Embolica que fa fort!!!

Si hi ha un camí fàcil, planer, directe, us penseu que l'agafaré??? No, jo he d'agafar el díficil, llarg, costerut i ple d'entrebancs.
Una porta tancada, o un senyal d'stop, doncs, au oblidem-nos del sentit comú, fem cas al nostre cor i enlloc de passar de llarg, o dónar la volta, doncs no, a insistir-hi, i seguir trucant...
Una decisió clara, doncs au a buscar tots els matisos possibles i totes les circumval·lacions hagudes i per haver...
Sentir i dir-se a una mateixa: Nena, et van els reptes.
Els reptes no ho sé, especialista en complica-me la vida això per descomptat.
Que me'n oblido dels errors, i hi torno a caure, un i mil cops, sí, i tant, i ho faig amb un somriure. Què em clavaré la nata del segle, hi ha molts números, però si no jugo no ho sabré...
No hi havia prous fronts oberts??? Es veu que no, au obrim-ne quatre més...
Com desfer tot aquest embolic? Francament, ni idea.

I té raó!!!!

Però què passa quan cap d'aquests quatre "pilars" és real o funciona???

Creuant les fronteres.

Races, religions, cent mil nacions
Amb conviccions i cultures
Sexes, tradicions, posicions,
Categories i diners

Es tracta de nosaltres
En essència som tots iguals
Però perquè encara sona tot tan cínic
Quan em dic que vivim tots al mateix món

Algun dia entendrem el que és trobar-nos
Que ens cal una mirada i apropar-nos
Amb fe creuant les fronteres
Algun dia potser encara hi serem a temps
Per mirar-nos, per créixer sense retrets
Amb fe creuant les fronteres

Oh! Quan més dura és la guerra
Més amarga és la resposta del poble
I més ens costa d’aixecar el cap de terra
I intentar-ho de nou

Qui estableix qui ha de marxar i que es queda
En aquest món de bojos
Algú s’aferra a aquest poder
I a la glòria de sotmetre’ns al seu joc

Algun dia entendrem el que és trobar-nos
Que ens cal una mirada i apropar-nos
Amb fe creuant les fronteres
Algun dia potser encara hi serem a temps
Per mirar-nos, per créixer sense retrets
Amb fe creuant les fronteres

Com si fos un nen a quatre grapes
Va la humanitat trobant les passes

Algun dia entendrem el que és trobar-nos
Que ens cal una mirada i apropar-nos
Amb fe creuant les fronteres
Algun dia potser encara hi serem a temps
Per mirar-nos, per créixer sense retrets

(Lletra: La Porta dels Somnis)

Pd: La idea és posar-la al centre i treballar la lletra, a veure què en treuen els nens i les super-nenis!!!

Avui Mafalda.

Genial, com sempre!!!

BLOGGER!!!!!!

Ei gent!!!!
Acabo d'entrar al blogger, per passejar-me pels vostres blogs, a veure que feieu avui, i sense tocar res em trobo tota la llista de blogs que seguia completament buida...
A vosaltres també us ha passat????

Ja els tenim aquí!!!!

Com cada gener des de fa ja una pila d'anys, i just després de les vacaces nadalenques entrem en territori estrany, un periode que s'allargarà unes setmanes, en una dimensió paral·lela que subsisteix a base de nervis, de histèries col·lectives, d'ingestes abusives de cafè (d'altres proven diferents substàncies), de mal humor, de rialles tontes, de menjar llepolies, d'apunts que es converteixen en jeroglífics, de preguntes absurdes, de sentir al veí del costat: això també entra???, de temaris que en aquell moment es converteixen en quelcom absurd, per molt que t'hagués agradat fa uns dies, de gastar el rellotge de tant mirar-lo, de recordar-se de tota la família del professor o professora de torn, de perdre's entre divagacions mentals, de dormir poques hores, o directament oblidar que el matalas existeix, d'oblidar-se també de la vida social, de la parella, dels amics... de tot.

Tots aquells que hi heu passat ja sabeu de que parlo, oi???

Té nassos la cosa!!!!

Ara resulta que sóc un fantasma...
una aparició....
vaja que seguint la meva veta racional, no existeixo!!!!
Després d'un matí academico-surrealista, han decidit que no existeixo, que no consto en aquelles matèries!!!, doncs que m'ho expliquin, perque porto uns mesos anant a classe (si que me n'he saltat algunes per feina...), he parlat amb els professors, he entregat les diferents pràctiques... doncs es veu que per no sé quin problema informàtic la meitat d'alumnes hem deixat d'existir.
Ara no constem a les llistes, i quan vas a secretaria et trobes amb una colla d'ineptes (quan hi son...), que desconeixen que estem al segle XXI, i que es veu que encara enyoren la màquina d'escriure i el paper de carbó...
No sé, serà que amb el meu 1,80 d'alçada no se'm veu...
... que no fa anys que m'arrossego entre aquelles parets...
... que no ens coneixem entre tots...
Vaja potser que em replantegi que he estat fent aquests quasi 28 anys, pq si ells decideixen que no existeixo, potser que m'ho cregui, no???
Té nassos, encara hauré de demostrar que sí, que existeixo????!!! (previ pagament????, com tot el que funciona a la universitat????)

Avui sí!!!!

Avui sí...
avui he recuperat les ganes de somriure...
... després de molts dies trista i amb llagrimes als ulls, em fa mal el cor sí, però com a mínim vaig recuperant una cosa que m'agrada, molt, SOMRIURE!!!!!
I amb moltes ganes de fer-ne molts!!!!
Recuperant l'autoestima perduda a passos de gegant.

somriures, picades d'ullet, petons... Sí!!!!!

Avui, tornada a l'escola...

A veure si aquest any, els nens i nenes, mestres i professors, pares, monitors i molts d'altres encarem el dia a dia amb un somriure.
Serà més fàcil que tots n'aprenguen més així.

M'encanta!!!!

"... Un pessic d'alegria, una taça d'amor, un cabàs d'amistat, un polsim de tendresa, un rajolinet de responsabilitat, una mossegada de constància, un xic d'esforç, una forquillada de coherència, una molla d'empatia, un grapat de rialles, un cistellet de compromís, una garrafa d'energia, una ditada de saber estar, aroma de paciència, una pinzellada de serenitat, un got de treball en equip...".
Així és un cap...
... així ets tu!!

