L'article de Salvador Cardús, ahir 23 de Novembre al diari Avui.
Molt interessant.
Es complirà?
A empentes, potser, però a aquest país el faran independentista vulgues que no. I no tant per si els trens s'aturen, els túnels s'enfonsen o ens quedem a les fosques, sinó perquè, a més, se'n foten. Vull dir que el menyspreu pel nostre país s'ha descarat. I tot això no passa per cap descuit innocent. Els tres últims xàfecs de menyspreu -aquí, els vasos ja no vessen per una gota de més, sinó que la desconsideració l'aboquen a raig- els han protagonitzat la ministra Álvarez, el demagog Rajoy i un jutge de l'Audiència Nacional d'aquesta nació veïna que diu que no té nacionalistes. De fa un temps, anem a escandalera diària.
En primer lloc, parlem de la ministra, que ha estat ben clara d'idees. Sabem que el TGV, i en general les infraestructures, són instruments al servei de la construcció política d'un país. Tenen a veure amb el desenvolupament econòmic, sí, però segueixen un projecte polític. Aquí i a Nova Zelanda. I va ser així fa cent cinquanta anys, i ho serà d'aquí a cent cinquanta més. Per tant, els socialistes, i abans el PP, i encara abans una altra vegada els socialistes, sempre han tingut una clara consciència de per què, quan en quin ordre, havien d'encarrilar un TGV, volien dibuixar una autovia o es decidien a enlairar un aeroport. I sabien per què volien que primer el TGV arribés a Sevilla, o per què uns territoris havien de ser regalats amb autovies gratuïtes i als altres s'havien de fer autopistes de pagament. I, és clar, han tingut clar per què uns podien disposar de terminals aeroportuàries per anar a tot el món, i els altres en tenien prou amb una andana cridanera feta per un arquitecte llampant.
Quan el TGV va arribar a Lleida, d'aquella manera que hi va arribar, vaig escriure que el decalatge entre aquella data i la d'arribada a Barcelona tenia significació i conseqüència política. Durant una bona colla d'anys, posaven Lleida més a prop de Madrid que de Barcelona, i Madrid feia de Lleida la seva estació d'esquí. Lleida, ferroviàriament parlant, ha estat posada tota una colla d'anys d'esquena al país. Això no és casual. I ara l'Álvarez ens ho confirma. El TGV -ha dit- és un fil d'acer que serveix per cosir Espanya, i la cusen com més els convé. A uns, amb un bon repunt. Als altres, simplement, ens sargeixen els forats, quan no ens en fan de nous! Si és cert, com diu la ministra de Foment -i ho és-, que el TGV és un fil d'acer per lligar Espanya, és evident que abans d'arribar a Barcelona se'ls ha acabat la puntada. No els som una prioritat. No compten amb nosaltres.
Per la seva banda, Rajoy també ha fet mèrits per empènyer-nos fora d'Espanya. Rajoy ha tornat a desenterrar la destral de guerra lingüística -la destral de fer el destraler, perquè la del "conseguir el efecto sin que se note el cuidado", aquesta mai no ha parat de copejar- i ha promès que canviarà les lleis que faci falta per tal d'imposar l'espanyol a Catalunya. Imposar-lo? Qui no el sap? El propòsit és innecessari, si no és que el vol imposar als turistes que passegen per la Rambla de Barcelona, és clar. Però Rajoy això ho deu saber bé. El que busca Rajoy és l'aplaudiment dels no nacionalistes espanyols, que segueixen veient la nostra llengua com un element de discòrdia, una molèstia, una deslleialtat a la seva nació. Diumenge passat, amb aquesta promesa va provocar més entusiasme que amb l'oferta d'abaixar els impostos. Al món civilitzat, si els ho expliquessin, no s'ho creurien.
També l'ús del català va ser la causa del menyspreu del senyor jutge de l'Audiència Nacional als ara condemnats per la socarrimada de fotos reials, en un cas de vexació lingüística, més pròpia d'aquell taxista de Madrid que fa fora del vehicle els que parlen català que no pas d'un magistrat. Es digui el que es vulgui, la Transició cap a una Espanya democràtica ha estat un fracàs a l'hora de fer políticament i socialment acceptable la diversitat cultural, lingüística i nacional de l'Estat espanyol. El model d'organització formal no ha contribuït a fer entendre aquesta pluralitat constitutiva. Durant molts anys, es deia que es tractava d'un problema de pedagogia. Encara Pasqual Maragall, just arribar a la presidència de la Generalitat, va intentar posar en marxa un altre projecte pedagògic. Afortunadament, el catalanisme que Mas ha redefinit enterra aquest vell error que alguns ja denunciàvem fa ben bé quinze anys. Quant de temps perdut!
Però torno al meu argument. No sé si se n'adonen del tot, però a empentes ens estan fent fora d'Espanya. El PP ens empeny fora amb grolleria, perquè l'anticatalanisme sempre els ha funcionat com a mecanisme de recollida de vots a l'Espanya culturalment més estreta, monolingüe, uninacional, la grandesa de la qual passa per l'empetitiment dels catalans. El PSOE, amb formes més suaus, perquè depèn dels vots dels catalans, ens empeny igualment fora per la seva incapacitat d'entendre que no estem parlant de peculiaritats regionals, sinó d'una realitat nacional que Maragall va intentar explicar-los sense cap mena d'èxit.
L'allunyament sentimental i polític d'Espanya respecte a Catalunya és una evidència. Espanya mostra una gran desafecció respecte als catalans: just el contrari del que sostenia el president Montilla a Madrid, i per això les seves paraules allà no van provocar ni fred ni calor. No ens hi volen. Molts catalans acabaran independentistes a la força.
