Un somni que es farà realitat...

127 dies...
17 setmanes...
deixant passar el temps...

M'agrada Sant Jordi!!!

Sempre m'ha agradat la Diada de Sant Jordi, m'agrada l'ambient que s'hi respira, m'agrada tombar per les paradetes de llibres i roses, o veure com els nens del cau van venent rosa rere rosa, m'agrada que uns dies abans anem fent manualitats de dracs, roses i llibres, m'agrada veure com els més petits coneixen la llegenda.
M'agrada aquest aire de festa popular, fem festa sense fer-ne...
M'agrada que la gent vagi passejant pels carrers aquest dia, que hi hagi el major nombre de moviments de llibres de tot l'any, ara bé, quants d'aquests llibres s'acabaran llegint, qui ho sap???
Aquest any, per mi, aquest dia ha estat més bonic i màgic que mai.
Estava clar que el nostre primer Sant Jordi havia de ser alguna cosa diferent, especial, i de ben segur que ho ha estat, ple de detalls la mar de macos.
I m'agrada la meva rosa!!!!

Ultimament aquest bloc està més musicat que de costum, però com que m'agraden les lletres, i el missatge que hi ha al darrere de cadascuna d'elles em fa sentir bé, i si aquestes lletres son compartides, doncs encara més.
Amb ganes d'escoltar-la plegats.
Amb ganes de cridar ben fort: sóc feliç al teu costat.

Je t'aime, t'ho dic en francès
si vols pots fer veure que no m'has entès
Je t'aime, t'ho dic però ja ho saps
saps tot el que passa per dins del meu cap.
Je t'aime, i sé que tu a mi, ho veig als teus ulls
t'ho estalvio dir.
Je t'aime, i això em fa feliç
saber que el que sento també
ho sents per mi!

(Anna Roig i l'ombre de ton chien)

Cada cop.

Cada cop que la sento, em ve la imatge dels dos plegats al cotxe, amb la cançó de fons.
Cada cop m'agrada més.

Cada cop tot passa més ràpid,
ja fa temps que ho sento dir,
de moment, pe fora encara ets fràgil
dins teu, un nen petit.
I sé, que res no és impossible.
I crec que ha arribat el moment.
És un somni, que et fa lliure.
És el teu cor en moviment.
Cada cop, tot és molt més fàcil
Poc a poc trobar el camí.
De moment, no puc anar més ràpid.
Però provaré, de donar-ho tot.
I sé, que res no és impossible.
I crec que ha arribat el moment.
És un somni, que et fa lliure.
És el teu cor en moviment.
I sé, que res no és impossible.
I crec que ha arribat el moment.
És un somni, que et fa lliure.
És el teu cor en moviment.

Lletra: Cada cop. Vuit.

Cambrils, una ciutat???? Quin tip de riure...

Potser se m'havien enganxat grans dosis d'ingenuïtat, quan pensava que el meu Cambrils, havia deixat de ser un petit poble, a considerar-se una ciutat, d'acord que no serà capital ni una gran metropolis, però legalment a partir dels 20.000 habitants és considerada així.
Em pensava que una població d'uns 37.000 i que a l'estiu supera amb escreix els 150.000 habitants tindria millors coses a fer que estar tot el dia pendent del que fa o deixa de fer el veí, o en aquest cas jo mateixa!!!
Ara resulta, que no puc anar a fer un volt, prendre un cafè tranquilament, sense que immediatament pocs segons després el barri en vagi ple de frases de l'estil: ai, he vist a la filla del Tomàs amb un noi, era la teva neta la que estava l'altre dia al davant de no sé on, ohhh i sembla maco, però no és d'aquí oi?
I doncs???? Què es pensa la gent??? Què jo no puc tenir vida social???!!!!! O què? He de fer un pregó cada vegada que surti per la porta de casa???
I tant que és maco!!!! I que més dona, que no sigui de Cambrils? Què hi ha cap problema???!!! Francament, que pensin el que vulguin, jo no tinc cap problema per estar enamorada d'un vilasecà!!!! Senzillament m'encanta.
No tinc pas intenció d'amagar cap dels meus moviments, potser es que tenen unes vides massa avorrides, i s'han de dedicar a controlar les dels altres???? Que es dediquin a fer ganxet!!!