M'encanten els que surten a la foto, i també el text que ens van regalar...

Ironies de la Vida

Esperances malgastades
Buscant oportunitats
I quan trobes la fortuna
El teu temps ja s´ha acabat

Ironies de la vida
Quasi sempre és massa tard

Soledat amiga meva
Sempre véns al meu costat
Els amics que t´estimen
Mai et deixen sol
I vénen quan més falta et fan

Enyorances raonables
Del camí qe ja hem passat
I quan creus que ja arribes
Has de tornar a començar

Ironies de la vida
Sempre sempre és massa tard

Soledat amiga meva
Sempre véns al meu costat
Els amics que t´estimen
Mai et deixen sol
I vénen quan més falta et fan
(Pep Sala)

El meu regal de Reis...

Fa uns dies amb el Kitus, oficialment Marc, feiem la conya de que estava predestinada a viure envoltada de Marcs... Doncs carinyet, em sembla que et vas equivocar, un dels dos ha aixecat el vol, però al costat meu és queda el que sempre hi ha estat, des de fa una pila d'anys i panys!!! I a tu sí que no tinc pas intenció de deixar-te anar mai!!!
És pensar en tu, i que un somriure em vingui a buscar.
Ahir amb una simple mirada en vas tenir prou per saber que alguna me'n passava, sempre m'has dit que la meva cara paga, però no era el moment, ahir era el moment de la Pepa i el Lluc, de veure les seves cares rialleres, i creu-me, és el millor bàlsam pel meu cor.
I a tu Danielus!!!!, Dani del meu cor, mira que t'ha tocat aguantar les ratllades, eh??? Hi has estat enmig de llàgrimes i plors, en els moments durs però també en tenim de moments bons, de bonissims compartits!!!! I espero que ara ens toqui viure'n d'aquests!!!
Ets molt important per mi!!!
Tots dos ho sou!!! I no us penso pas canviar mai!!!
No tindré regals de Reis, però això és mentida, us tinc a vosaltres dos, i sou el millor regal de tots!!!!
Gràcies per estar al meu costat!!!!

Nit de Reis...

Sempre m'havia agradat la festa de Reis, tant de petita, com de gran, però aquest any no li trobo la màgia per enlloc.
M'encanta veure la llum que desprenen els somriures dels nens i no tant nens. M'encanta veure el somriure il·lusionat dels meus "nebots":la Pepa i el Lluc, amb la carta dels reis a la mà i deixant-se la veu cridant als reis i espavilant-se a recollir algun que altre caramel.

Aquest any la meva carta als reis mags és senzilla:
- Que els de casa recordin a l'Èlia amb un somriure i no pas amb llàgrimes.
- Que s'acabin d'una vegada les visites als metges, hospitals i problemes de salut.
- Que tingui al costat aquells a qui estimo i que m'importen amb bogeria.
- Que torni a ser feliç.
- Que em desperti d'un malson, i senti, m'he equivocat, et vull, com fa uns dies...

No em dec haver portat massa bé, pq tot això no ho tinc.

És senzill, t'estimo.

Les paraules se les endu el vent, l'aigua, qui sigui...
però el que sento per tu no marxarà així com així...
senzillament...

De colors són els meus somnis,
tot i que ja m’he llevat,
i la son no ve a veurem,
quan la lluna s’ha aixecat,
salto i salto sobre els núvols,
sembla que pugi volar,
el meu cor fa pampallugues,
i no deixa de ballar.
Quan posem els peus enlaire,
quan posem el cap per vall,
quan et crido a la muntanya,
un eco va contestant,
quan et faig amb margarides,
una polsera de colors,
vull mirar-te als ulls i dir-te,
que el que sento es això:
T’estimo molt,
jo a tu t’estimo molt,
si estàs amb mi desapareix tot el que es trist,
voldria nits amb pintes de colors,
fins a la lluna he tornat t’estimo jo!
Els meus ulls son com bombetes,
Els meus llavis riuen fort,
No puc amagar el que sento,
Quan em mires tan d’aprop,
Ara ja no se que em passa,
El cos m’està tremolant,
El meu cor fa pampallugues,
I no deixa de ballar.
Quan s’uneixen els colors,
Per fer l’arc de Sant Martí,
Quan escrius amb el teu dit,
El meu nom en el mirall,
Diguem un “calla la radio”,
I escolto aquesta cançó,
Vull mirar-te als ulls i dir-te,
Que el que sento es això:
T’estimo molt,
jo a tu t’estimo molt,
si estàs amb mi desapareix tot el que es trist,
voldria nits amb pintes de colors,
fins a la lluna he tornat t’estimo jo!

Va de regals...

Aquest any a casa haviem decidit que per aquestes dates no hi hauria regals, les coses no estan per llençar cohets, i tampoc hi ha gaires ànims, ens falta l'Èlia, i el que hauria de ser un dia alegre amb una pila de somriures, serà un dia d'allò més trist.
Així que tret d'alguna cosa pels més petits, res més.
Però com que sabeu, m'agrada tenir detalls amb les persones que estimo, una petita idea que fa dies que em ronda pel cap, i que espero tenir a temps. La persona s'ho mereix, sempre està al meu costat, pobre, les ratllades que ha d'aguantar!!!!
I l'única cosa que vaig buscar amb ganes, que vaig mirar i remirar abans de decidir-me per alguna en concret, que estava pensada amb tota la il·lusió i tot l'amor, suposo que a hores d'ara ja deu ser de camí, tot i que no serà el mateix, o potser fins i tot ja és al fons del cubell de les escombraries.
Per mi el millor regal ara mateix, seria un somriure, una abraçada o un petó.

2010

Molt bé, ja tenim aquí el 2010!!!
Però voleu dir que les coses no continuen al mateix lloc que fa unes hores? que ahir? que fa una setmana???
Molt rebombori i tot igual???
De moment l'entrada a l'any prou bé, sopar amb la colla, rialles amb les versions musicades de segons quin tema, algunes ballarugues, algú que veu més del compte, algú altre que veus que s'escapoleix amb la parella buscant un moment amb més intimitat, somriures, abraçades i petons... però per la resta, podia haver sigut qualsevol altre dissabte i hagués estat exactament el mateix.
No ho sé, potser sóc jo, pq en cert moment de la nit, em vaig sentir aliena a tot el que m'envoltava. Si hi havia gent a la que estimo molt, però també d'altres que senzillament no m'aportaven res de res, i amb les quals em sentia a anys llum, però no em sentia especial, ni màgica, ni tots els atributs que se li otorguen a aquesta nit. Vaja que al final vaig acabar arribant més aviat a casa, que si hagués sortit una altra nit... en fi...
Que l'entrada hagi estat diferent, no vol dir que no us desitgi a tots que aquest 2010 us vagi la mar de bé, i que busqueu 2010 motius per somriure i per compartir aquest somriure.

