb un somriure, i el pensament que fa males passades i recorda tot el que has fet durant el dia i escoltes una veueta interior que et diu que vol repetir, però totes aquestes sensacions s'escolen com si fos sorra fina entre les mans, només entrar per la porta quan veus les llàgrimes d'una, i escoltes els gemecs de dolor de l'altre, d'aquestes dues persones que tant t'estimes... i jo sento com si em caigués una enorme llosa a sobre.
I només sents: Per què jo? Fins quan? Un altre cop?
No, el dia no ha acabat bé.

Jordina!!!!

Ei que avui la patufa de casa, fa un anyet!!!!
Ara, amb el seu ditet va senyalant tot allò que veu, i ha après a fer "morros", ai Jordi!!!!! Però està guapissima!!! Felicitats cosineta...

Dies d'estiu...

Ai aquesta Mafalda, genial com sempre.
Son dies d'estiu, de platgeta, de somriures i de rècords, d'acabar les hores al centre i donar pas a les vacances, si ja sé perfectament, que no sé què vol dir aquesta paraula, i que els primers dies molt bé, però que després em buscaré quelcom per omplir les hores, això ja ho sé..., què voleu? Sóc així d'inquieta. Però també tinc ganes de viure aventures, d'alliberar-me i deixar-me anar... ja tindré temps per pensar despres.

La cançó d'avui, diumenge...

Posen preu a tot
diuen que el dia és aprop
el dia en que podràs comprar l'amor
a preu de pomes i de flors.

Mentrestant esperant, l'inevitable final
viure en bombolles de cristall
ningú s'atrevirà a trencar.

Si això ho vols canviar
punys de mans faràs
podràs atravessar
fronteres i fangs
i si busques dins teu
no t'aturaran...

Potser estàs d'acord
amb el que veus i el que no,
però si vols inventar colors
tu i jo podem pintar-ho tot.

Si el que vols és pintar
girat cap per avall
fes servir els teus cabells
com un nou pinzell,
pinta un somriure al Sol
que ho vegi tothom.

Si vols canviar el guió
suca la ploma tu mateix
escriu el que volies que passés
i llença-ho a la bústia del present.

Si tot ho vols canviar,
punys de mans faràs,
podràs atravessar
fronteres i fang.
Pinta un somriure al Sol,
que ho vegi tothom.

Tanco els ulls i veig la llum del Sol
no tinc temps de despedir-me de tu.
Obro els ulls i sé que estàs somiant
i sé que el somni també pot ser veritat.

(Gossos), cada vegada m'agraden més aquests manresans....

Va de preguntes...

Fa una estona una de les nenes grans, m'ha enviat aquesta cadena, normalment en fujo, però mira avui, m'ha donat per aquí, però molt em temo que ja la vaig fer fa mesos, això sí, actualitzarem les respostes...

Jo tinc: ara mateix el cap com un timbal
Jo desitjo: ara? buf... per on començo...?
Jo escolto: en Dani Flaco
Jo li tinc por: al fracàs i a perdre aquells que estimo
Jo perdo: procuro no perdre.
Jo em barallo: amb els ordinadors quan decideixen tenir vida pròpia.
Jo necessito: no sentir-me sola.
Jo li dec: diners al banc com tothom
Em fa mal: quan m'ignoren.
Tens un diari? ara ja no.
T’agrada cuinar? si, em relaxa.
Tens un secret que no hagis explicat a ningú? Sí, això són els secrets.
Creus en l’amor? Sí
Et vols casar? no pas
T’agraden les tormentes? Sí
La persona més rara? Uff, per qui començo? Tots tenim les nostres rareses.
La persona qui millor et coneix? Tinc els meus dubtes.
El professor més avorrit? És díficil triar-ne només un.
La persona que és la teva ànima bessona? Encara no l’he trobat.
La persona que més et va ensenyar? Depen del moment.
La persona que més enyores? La Laia, el David i el Marc entre d'altres.
La frase que més fas servir al msn?...
El grup que més t’agrada? Des de sempre Sangtrait, ara molts..
El teu desig més gran? Aconseguir tot allò que em proposi.
Aniversari: 28 de Gener
Signe: Aquari
Color de cabell: castany, i ara ben curtet, jo vull els meus rinxols... snif snif...
Color d’ull: Marrons, i ara porto les ulleres vermelles.
Número: 7, 13...
Mes: qualsevol
Estació de l’any: Estiu.
Esport: Atletisme per practicar, futbol per veure.
Muntanya o platja: Platja, però no li faig cap lleig a la muntanya quan vull desconnectar.
Barça o Madrid: Barça!!!
Sol o neu? Sol solet.
Cotxe preferit: Qualsevol que em porti als llocs, i continua sent una utopia, està clar que no tindré mai cotxe jo!!!!!
Durant les últimes 24 h, has ... :
Plorat? No
Ajudat a algú? No ho sé.
Comprat alguna cosa? Sí, varies coses al super.
Estat malalt? Nooo (i que duri)
Anat al cinema: sí
Sortit a sopar: no.
Dit “t’estimo”? Sí, però mentalment.
Perdut algú important? Espero que no.
Abraçat a algú? Sí, a la meva iaia. Però continuo volent les meves abraçades.
Discutit amb algú? No, amb mi mateixa compta?
Somiat desperta: Això sempre!!!!
Alguna vegada podríes...:
Menjar-te un cuc? I jo que sé.....
Matar a algú? No
Tenir sexe amb algú del mateix sexe? No es pot tancar cap porta.
Cantar en un karaoke? El sing star serveix? (i enyoro anar a fer una partida a cal David)
Ser vegetarià? Si puc menjar peix sí.
Anar begut? Quin sentit té?