Amb un somriure als llavis...

Quan les tres de la tarda apareixen al rellotge d'un divendres, inconscientment se t'escapa un somriure, saps que per endavant tens una pila d'hores de lleure, que cadascú omple com vol, i que durant dos dies la feina queda més o menys aparcada.
I començant omplint aquestes hores amb aquella persona tant especial, passejant pels carrers, gaudint del solet, amb complicitat, amb rialles, amb el fet de somiar desperta, i fer, qui sap, mil plans de futur, i assaborint fins al màxim el present.
Continuar veient les carones rialleres dels nebots més guapos del món, de veure'ls jugar sense cansar-se, pujant i baixant de gronxadors, enfilant-se per tot arreu, veient com juguen entre ells embolcallats d'una màgia que s'encomana i que fa que acabis jugant amb ells, és igual si s'embruten, o t'embruten (per que serveixen les rentadores sino???) que juguin, riguin i s'ho passin d'allò més bé. Compartir anècdotes i les vivències del dia a dia, amb el pare dels menuts, que malgrat els anys que han passat, continua estant al teu costat, demostrant dia a dia que és un bon amic, i que s'alegra de la felicitat de l'amiga.
De moment el cap de setmana comença molt i molt bé...

Sense respecte....

Miro de ser tranquil·la, i a vegades reflexiva... doncs, això a vegades sí. D'altres en canvi, tot i intentar comptar ja no fins a 10, sino potser fins a 100, per no fotre un móc a qui no toca, de girar les coses abans d'alçar la veu, a vegades arriba un moment que la paciència s'esgota, que aquella gota ja ha fet vessar el got sencer...
I avui ha estat un d'aquells dies, que dius prou!!! fins aquí!!!!
I el que em posa dels nervis, és la falta de respecte vers als companys, vers als monitors, vers a tot i vers a tothom!!!
I si qui ho fa això, no deixa de ser una marreca d'onze anys, que es pensa que és la més "xula" del grup, que pot fer el que li doni la gana, insultant als companys, menyspreant als adults i reptant amb la mirada, que tothom li riurà les gràcies, doncs ho porta clar!!!
Per aquí, senzillament no hi passo, si ella és "xula", ja veurem qui té l'última paraula...
I m'emprenya que una nena d'aquesta edat pugui tenir aquesta actitud, riu-te'n tu, de quan estudiavem com podien ser els "nens emperadors"...
Amb aquesta li convenen dosis enormes d'educació.
Propers episodis.... ja es veurà...

Amb ganes de perdre'm....

Perdre'm per carrerons estrets,
per muralles que pugen i embolcallen ciutats,
per vells castells,
per platges o bé desertes o bé plenes de gent prenent tranquilament el solet,
per carrens plens o buits,
per llocs màgics,
per jardins preciosos,

perdre'm per qualsevol lloc...
perdre'm però amb tu.

Seré joliu...

Ja no puc sentir-la sense que em vingui la teva imatge cantant-la...

Quan gairabé ja sigui fosc, quan es sol s' hagi post
veuràs molts de colors, ensumarés olors...
Brota es ritme per sa pell, es teu cos en moviment,
destapats tots es sentits, relliscant per entre es dits.
Seré joliu, seré joiós
aquest estiu, es mes d' agost
encaramel·lats tots dos
com a dues pitjallides.
Despertam a mitjanit per fondre ets esperits
alluernats per tant d' amor, perduts en es nostro món.
Brota es ritme per sa pell amb gotes de suor
despullats tots es racons de mels i d' olors.
Seré joliu aquest estiu
mira ets estels com titil·len en es riu.
Seré joiós, aquest agost
quan gairebé ja sigui fosc.
Quan gairebé ja sigui fosc, quan es sol s' hagi post
veuràs molts de colors, ensumaràs olors.
Només rumors d' amor amb ritme accelerat,
batecs d' alens gelats s' enfilen pels terrats.
Seré joliu aquest estiu
mira ets estels com titil·len en es riu
Seré joiós, aquest agost
quan gairebé ja sigui fosc.
(Ja t'ho diré...)

Dilluns!!!!