Cap de setmana a la neu.

70 nens
15 caps
Neu, neu i més neu.
Ben a prop, a Prades.
Matinar el dissabte, trobar-nos amb les cares il·lusionades i mig endormiscades dels nens, que no es creien del tot que hi hauria tanta neu, i quedar-se amb la cara quan van veure la gran quantitat, i els va faltar temps (bé i als caparrots també) per començar a jugar amb la neu, que voleu??? som gent de platja, i de neu en veiem molt poca.
I després dos dies de jocs, rialles, àpats eterns, fer-nos un tip de posar-nos i treure'ns guants, gorro i bufanda, de petits grans ensurts, de bones nits enmig del fred, d'activitats de reflexió, de consell de caps, de revisió, d'activitats per branques, de veure'ls tot dormint dins el sac, dies de gent de mar!!!!

Porto uns dies instal·lada en un núvol permanent.
Quan aterri ja ho aniré explicant, ara a gaudir de cada petit moment.

Feliç, feliç, feliç, feliç,... FELIÇ!!!!!

Aviat

Tu i jo, lluny del món.
Només naltros.

FOCA II..

No, no m'he posat a dedicar-me a aquests animals marins, sino que és la forma d'anomenar la formació de caps...
4 dies d'allò més interessants...
La formació, sempre he cregut que és un procés que s'ha d'anar renovant, ampliant i compartint i això és el que hem fet 25 focaires perduts per una granja escola a Juneda.
Tot i disposar ja de la titolació que s'obté d'aquests cursos (obtinguda per un altre cantó), vaig pensar que seria interessant rebre la formació des d'un altre punt de vista, i no m'he equivocat, noves experiències, noves persones i moments enriquidors...
Raids, buscar un cau per un poble on no hi havia ningú!!!! (on eren els habitants de La Canonja, aquella nit??), sopar, joc de les preguntes, monopoli a les 2 del matí!!!, dormir plegats, sense mòbils, rellotges, i per tant, despertar-nos amb la claror del nou dia, i el soroll de les campanes, esmorzar relaxats al solet, obrir els sobres amb les instruccions, i adonar-nos que ja fem tard, i cap a Tarragona a fer diferents activitats.
Després cap a Juneda falta gent!!!!, anar fent fotos pel camí, com la de dalt.
I allí, durant tres dies, somriures, rialles, tallers formatius, bones nits, jocs cooperatius, apats boníssims, noves complicitats, eix d'animació realment surrealista, tallers dels sentits, jugar a les pel·licules fins a les 4 del matí, habitacions plenes de sacs, motxilles i coses que desapareixen...
Vaja, que repetiria encantada, de fet ho faré el proper cap de setmana, però aquesta vegada ens esperen a Ulldemolins!!!! (Una altra forma de recórrer el país)

Tarda de futbol.

Una bona estona abans del partit, ens trobem la colla d'amics, amb el ferm proposit de buscar un lloc per veure el partit, com a bons culers, no ens el podem perdre, i un Barça-Madrid, és un Barça-Madrid!!!!
Després de mirar en diferents llocs, acabem en un bar on al principi no hi ha gairebé ningú, així que amb unes begudes al davant i les corresponents braves, ens disposem a fer temps per veure el matx, però aquell bar poc a poc es va omplint sí, i acaba quasi de gom a gom, però de seguidors blancs!!!!!, aguantem la primera part i prou, l'ambient s'anava caldejant massa ( i veient com ha jugat el Barça a la primera part, doncs encara més), tips de sentir segons quins tipus de comentaris, marxem d'allí!!!
Durant el descans fem dos intents més en uns altres llocs però sense èxit, i acabem anant al local de la Penya Barça Cambrils (que és on haviem d'haver anat des de bon començament!!!!), allí una mica més apretats, però com a casa!!!! veiem la segona part i victòria (per la mínima xiquets) del Barça.
Contents i cansats cap a casa falta gent.

Pd: Jo continuo dient, que per quan veiem un partit del Barça plegats no X????

De parranda...

Aquesta setmana he canviat una part dels dies el fet d'anar amunt i avall de Cambrils i Tarragona, així que amb la bossa feta, cap a Osona falta gent, on un grup força nombrós (em va sorprendre la quantitat) de somiatruites i amb ganes de canviar el món, altrament coneguts com a educadors socials, es disposaven a fer el primer congrés català d'educació social.
L'experiència, d'allò més enriquidora, que serveix per conèixer d'altres professionals d'arreu del país i noves experiències amb la realitat que ens envolta, i de rebrot una bona pila de lectures de tornada cap a casa.
Aquests darrers dies me'ls he passat entre Vic i Taradell, des d'aquí una molt forta abraçada a la Carme i al Josep, per obrir-me les portes de casa seva, i de rebot, al Quim (que per cert continuem amb un cafè pendent...)
I aquest cap de setmana, toca assemblea general d'escoltes a Reus, on el nostre agrupament és l'encarregat de fer el sopar, au nena no volies caldo, doncs dues tasses, o en aquest cas unes 300!!!.
I per finalitzar, demà al vespre, com a bona culer, no em penso perdre pas el Barça-Madrid, on el veurem però encara està per veure.

I ara, que???

Moltes preguntes que moren als llavis.
Preguntes que ens fa por formular.
Preguntes que ja sabem la resposta (o creiem saber-la).
Milers de peces i de possibles probabilitats de resposta.
I si la pregunta i la resposta no lliguen?
I si t'ho pregunto em respondràs?
La meva resposta, la porto escrita a dintre.
Les meves preguntes, moltes.

Tu, em mires, i jo,
no puc pensar en res més que
com ets d´important.
Amb tu jo em vaig fent gran
ja no em passa pel cap res on no hi ets,
ja no espero trobar-me amb ningú més.
I jo, hi ha cops que no et puc mirar,
no sigui pas el cas que em passi d´estimar.
Jo no et vull cansar, si m´has de carregar
fes-ho perquè tu vols, fes-ho de gust
que jo vull per sempre d´estar amb tu.