Passa sa gent...

Passa sa gent
Sembla que no els hi queda temps
Passa sa vida
Camí a l'infinit.
Vaig amb sa gent,
Seguim es mateix moviment,
Corre sa vida
Anant a l'infinit.
Es carrers estan que vessen,
S'esborra sa claror,
S'estiu encara cueja,
Ja arriba sa tardor...
Mos hem mirat tots dos, quina trobada!
He vist desig de matinada.
Passa sa gent
Sembla que no els hi queda temps
Passa sa vida
Camí a l'infinit.
Menorca torna tranquil·la
A ser com era abans de Sant Joan:
Manco gent, manco mentides,
Ara hi podrem estar.
Mos hem mirat tots dos, quina trobada!
He vist desig de matinada.
Un cos a cos sense barreres,
Crits aparents, llàgrimes tendres.
Vaig amb sa gent,
Seguim es mateix moviment,
Corre sa vida
Camí a l'infinit.
Passa sa gent...
Vaig amb sa gent...
(Cris Juanico)

Avui per la Xènia!!!!

Avui la menuda fa 2 anyets!!!!
Moltes felicitats guapa, ara cal que segueixis omplint de somriures els que t'envolten.
De la "tieta" que té moltes ganes de jugar amb tu.

Mira'm....

Avui per aquelles mirades, que ho diuen tot sense necessitat de cap mot pel mig.
“Qui no entén una mirada, no entén una llarga explicació”. (Proverbi àrab)

qui m'entengui, que em compri...

Això no hi ha qui ho entengui.
Acostumada a anar-me'n a dormir a les tantes sense problemes, a quedar-me llegint hores i hores, sempre he sigut més d'anar-me'n a dormir tard que no pas de matinar, però tot i així m'aixecava, una bona dutxa per desvetllar-me i a començar el dia a dia amb un somriure, o com a mínim ho intentava.
Es pot saber que passa ultimament??? Quin deu trapella ha trastocat les meves nits i de retruc els meus dies?
M'agafa la son pels volts de la mitjanit, quan això normalment per mi era d'hora, és estirar-me al llit i quedar-me literalment fregida, cosa que abans no passava ni per casualitat, i al matí es pitjor, m'aixeco baldada, pitjor que quan feia atletisme i acabava amb agulletes, miro els llençols i sembla que algú s'hi hagi estat barallant, i jo m'aixeco en les postures més rares i insòlites, a aquest pas acabaré posant el cap on van els peus, teòricament he dormit més que altres vegades i en canvi arrossego la son tot el dia... i a part no recordo res de res del que se suposa que he somiat, quan sempre ho he fet...
I no iaia, no crec que sigui cosa dels pijames!!!!!
TINC SON!!!!!

Per tossuda, jo!!!

Res, que no hi ha manera!!! Ja puc ser més tossuda que una mula, que es veu que el missatge no arriba a determinades persones.
Encara espero més senyals de que tot ha canviat?

vull gaudir....

"De fustes de records, construeixo esperances i és que dels meus dolors després en faig lloances. De les pors n'he fet miques, que he enterrat pel jardí, dels dubtes faig engrunes que escampo mar endins.
L'alegria és el meu escut, el somriure la meva espasa. El que no em mata em fa més fort, res no m'atura res no em fa caure. Res no m'enfonsa res no em fa caure.
M'he begut les ampolles que he trobat pel camí, en les nits de tempesta, m'he perdut en l'oblit. Jo no busco riqueses, el que vull és fluir, i ser lleuger com l'aire, cavaller del destí.
Vaig perdre't com les ombres es perden dins la nit. Desde que em vas deixar, per mi no has existit. No demano promeses, el que vull és gaudir."
(Rauxa)