Despertar-se de la millor manera possible, gaudint d'aquell fantàstic moment, i de sobte sentir de fons la veu d'aquell que a vegades actua com a consciència: carinyo, son les 8.20!!!!
Intent frustrat de fer el mandres una estona.
Després una pila d'hores arxivant expedients i més expedients!!!! Si ja sé que s'ha de fer, però francament em dóna la sensació de que quan em toca, no aprofito les meves hores de pràctiques, i surto d'allí amb un cert regust amargant.
Després amb els nens, que com cada final de trimestre estan demanant a crits unes vacances, i jo la veritat, també!!!!
S'arreglarà aquest dilluns????
PD: I la pregunta del milió, es pot saber que he fet amb el mòbil, pq no sonés l'alarma????!!!!

Tu i jo...

Feia molt que no posava cap lletra de cançó, però avui que porto tot el dia amb aquesta al cap. Per que serà????? XDDDD
Tu i jo a fer les mil coses que posa la cançó i tot allò que ens vingui de gust.
Tu i jo, sempre.

Tu i jo hem sopat en bons restaurants,
tu i jo hem ballat a la llum d’un fanal,
tu i jo volavem en un Ford Fiesta groc,
tu i jo hem cantat a la vora del foc,
tu i jo hem buscat coses similars,
tu i jo hem tingut el cap ple de pardals,
tu i jo dalt de la nòria,
tu i jo i la nostra història,
però tu i jo no ens hem banyat mai al mar, al mar, al mar…

Plantem les tovalloles, convido a un gelat,
juguem a pala grega, esquivem passejants.
A l’horitzó es divisen les veles
d’uns nens que fan optimist a la cala del costat.
Dormo una estona, ara que bufa de mar,
així estirada se’t veu espectacular
llarga i blanqueta a la sorra llegint
intrigues vaticanes de final inesperat.
Es abusiva tanta calor.
T’incorpores i et poses bé el banyador,
amb un peu calcules com està l’aigua
i tot està llest per tal que entrem al mar.

Així doncs si un dia véns i passes per aquí,
i si malgrat la feina trobem un matí,
no em perdonaria mai, no podria assumir,
no agafar-te amb la moto i que no fessim camí
molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món,
hi ha un xiringuito amb quatre pins al fons,
tu i jo asseguts a la barra d’un bar,
sona bona música i som davant del mar.

Lletra: Al mar. Manel.

M'encantes....

A vegades no calen anys i panys per adonar-se de que realment vols estar amb una determinada persona.
A vegades amb un instant és suficient per saber que tens al davant el teu futur.
A vegades cal equivocar-se mil i una vegades, per trobar realment aquella persona que val la pena, que t'omple, que et fa sentir més que bé, que et fa feliç.
A vegades cal caure per tornar-se a aixecar.
A vegades n'hi ha prou amb un somriure, amb una mirada, amb un gest tendre, amb un petó, amb una forta abraçada.

Un somni, és només un somni si el somiem a soles, però si el somien amb altres, serà el començament d'alguna cosa real.

Qui diu que la màgia no existeix?
Per mi la màgia la trobo en molts petits detalls que em fan feliç...
... màgia en veure la brillantor dels ulls en la persona estimada.
... màgia al sentir aquella veu tant especial que t'arrenca un somriure amb una sola paraula.
... màgia de veure com s'atura el món al voltant nostre.
... màgia en un gest compartit.
... màgia en una paraula o en moltes.
... màgia en el fet de sentir-se tant a gust.
... màgia en la complicitat de fer petits o grans plans.
... màgia en.. nosaltres!!!!

Felicitat en estat pur...????

A vegades quan menys ens ho esperem, quan creiem que no ho aconseguirem mai, o senzillament és l'última cosa que t'esperes en aquell moment, sense saber perque, et trobes que tot canvia de forma radical.
Amb un simple "clic" és com si totes les peces anessin encaixant.
En un moment et trobes que les pors desapareixen, que els dubtes, tristors i sentiments de buidor queden ben lluny, de sobte tot allò que t'envolta canvia de tonalitat, passes de veure-ho tot de color gris, a veure-ho amb tots els colors de l'arc de sant martí, uns colors ben brillants. Els núvols ja no hi són, i tot s'amara d'una lluminositat ben gran.
No pots esborrar el somriure de la teva cara, i una senzilla mirada et fa brillar els teus propis ulls, sentir una veu, fa que les papallones adormides de l'estómac es posin a volar alegrement.
Un petó et transporta al lloc dels somnis.
Una carícia t'omple d'energia i de pensaments bonics.
De sobte te n'adones, de que realment tots aquells petits moments que tu creies especials, no tenen res a veure amb el que estàs sentint ara mateix.
Com si tots els passos que has fet anteriorment tinguessin la finalitat de portar-te al lloc on ets ara.
De sobte et sents viu, ple d'una vitalitat que s'encomana!!! I el millor de tot, és que t'encanta!!!!