Perquè sol no vull trobar-me,
ni demà ni més enllà,
i és que saps que sol, neixes i te´n vas,
te´n vas sol.

I no cal que facis res, que ja ho fas tot.
Toquem tu saps, ningú en va saber tant i
fes que voli el temps, que tinc el món sencer.
Vull oblidar-me ja d´imaginar
somnis que sé que no arribaran.

Desperto i veig que tu hi ets,
que cada dia és un dia més,
que puc ser lliure,
sense tu no puc viure.

Perquè sol no vull trobar-me,
ni demà ni més enllà,
i és que saps que sol, neixes i te´n vas,
te´n vas sol.

malalta!!!!

Porto més de 28 hores barallant-me amb el termometre i la febre, d'aquestes hores, quasi totes me les he passat al llig, i ja en tinc ben bé prou.
I després d'aguantar malestar al cos, mal de cap, i que al matí comencés fer-me mal l'orella, al vespre he anat al metge, i resultat una otitis de cavall!!!!
I encara em diu el metge: tranquil·la no tens grip (al centre on treballo ahir hi havia la meitat de nens només, els altres estan malalts, i els que queden no estan massa potables que diguem!!!!).
No tens grip, però si tens una otitis força desenvolupada, això ho tenen els nens i jo pensant: es que treballo amb nens!!!, d'adult fa més mal: jo dient-me a mi mateixa, ja ho havia notat...
Vaja, que estic k.o. au a xutar-me d'antibiòtics i calmants uns dies (amb ho poc que m'agrada medicar-me), me'n torno al llit...

tempus fugit

Serà que em faig gran quan me n'adono de
... que anar a un concert, i veure que la mitjana d'edat és d'uns deu anys menys que una mateixa, no em motivi gens ni mica (i mira que m'agrada anar a segons quins concerts9...
... que em ve més de gust un sopar tranquilet i amb bona companyia, que tancar-me en una discoteca (de fet no m'han agradat mai massa)...
... que mentre algú es preocupa per no poder sortir un dissabte, a mi em preocupa molt més arribar a final de més sense fer masses mal·labarismes...
... que mentres alguns només pensen en sortir i liar-la, jo miro i remiro ofertes de pis, tot sabent que a hores d'ara no me'n puc pas anar...
... que hi ha companyes que anaven amb mi, i ja tenen la seva vida de parella muntada, algunes fins i tot amb familia inclosa, i em fan certa enveja...
... que les estones de conversa no tenen preu...
... que volem coses diferents, i que el nostre ritme també és diferent...
... que

Kitus.

El fet desafortunat de que vagis enguixat, i la loteria que aquest matí no tingués classe, ni feina i si unes quantes hores lliures (cosa realment extranya), ha permès que ens passem bona part del matí xerrant ,amb unes tasses de cafè al davant.
Francament m'encanten aquestes estones robades a la rutina de cada dia.
Ja sé que potser no ens veiem tant com abans, però sempre has estat, ets i seràs una de les persones més important en la meva vida.
A vegades ens entenem amb una simple mirada, saps quan me'n passa alguna, només mirant-me a la cara, i jo sé quan en portes alguna de cap, només mirar-te als ulls, ahir ho pensava, més de mitja vida plegats, mira que n'hem passat de coses eh???
No puc evitar somriure, cada vegada que em dius: xica, quina una n'has fet ja??
Després diran que una noia i un noi no poden ser només amics, doncs jo afirmo que això és mentida!!!!
Sempre has estat el millor amic i no et canvio per ningú!!!
Au, a recuperar-te aviat, que hem de seguir compartint mil i una coses.
Un petonàs coixet!!!! (vols dir que aguantaràs gaire així de quiet???)
Petons i magarrufes a la Pepa i el LLuc, continuo pensant que tinc els nebots més guapos del món.

Un dia com qualsevol altre.

De lluny sento la melodia del meu mòbil, senyal inequivoca que un nou dia s'està estrenant.
El meu cap sap que s'ha d'aixecar, però el meu cos busca aquells breus minuts per fer mandres.
Estiro el braç i tu ja no hi ets, però al obrir els ulls encara veig el clot al coixí i sento la teva olor que ho impregna tot.
Una nota teva al costat del mòbil, desitjant-me bon dia i que ens veurem al vespre provoca el primer somriure del matí.
De cap a la dutxa, però després com sempre, m'encanto amb qualsevol cosa, amb un llibre, una revista o qualsevol cosa que hagi anat a parar a les meves mans, mentre al mateix temps em vaig vestint, arreglant els indomables rinxols, que veig per la finestra que amb el vent que fa, és una batalla perduda abans i tot de sortir al carrer. Com cada matí, sense saber ben bé com, els minuts van passant i de sobte un parell de bips al mòbil, m'anuncien l'arribada d'un sms, ets tu: dient-me que faci el favor d'espavilar!!!! A vegades dubto que siguis realment humà, sembla que tinguis poders!!!! Però tens raó, no tinc temps per un cafè, agafo un suc de la nevera i cap al carrer falta gent, apretant el pas per no arribar tard a la feina.
Després passen les hores amunt i avall de la feina.
Al vespre al tornar a casa, música de fons, la impressora que està ocupada imprimint mil i un documents necessaris per l'endemà, sóc a la cuina, fent quelcom per sopar, quan sento el soroll de la porta, als pocs segons, entres a la petita estança, m'abraces per darrere, i enterres els teus llavis al meu coll, m'encanta l'olor que desprens, el teu alè proper i el suau pessigolleig de les teves dents.
Em giro, fas cara de cansat però el teu somriure ho inunda tot, a poc a poc ens besem, primer suaument després ja no tant, passo les mans per sota el teu jersei per sentir la teva pell, penso que t'he enyorat, quan de sobte un soroll insistent va colant-se dins el meu cap, no el vull sentir, em vull quedar amb aquest moment, però no hi ha res a fer, el soroll segueix insistint una vegada i una altra, no hi ha ningú que l'aturi???
Algú pot fer callar aquest maleit despertador!!!!!

Paraules sense sentit.

Hi ha qui creu que les paraules no escrites se les enduu el vent.
Jo el que crec, més que mai, és que les paraules només tenen importància si aquell que les diu, et fa sentir alguna cosa.
Una mateixa paraula o frase, dita per qualsevol desconegut no ens diu res, com a mínim a mi sovint em passa, però aquesta mateixa paraula o frase, dita per algú proper, algú pel qual sents afecte o estimació canvia totalment en l'escala d'importància.
Una vegada, algú em va dir, les paraules tenen la importància que hom els hi dóna, i avui més que mai, em faig meva aquesta frase.
Per mi aquelles paraules ja no provoquen cap rau rau, senzillament se les ha endut ben lluny el vent, l'aigua, l'oblit o qui sigui.
Realment, el que m'importen són les persones. I tu ets una d'elles.

Avui, si que va per tu. Muaks.

Doble personalitat????

Un costat dolç, afectuós, juganer, càlid, sempre amb un somriure als llavis, col·laborador, amb aquella dosi de picardia que m'encanta, amb una mirada franca i clara, divertit i amb el seu punt sexi, d'allò més pencaire i que supura motivació per qualsevol del seus porus.
Per l'altra banda esquerp, taciturn, mandrós, fred, sense ganes de fer res, capaç d'engegar-te per qualsevol tonteria, inhòspit, amb la mirada llunyana i el cos en actitud de defensa, ranci i sorprenentment irreconeixible.

Un m'encanta, l'altre em posa dels nervis.
Un apassionat, l'altre fred com el gel.
Un sensible, l'altre buit de tota emoció.
Un es fa estimar, l'altre l'engegaria ben lluny.

Riu-te'n del dr.jekyll i mr.hide!!!!!

Val la pena...

Passar-te hores i hores preparant tots els detalls que comp orta una festa sorpresa.
Aconseguir que prop d'una cinquantena de persones vagin més o menys a una.
Fer i refer la llista de convidats, de la compra, de tasques a fer...
De recollir els amics que venien de fora.
De bombardejar a tothom amb correus electrònics.
De seguir-li la beta a l'homenatjat pq no sospités res.
Comprar menjar i beguda per un petit regiment.
Pintar, repintar i resseguir números d'aniversari, cartells de felicitació...
Preparar la gimcana.
Buscar la música, decorar la sala.
Segrestar (literalment) a aquell que fa anys.
Mil i un detalls com aquests som els que hem compartit els tres personatges de la foto aquests darrers dies, però han valgut la pena i molt, tots els nervis, les corredisses d'última hora, els estressos perquè no arribàvem o perquè tot sortís com calia i veure la cara de l'Albert al obrir la seva nova i somiada guitarra.

Oxigen...

Necessito oxigen....
Et necessito a tu...

M'agradaria trobar-me dins l'aire
que respires per un moment.
M'agradaria trepitjar a terra en ferm
i tu al meu costat.

El meu reflex dins dels teus ulls
buits com aparadors.
I el silenci ens trenca,
m'agradaria poder fer-ho millor.

I reboto
i no et trobo a prop.

Tu sempre has esperat alguna senyal observant
rere la finestra.
Jo no et puc ensenyar els colors del mar,
al teu davant tens la porta oberta.

Voldria dir-te tantes coses
però per mi mai tens un moment
Persegueixo els nostres somnis
i a tu t'es indiferent.
Tantes mentides i tantes històries
i em sembla que no saps qui sóc.
I el silenci ens trenca,
m'agradaria ser molt millor.

I no et trobo enlloc.

Tu sempre has esperat alguna senyal observant
rere la finestra.
Jo no et puc ensenyar els colors del mar,
al teu davant tens la porta oberta.

He recordat el vell far de vuit braços.
No vam dormir i vam parlar fins veure el sol.
On puc trobar un nou camí­ rere els teus passos?
Vull una altra nit per poder dir
tot el que sento.

Tu sempre has esperat alguna senyal observant
rere la finestra.
Jo no et puc ensenyar els colors del mar,
al teu davant tens la porta oberta.

Dilluns no existeixes,
dimarts despertes,
i estem junts fins a dimecres.
Dijous veus la llum,
ja ve divendres, de festa,
dissabte i diumenge.

Tu sempre has esperat alguna senyal observant
rere la finestra.
Jo no et puc ensenyar els colors del mar,
al teu davant tens la porta oberta.
(Gossos)

Caps!!!!

Cap de setmana de caps!!! Molts, 14 agrupaments (amb 2 novetats d'enguany) de tota la demarcació de Tarragona...
Cap de setmana de caps, i de sentir-nos com a nens. I que maco què es!!!
Rialles, converses, formació, rotllanes immenses, assemblea, cançons, representacions, bangs, petits i grans grups, servei per Maspujol, abraçades, emocions a flor de pell...
i ep!!!! atenció: qui ha guanyat el concurs de paelles? Evidentment, si, el Gent de Mar.
La Paella torna a casa!!!! (i ja es preveuen comissions de lladres).
El cau se sent, el cau està present!!!!

President Companys.

Acte de commemoració del 69è aniversari de l'afusellament del President Companys.

"Les moltes i diferents causes justes del món tenen ja molts defensor, però Catalunya només ens té a nosaltres, els catalans".
"Per Catalunya"
Lluís Companys i Jover.

Cap de setmana llarg.

Sempre he sigut de les que pensa que com més hores tingués el dia més hores em dedicaria a fer mil i una coses. No sé estar-me massa quieta, i prova d'això és aquest cap de setmana, un pèl més llarg del normal, però aprofitat al màxim.
-Reunió de pares, per presentar tota la colla de caparrots i el funcionament del cau, als nous. Ens hem tornat bojos amb tants nens???
-Soparet per fer-li el comiat de l'Albert, com ja us vaig comentar al post anterior.
-Matí i mitja tarda de dissabte enfeinada amb l'ordinador enllestint matèria de la facultat.
-Cafetó d'aquells llargs.
-Concert frustrat per certs comentaris. Em diuen que no deixi que m'afectin, però que voleu, a vegades semblo una bleda ploranera i últimament més, ara que jo em pregunto, el fet de que resi per ma cosina o vagi al cementiri farà que torni???!!!!Oi que no... doncs perque no em deixen recordar-la com era??? Riallera i dolça. Que jo me'n vagi amb els amics alguna nit, és veu que s'està convertint en el més gran dels pecats, si us plau!!!!
-Diumenge al matí torne-m'hi a barallar-me amb l'ordinador... segur que només portem un mes de classe???? Això si prèvia cura de son, que ho necessitava!!!!
- A la tarda, cap al cau falta gent, a preparar la presentació del nostre cau, per la FOCA 0. (Si es que a fer coses rares no ens guanya ningú!!!!).
-Tot just travesso el portal de casa, que ja em sona el mòbil, sopar improvisat amb poca gent, però molt ben triada, vaja que no arribo ni a pujar a casa que ja torno a ser al carrer.
- Avui, que teòricament és festa, aquells que se la creguin, jo sóc de les que pensa que el 12 d'octubre, res a celebrar, això sí amb una sonada excepció, mon pare fa 55 anys!!! i aixo si que es motiu de celebració i de regar-ho amb un bon cava, i no pas veure com una colla de militars desfilen tots cofois seguint una cabra!!!!! Doncs una servidora s'ha passat gairebé tot el dia, a Tarragona, envoltada d'altres (molts) caparrots de les nostres contrades, com a mínim hem fet quelcom útil, no com d'altres. M'ho he passat la mar de bé i ha servit per conèixer gent nova que sempre va bé.
- I després si, cap a casa a fer-li una estirada d'orelles ben forta i ben dolça a mon pare!!!.