Què en penseu?

Deixant de banda de si està bé o no el fet de les pintades a les parets, què us diu el missatge? Hi esteu d'acord?

Camins separats, i què?

Després de les últimes setmanes, especialment dures a nivell anímic, he decidit plantar-me, dir prou, fins aquí!!!!
Ja me n'he cansat de veure-ho tot negre i omplir-me de pensaments pessimistes i absurds, donant pas a una persona que no s'assembla res a la que sóc normalment.
Ja n'hi ha prou de tanta tonteria acumulada!!!
Cansada de perseguir una simple quimera, no vull unes simples engrunes, vull el pa sencer com diu la cançó.
Potser sonarà egocèntric, però francament m'és igual, ells s'ho perden!!!!

Plou i què????

Surto de Cambrils a primera hora del matí, el cel està núvol, però no plou ni gota, tot i això ja es veuen els primers individus (més val no especificar gènere) carregats de paraigües, que no sé si saben la funció de l'esmentat aparell, ja que alguns sembla que vulguin travessar el personal amb ell!!!!
Al migdia surto de la feina de Tarragona, que plou, res de l'altre món, quatre gotes mal comptades, que sí, d'acord, mullen, però res més!!!
Senyors i senyores la pluja no encongeix!!!!
No cal dedicar-se a fer curses d'obstacles per les voreres, no sigui que una trista gota els despentini els cabells o els arruini el maquillatge, la roba s'eixuga i naltros també.
Per quatre gotes cal que s'organitzi aquest guirigall de cotxes fent sonar els clàxons, no aconseguiran pas arribar més aviat. O si?
No cal que se't quedin mirant com si estiguessis sonada pel simple fet de no portar paraigües, no plou tant i senzillament no m'agraden gens ni mica. No m'han agradat mai.
Surto plovent de Tarragona, i arribo de nou a Cambrils amb un sol que badava les pedres, que el temps està boig, si i tant, però naltros també, i força.
Després al vespre ventada per endur-se els quatre núvols que poguessin quedar.
Més igual el temps, però que es comporti el cap de setmana, oi???
Com deia la cançó d'Els Pets: Està plovent, però em vull mullar!!!!

Una trucada, canvia les coses...

Dissabte al vespre.
Els amics han decidit anar de concert, i jo sense esma per anar-hi decideixo quedar-me a casa, no tinc el dia per aglomeracions.
Així que un bon llibre i música suau de fons, de sobte, quelcom pertorba aquest moment.
És la melodia del meu mòbil, miro la imatge i no puc evitar sorprendre'm, aquesta si que no me l'esperava!!!!
A l'altre costat de la línia, una veu suau i càlida, que em provoca mil somriures, i anem xerrant tranquil·lament, perdent la noció del temps, d'un tema a l'altre, escoltant la cadència de la veu, les rialles que s'escapen, els moments més tranquils i tendres, les noticies del dia a dia, els plans de futur, les bromes... una bona estona després encara continuem enganxats al telèfon, però sense gens de ganes de penjar...
Aquella veu que se'm queda gravada al cervell, i que no fa altra cosa, que tenir més ganes de tornar-la a sentir, potser no per telèfon, potser cara a cara...

Doncs som-hi!!!!

Ara, bé, per quin començo????

Un 28 de gener....

Que tot allò que fem, que tot allò que som, és la vida que et dóna raons...

Avui m'he aixecat amb un somriure i amb aquesta cançó al cap, i ja l'he escoltat varies vegades aquest matí, fins i tot cantada (a pesar de la salut auditiva dels que viuen amb mi), i com que de moment els veins no es queixen pas, continuarem...

En un món ple de cabòries
On mana la ressignació
Els somnis no escapen
De no ser més que una il·lusió
Que tot allò que fem,
Que tot allò que som
És la vida
Que et dóna raons

I digueu, i digueu el que vulgueu
Que la vida són dos dies
I a mi no me’ls traureu
Que potser jo semblo estrany
Que potser sóc un malalt
Però m’he acostumat a viure
Com si hagués de morir demà

Ma mare ja m’ho deia
Que no em precipités
Però a mi la pluja m’agrada
Em refresca el cervell
Que el riure és cirera
I la pena poca feina
Que de cadires
N’hi ha per dar i per vendre

I digueu, i digueu el que vulgueu
Que la vida són dos dies
I a mi no me’ls traureu
Que potser jo semblo estrany
Que potser sóc un malalt
Però m’he acostumat a viure
Com si hagués de morir demà

Que si obro la finestra
És perquè fa calor
Que si m’ajunto a les més lletges
És per compassió
Que no trafico amb el que penso
Encara que sigui bo
Que se trepitjo quan camino
És per fer-te por

Que tot allò que fem
Que tot allò que som
És la vida
Que et dóna raons

I digueu, i digueu el que vulgueu
Que la vida són dos dies
I a mi no me’ls traureu
Que potser jo semblo estrany
Que potser sóc un malalt
Però m’he acostumat a viure
Com si hagués de morir demà(La Pegatina)

Embolica que fa fort!!!

Si hi ha un camí fàcil, planer, directe, us penseu que l'agafaré??? No, jo he d'agafar el díficil, llarg, costerut i ple d'entrebancs.
Una porta tancada, o un senyal d'stop, doncs, au oblidem-nos del sentit comú, fem cas al nostre cor i enlloc de passar de llarg, o dónar la volta, doncs no, a insistir-hi, i seguir trucant...
Una decisió clara, doncs au a buscar tots els matisos possibles i totes les circumval·lacions hagudes i per haver...
Sentir i dir-se a una mateixa: Nena, et van els reptes.
Els reptes no ho sé, especialista en complica-me la vida això per descomptat.
Que me'n oblido dels errors, i hi torno a caure, un i mil cops, sí, i tant, i ho faig amb un somriure. Què em clavaré la nata del segle, hi ha molts números, però si no jugo no ho sabré...
No hi havia prous fronts oberts??? Es veu que no, au obrim-ne quatre més...
Com desfer tot aquest embolic? Francament, ni idea.

I té raó!!!!

Però què passa quan cap d'aquests quatre "pilars" és real o funciona???

Creuant les fronteres.

Races, religions, cent mil nacions
Amb conviccions i cultures
Sexes, tradicions, posicions,
Categories i diners

Es tracta de nosaltres
En essència som tots iguals
Però perquè encara sona tot tan cínic
Quan em dic que vivim tots al mateix món

Algun dia entendrem el que és trobar-nos
Que ens cal una mirada i apropar-nos
Amb fe creuant les fronteres
Algun dia potser encara hi serem a temps
Per mirar-nos, per créixer sense retrets
Amb fe creuant les fronteres

Oh! Quan més dura és la guerra
Més amarga és la resposta del poble
I més ens costa d’aixecar el cap de terra
I intentar-ho de nou

Qui estableix qui ha de marxar i que es queda
En aquest món de bojos
Algú s’aferra a aquest poder
I a la glòria de sotmetre’ns al seu joc

Algun dia entendrem el que és trobar-nos
Que ens cal una mirada i apropar-nos
Amb fe creuant les fronteres
Algun dia potser encara hi serem a temps
Per mirar-nos, per créixer sense retrets
Amb fe creuant les fronteres

Com si fos un nen a quatre grapes
Va la humanitat trobant les passes

Algun dia entendrem el que és trobar-nos
Que ens cal una mirada i apropar-nos
Amb fe creuant les fronteres
Algun dia potser encara hi serem a temps
Per mirar-nos, per créixer sense retrets

(Lletra: La Porta dels Somnis)

Pd: La idea és posar-la al centre i treballar la lletra, a veure què en treuen els nens i les super-nenis!!!

Avui Mafalda.

Genial, com sempre!!!

BLOGGER!!!!!!

Ei gent!!!!
Acabo d'entrar al blogger, per passejar-me pels vostres blogs, a veure que feieu avui, i sense tocar res em trobo tota la llista de blogs que seguia completament buida...
A vosaltres també us ha passat????