Ara una de les altres coses que més m'ha agradat d'aquest cap de setmana, és aquella abraçada ben forta en el moment precís, aquella mirada entenedora i aquell somriure que m'omple d'energia per fer front a la setmana que comença demà dimarts!!!!

Sento que el cor ja no para de bategar i diu que em llenci...

Doncs sí tinc ganes de llençar-me!!!!
M'hi acompanyes???

Caus a terra molt avall, creus que no te'n sortiràs.
Però molts mesos te n'adones que tornes a començar.
I a força de molt de caure i de tornar-te a aixecar.
veus que les coses no canvien però ja no ets qui eres abans.
Doncs he estat ja cinc o sis, i sóc el que ara tinc.
No vull pensar en el que arribarà demà.
Llença't, cada instant és únic, no es repetirà.
Sento que el cor ja no para de bategar i diu que em llenci.
Que no pensi en tot el que vindrà
que un llapis mai no dibuixa sense una mà.
I perquè els meus pensaments, que sempre viuen en present,
no conjuguen altres temps que el "ja faré el que no vaig fer"
Doncs avui o potser demà seré aquí o seré par allà.
Seré un tros de l'univers que no nota el pas del temps.
El que faig a cada instant és la força que em fa gran.
No vull pensar en el que arribarà demà.
Llença't, cada instant és únic, no es repetirà...
Llença't, cada instant és únic, no es repetirà.
Sento que el cor ja no para de bategar i diu que em llenci.
Que no pensi en tot el que vindrà
que un llapis mai no dibuixa sense una mà,
que un llapis mai no dibuixa sense una mà!!
(Lax'n'busto)

A l'Albert...

Són els meus companys, els meus amics, molt més que amics.
I ahir feiem el comiat de l'Albert, que com diu la cançó no és un comiat per sempre, sino només per un instant.
Va ser una nit emotiva, on cadascú havia preparat un petit text, que tots junts havien format un llibre-regal.
"Parlar d'una persona que aprecies sovint no és fàcil, et vénen al cap mil i una idees, però quan et poses a escriure-ho, ho refàs varies vegades perque el que hi ha imprès no t'acaba de fer el pes, i penses com puc plasmar tot el que em diu una persona en un simple tros de paper.
Albert tu i jo a vegades hem xocat per les nostres diferents creences, però crec que això enlloc de separar-nos ens ha acabat enfortint als dos, sino com a mínim, el que si que ha enfortit és la nostra amistat, per part meva així ho crec.
Ara, des del respecte, i sobretot des de l'estimació, espero de tot cor que tinguis molta sort en aquesta nova aventura que emprens, és la teva decisió en el camí que tu t'has marcat i ja estàs a punt per seguir-lo.
Durant tot aquest temps que hem compartit, hi ha hagut moments de tot tipus, moments bons i moments dolents, moments d'allò més esbojarrats i moments més dolços, però tinc clar, que no oblidaré que sempre tenies una paraula d'ànim en els moments dolents, com tampoc no oblidaré alguns dels moments més divertits, perque a vegades a veure qui la feia més grossa, no et guanyava ningú.
Se'm farà estrany no veure't a partir d'ara a la plaça, parlant amb algú o altre o perseguint al de més enllà amb el foulard."

Avui toca informàtica.

Aquesta tarda tocava informàtica, i el que normalment és una activitat que als nens els agrada força i que sempre la demanen, ja que la gran majoria dels meus nens no tenen la sort de tenir un ordinador a la seva casa i molt menys a la seva habitació, avui s'ha convertit en un estira i arronsa amb un dels nens del segon grup.
Saben que no poden mirar res bèl·lic, ni escenes de violència,ni res de contingut explicitament sexual (no en va ja tenen prous problemes amb el que tenen a casa...), doncs sempre n'hi ha d'haver un que ha d'esguerrar l'ambient dels altres.
Des de darrere de tot, les dues monitores veiem quines pàgines veuen (sempre tenen una estoneta que poden navegar o jugar), i hem estat observant com un, anava descarregant pàgines i pàgines d'armament.
Evidentment l'exposició d'armes s'ha acabat de seguida.
Potser el problema es que ens hauriem de plantejar, és perque ha de ser tant excessivament fàcil que un nen accedeixi a segons quines pàgines no???

Quins nens estem fent créixer??

Cap de setmana estrany.

A la carretera falta gent, travessar bona part del territori per anar a fer un curs a Girona, que ha estat força interessant, tot i que hi havia estones que es centraven en un tipus de centres molt diferent del nostre, però de moment sembla profitós, un altre cap de setmana i llestos.
De xarrera i petites confidències durant el viatge al cotxe, maleint el tom tom i amb un bon ambient que s'agraiex.
De nou cap al sud, trucades que provoquen somriures i una certa complicitat.
Al arribar em trobo amb un video els balls de fi de curs, on ma cosina pren protagonisme, sóc incapaç d'acabar-lo, senzillament les llàgrimes s'escolen galtes avall.
Al vespre cap a Vilanova, a veure la granja del pare de la Berta, allò son truges i la resta tonteries!!!! i després tots plegats anar a pendre quelcom al bar de la plaça, i després soparet, espelmes, complicitats, converses al balcó, somriures i ens decicidim a treure el cap per un concert a Mont-roig, on no hi havia ningú, i després de quatre ballaruques entre naltros, cap a casa falta gent, aquesta vegada aviat!!!! Que avui tocava matinar, o bé els que se n'anaven d'excursió, o bé com jo que que me l'he passat davant del ordinador fent feina de la facultat.