Ja els tenim aquí!!!!

Com cada gener des de fa ja una pila d'anys, i just després de les vacaces nadalenques entrem en territori estrany, un periode que s'allargarà unes setmanes, en una dimensió paral·lela que subsisteix a base de nervis, de histèries col·lectives, d'ingestes abusives de cafè (d'altres proven diferents substàncies), de mal humor, de rialles tontes, de menjar llepolies, d'apunts que es converteixen en jeroglífics, de preguntes absurdes, de sentir al veí del costat: això també entra???, de temaris que en aquell moment es converteixen en quelcom absurd, per molt que t'hagués agradat fa uns dies, de gastar el rellotge de tant mirar-lo, de recordar-se de tota la família del professor o professora de torn, de perdre's entre divagacions mentals, de dormir poques hores, o directament oblidar que el matalas existeix, d'oblidar-se també de la vida social, de la parella, dels amics... de tot.

Tots aquells que hi heu passat ja sabeu de que parlo, oi???

Té nassos la cosa!!!!

Ara resulta que sóc un fantasma...
una aparició....
vaja que seguint la meva veta racional, no existeixo!!!!
Després d'un matí academico-surrealista, han decidit que no existeixo, que no consto en aquelles matèries!!!, doncs que m'ho expliquin, perque porto uns mesos anant a classe (si que me n'he saltat algunes per feina...), he parlat amb els professors, he entregat les diferents pràctiques... doncs es veu que per no sé quin problema informàtic la meitat d'alumnes hem deixat d'existir.
Ara no constem a les llistes, i quan vas a secretaria et trobes amb una colla d'ineptes (quan hi son...), que desconeixen que estem al segle XXI, i que es veu que encara enyoren la màquina d'escriure i el paper de carbó...
No sé, serà que amb el meu 1,80 d'alçada no se'm veu...
... que no fa anys que m'arrossego entre aquelles parets...
... que no ens coneixem entre tots...
Vaja potser que em replantegi que he estat fent aquests quasi 28 anys, pq si ells decideixen que no existeixo, potser que m'ho cregui, no???
Té nassos, encara hauré de demostrar que sí, que existeixo????!!! (previ pagament????, com tot el que funciona a la universitat????)

Avui sí!!!!

Avui sí...
avui he recuperat les ganes de somriure...
... després de molts dies trista i amb llagrimes als ulls, em fa mal el cor sí, però com a mínim vaig recuperant una cosa que m'agrada, molt, SOMRIURE!!!!!
I amb moltes ganes de fer-ne molts!!!!
Recuperant l'autoestima perduda a passos de gegant.

somriures, picades d'ullet, petons... Sí!!!!!

Avui, tornada a l'escola...

A veure si aquest any, els nens i nenes, mestres i professors, pares, monitors i molts d'altres encarem el dia a dia amb un somriure.
Serà més fàcil que tots n'aprenguen més així.

M'encanta!!!!

"... Un pessic d'alegria, una taça d'amor, un cabàs d'amistat, un polsim de tendresa, un rajolinet de responsabilitat, una mossegada de constància, un xic d'esforç, una forquillada de coherència, una molla d'empatia, un grapat de rialles, un cistellet de compromís, una garrafa d'energia, una ditada de saber estar, aroma de paciència, una pinzellada de serenitat, un got de treball en equip...".
Així és un cap...
... així ets tu!!

M'encanten els que surten a la foto, i també el text que ens van regalar...

Ironies de la Vida

Esperances malgastades
Buscant oportunitats
I quan trobes la fortuna
El teu temps ja s´ha acabat

Ironies de la vida
Quasi sempre és massa tard

Soledat amiga meva
Sempre véns al meu costat
Els amics que t´estimen
Mai et deixen sol
I vénen quan més falta et fan

Enyorances raonables
Del camí qe ja hem passat
I quan creus que ja arribes
Has de tornar a començar

Ironies de la vida
Sempre sempre és massa tard

Soledat amiga meva
Sempre véns al meu costat
Els amics que t´estimen
Mai et deixen sol
I vénen quan més falta et fan
(Pep Sala)

El meu regal de Reis...