PD:No negaré que m'encanta aquest entendre'ns gairebé amb una mirada, i saber què esta passant pel cap, sense quasi utilitzar paraules. Gràcies guapo!!!!

Ja els tenim aquí!!!!

Després de no veure'ls durant setmanes, d'enyorar-los una mica (d'acord ho reconec, d'enyorar-los molt), han tornat els nens al centre, (i aquest any n'hi ha molts!!!!!) alguns de nous, d'altres ja de ben coneguts, i aquestes dues primeres tardes han passat volant.
Potser no han estat les tardes més fructiferes si haguessim de valorar la feina feta, hem xerrat més que altra cosa, però aquestes converses han servit per trencar una mica el gel, sobretot si hi havia algun nen nou, per observar-los jugar (si se'n poden treure de coses veient-los jugar al seu aire, com es relacionen, els rols que adopta cadascú...).
M'ha agradat molt veure com els "vells" han adoptat i acceptat als "nous".
Tardes tranquil·les de coneixença, de retrobar aquell company que potser no han vist en tot l'estiu, de que expliquin les mil i una aventures que han viscut, no cal anar a paisos exòtics, potser son la mar de feliços explicant que han jugat a la plaça del costat amb aquell nen o que un dia van anar al parc aquàtic.
Però reconec que quan he xalat més ha estat amb el grup de grans, amb les meves nenis, esvalotades com sempre però no hi puc fer més, m'encanten!!!! A vegades me les miro, i em sento reflexada en elles en quant tenia la seva edat, les seves pors, els seus somnis, els seus neguits, els seus trucs per lligar o escapar-se dels pares, i no puc evitar somriure i pensar que tots hem fet el mateix, i ho veig lluny, molt lluny, i en canvi potser no han passat tants anys, però elles m'ho apropen.
Ara si que puc dir que ha començat el curs oficialment!!!!

No en va sóc una somiadora, oi??

Somia, somia, somia que somiaràs
Somia que algun dia no estarem només de pas
Somia amb la vida que sempre has imaginat on l’alegria i la rauxa
Sempre són al teu costat

De dia, de dia passeges pel veïnat
No hi ha forces ocultes ni et sents perjudicat
Per els qui manen , els qui jutgen , els qui poden intentar
Qui això canviï, qui somií mig heroi serà tornat

De nit, de nit, de nit qui t’ha parit
Tot sembla que es confongui i es disposi a sorgir
Aquella màgia que transforma la tristesa en oblit
Aquell encant, aquella història que ens fa sentir petits

I Així, i així ,vas fent el teu camí,
Saps bé que has fet el ruc i et sents feixuc i deprimit
Llavors tornes a entendre que ets algú i hi ha un sentit
Per tornar a ésser, tornar a néixer, tornar a créixer si ets mogut

Que lluny que sona, que lluny que es troba (bis)

Somia...somia...somia...somia... (Rauxa)

Embolica que fa fort!!!

Embolic d'horaris de les diferents assignatures, les que pertoquen i alguna que altra per recuperar, en un intent una mica desesperant d'intentar-ho encabir de la forma més lògica possible, però em sembla que la lògica se n'ha anat de vacances en aquella facultat.
Entre les que tenen horari assignat, però que aquesta setmana han (i hem) respectat molt poc, li sumes les que no hi ha docència adjudicada però si la data d'examen!!!!
Entre que hi ha assignatures que es solapen en el mateix temps però en diferent espai (vaja de punta a punta de la facultat), i jo que busco per tot arreu el meu manual per dividir-me, però el dec haver perdut... o potser que me'n vagi a buscar el Goku a veure si m'ensenya allò del canvi de lloc instantani.
I si li sumo les hores que em passo a la feina, aquests dies estic fent un màster, un postgrau i un doctorat tot junt en realitzar un trencaclosques que em permeti fer alguna cosa de profit i no tornar-me boja pel camí.
Embolic d'aules, des de que l'han ampliat quasi que has d'anar amb un plànol per trobar alguna cosa.
Embolic de coses apuntades a l'agenda, i això que només portem una setmana!!!!
Embolic de sentiments, alegria, tristesa, mandra, motivació i fins i tot una mica d'histèria col·lectiva.

Pd: Embolic de carrers tallats per les sempre eternes obres, que sumant a la pluja d'avui, que provoca?? un embolic??? un caos més aviat!!!!

Val per un petó???

Dolça besada té gust que s´acaba,
punt i principi de viure sense tu.
Jo no sabia que també me donaries
manuals de geografia
cent dillunsos a un dibuix.
Jo què sabia d´alens que se trobaven,
de cabells que s´embullaven,
de mans i de perfums.
Jo no sabia que en sa nit me tastaries,
eren gustos que nedaven
entre boques i racons.
Jo no sabia que després me mataria
sa teva mirada
que plora i diu que no.
I arriba un dia que sa vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.
I s´horabaixa la deixam passar i me mires
tan a prop que me fa mal,
que surt es sol i encara plou,
que t´estim massa i massa poc,
que no sé com ho hem d´arreglar,
que som amics, que som amants.
(Viure sense tu, Antònia Font)

A Catalunya, el meu país...

11 de setembre, un dia per no oblidar que som...

Néixer en una terra que em pertany,
i sentir l´orgull d´una llengua
que he après a estimar
D´un País de només una bandera,
de quatre barres fetes de sang;
que el meu parlar i el meu tarannà fa bategar,
quan el meu cor estima el català.

Paraules escrites amb amor,
a una Terra, una llengua
A Catalunya, el meu país.

Quan convé seguem cadenes fins que no en quedi cap més,
llibertat per tots els pobles que resten oprimits.
Si ells segueixen imposant, nosaltres seguim batallant...

Avui poupourri...

Bufff!!!!
Algú pot anar a buscar el lladre que m'ha pres les meves hores?
Com pot ser que hagi mirat el calendari fa una estona, i estiguem ja acabant el dimecres????
Els exàmens de dilluns diria que bé, de fet un ja sé la nota i el tinc aprovat, 7,5 crèdits més al sac, segons la teoria he aprovat una assignatura que m'explica basicament com fer entrevistes (ja veurem si també aprovo a la vida real...), algú m'explica com és que tinc els resultats d'un dels de dilluns i els de la setmana passada brillen per la seva absència?
El de dret, en tindria prou aprovant-lo, a veure si em trec la legislació de sobre d'una vegada, tot i que la matèria no em desagrada, últimament se m'està fent força pesada, demà a barallar-me amb el de justicia juvenil i dissabte l'òs més òs de tots, metodologia!!!! que només el nom ja em fa venir esgarrifances...
La foto és d'ahir a la tarda, amb els diables, que bona part de la colla son amics, i un dels moments de relax d'aquests dies.
Em quedo amb el comentari d'un amic regidor, que ahir em va dir, que ho prohibeixin a Europa, que aquí farem el que voldrem...
La veritat no veig massa factible, demanar tota la documentació i autorització corresponent a tots aquells que participen als correfocs, i als que ens ho mirem des de fora, també ens la demanaran??? Au va!!!!
Després anar a pendre quelcom, es notava que era festa major, tot ple, i aviadet cap a casa que avui tocava matinar de nou, que a Tarragona no és festa. Em quedo amb els somriures, m'encanten!!!!
I avui 9-9-09, és dels dies aquells que et fan gràcia del calendari, al matí estressant (un dia d'aquests em veureu als titulars dels diaris perque m'hauré carregat algun conductor d'autobus...), però a la tarda hi ha hagut un moment genial, he vist pel carrer una nena del centre, i ha vingut corrents i se m'ha llençat als braços, i això omple molt, moltíssim... i la seva maré dient-me que tot l'estiu que m'anomena. I el comentari d'algú molt important per mi, es que et fas estimar, amb una mirada que ho diu tot.

Una setmana de bojos!!!

Demà comença una setmana realment estranya, amb mil anotacions diferents a l'agenda, i mil coses diferents a fer.
Començant que a Cambrils aquesta setmana és festa (una de les festes majors), però que a Tarragona no, pot ser que acabi literalment sonada...
Demà dilluns fem pont a la feina, però m'he de passar al matí a la facultat entre exàmens i apunts. A la nit, volem anar de concert, això si els que arriben de campaments tenen prou forces.
Dimarts festa, i suposo que em deixaré cauré per alguns dels actes, que avui ja m'he perdut l'exhibició castellera per estar-me tot el cap de setmana estudiant.
Dimecres i dijous tornem amb els exàmens a Tarragona, i de seguida que els acabi de pet a Cambrils a la feina. On estem preparant les llistes, el material necessari, les mostres de manualitats i moltes més coses.
Dijous a la nit tornem-hi de concert i suposo que alguna cosa més també caurà.
Divendres és la Diada Nacional de Catalunya.
Dissabte, l'últim examen d'aquesta tongada (de debò, que el que devia fer el calendari es devia quedar descansat, en tots els anys de carrera no havia fet mai exàmens en dissabte), i Diumenge, que alguns el dedicaran a descansar, doncs no, au cap a la mostra d'entitats amb els del cau.
I se m'oblidava aquesta setmana a les tardes, era quan voliem pintar les frases a les parets del cau de castors!!!!!
I el dia 14 inici del curs escolar, i també inici de les classes, aquest any si que comencem igual que els nens petits!!!!
O sigui que s'accepten candidats a un massatge a les cervicals (lloc on hauran anat a parar tots els nervis...)

Queda't amb mi...

Quan sa nit ha arribat, i a la terra és fosc,
i sa lluna és s'única que es veu;
no, jo no tenc por.
No, jo no tenc por,
mentres tu, tu estiguis, estiguis amb mi.
Ai estimada, queda't ami mi
oh, queda amb mi.
Oh, queda't, queda amb mi.
Queda amb mi.
Si el cel que es veu arribar
s'enfonsa i cau, o la terra es desferma cap a la mar;
no, jo no tenc por.
No, jo no tenc por
mentres tu, tu estiguis, estiguis amb mi.
Ai estimada, queda't amb mi.
Oh, queda amb mi.
Oh, queda't, queda amb mi.
Queda amb mi...
(Versió Stand by me)

La tinc ben enganxada, i tot i que no sé cantar massa precisament (tot el dia que la tinc als llavis...) serà aquest el motiu de que hagi refrescat i amenaci pluja per aquí baix...

Què passaria si??

L'altre dia llegint un post on el protagonista es parava a pensar com era de diferent la vida que tenia en aquell moment de com l'havia imaginat, aquesta idea se'm va fixar, i n'estic segura que tots ens ho hem plantejat alguna vegada.
O en veure certes imatges, no pots evitar pensar en el joc dels disbarats, és a dir: que passaria si...
Ja sé que dels covards mai s'ha escrit res, i per norma general estic força contenta de les meves decisions, algunes més que d'altres evidentment, però avui, potser perque em sento com si estigués instal·lada en una muntanya russa, no puc evitar pensar i preguntar-me:
Què passaria si (o que hagués passat si)
-aquell joc de fa anys s'hagués convertit en alguna cosa diferent?
-no hagués canviat el somni de la biologia per les ciències socials?
-no hagués decidit plantar-me i no treballar més en hoteleria i si en el que m'agradava?
-hagués tingut el cotxe quan tocava?
-no hagués seguit el meus impulsos i el que manava el meu cor en aquell moment?
-aquella nit no haguessim destruit una amistat d'una pila d'anys, però que m'ha servit per veure com eres realment?
-no estigués envoltada dels més menuts, i que em provoquen grans quantitats de somriure (i també alguns maldecaps)?
-no hagués entrat al centre, al cau o a l'esplai?
-si hagués canviat l'altruisme per l'egoisme més ranci?
-no hagués continuat estudiant?
-si a casa les coses fossin diferents?
-decideixo no veure't perque em fa mal, però no veure't encara és pitjor?
-ens comuniquem més d'un cop amb les mirades com les nostres nits màgiques?
-no ens busquessim quan algú de nosaltres necessita una abraçada?
-deixem anar lliurement tot allò que sentim?
-per una vegada ens centrem només en naltros?
-m'atreveixo a dir-te que t'estimo?

Ho sé, m'ha sortit un post d'allò més estrany, potser perque avui també em sento estranya.