Fa uns dies amb el Kitus, oficialment Marc, feiem la conya de que estava predestinada a viure envoltada de Marcs... Doncs carinyet, em sembla que et vas equivocar, un dels dos ha aixecat el vol, però al costat meu és queda el que sempre hi ha estat, des de fa una pila d'anys i panys!!! I a tu sí que no tinc pas intenció de deixar-te anar mai!!!
És pensar en tu, i que un somriure em vingui a buscar.
Ahir amb una simple mirada en vas tenir prou per saber que alguna me'n passava, sempre m'has dit que la meva cara paga, però no era el moment, ahir era el moment de la Pepa i el Lluc, de veure les seves cares rialleres, i creu-me, és el millor bàlsam pel meu cor.
I a tu Danielus!!!!, Dani del meu cor, mira que t'ha tocat aguantar les ratllades, eh??? Hi has estat enmig de llàgrimes i plors, en els moments durs però també en tenim de moments bons, de bonissims compartits!!!! I espero que ara ens toqui viure'n d'aquests!!!
Ets molt important per mi!!!
Tots dos ho sou!!! I no us penso pas canviar mai!!!
No tindré regals de Reis, però això és mentida, us tinc a vosaltres dos, i sou el millor regal de tots!!!!
Gràcies per estar al meu costat!!!!

Nit de Reis...

Sempre m'havia agradat la festa de Reis, tant de petita, com de gran, però aquest any no li trobo la màgia per enlloc.
M'encanta veure la llum que desprenen els somriures dels nens i no tant nens. M'encanta veure el somriure il·lusionat dels meus "nebots":la Pepa i el Lluc, amb la carta dels reis a la mà i deixant-se la veu cridant als reis i espavilant-se a recollir algun que altre caramel.

Aquest any la meva carta als reis mags és senzilla:
- Que els de casa recordin a l'Èlia amb un somriure i no pas amb llàgrimes.
- Que s'acabin d'una vegada les visites als metges, hospitals i problemes de salut.
- Que tingui al costat aquells a qui estimo i que m'importen amb bogeria.
- Que torni a ser feliç.
- Que em desperti d'un malson, i senti, m'he equivocat, et vull, com fa uns dies...

No em dec haver portat massa bé, pq tot això no ho tinc.

És senzill, t'estimo.

Les paraules se les endu el vent, l'aigua, qui sigui...
però el que sento per tu no marxarà així com així...
senzillament...

De colors són els meus somnis,
tot i que ja m’he llevat,
i la son no ve a veurem,
quan la lluna s’ha aixecat,
salto i salto sobre els núvols,
sembla que pugi volar,
el meu cor fa pampallugues,
i no deixa de ballar.
Quan posem els peus enlaire,
quan posem el cap per vall,
quan et crido a la muntanya,
un eco va contestant,
quan et faig amb margarides,
una polsera de colors,
vull mirar-te als ulls i dir-te,
que el que sento es això:
T’estimo molt,
jo a tu t’estimo molt,
si estàs amb mi desapareix tot el que es trist,
voldria nits amb pintes de colors,
fins a la lluna he tornat t’estimo jo!
Els meus ulls son com bombetes,
Els meus llavis riuen fort,
No puc amagar el que sento,
Quan em mires tan d’aprop,
Ara ja no se que em passa,
El cos m’està tremolant,
El meu cor fa pampallugues,
I no deixa de ballar.
Quan s’uneixen els colors,
Per fer l’arc de Sant Martí,
Quan escrius amb el teu dit,
El meu nom en el mirall,
Diguem un “calla la radio”,
I escolto aquesta cançó,
Vull mirar-te als ulls i dir-te,
Que el que sento es això:
T’estimo molt,
jo a tu t’estimo molt,
si estàs amb mi desapareix tot el que es trist,
voldria nits amb pintes de colors,
fins a la lluna he tornat t’estimo jo!

Va de regals...

Aquest any a casa haviem decidit que per aquestes dates no hi hauria regals, les coses no estan per llençar cohets, i tampoc hi ha gaires ànims, ens falta l'Èlia, i el que hauria de ser un dia alegre amb una pila de somriures, serà un dia d'allò més trist.
Així que tret d'alguna cosa pels més petits, res més.
Però com que sabeu, m'agrada tenir detalls amb les persones que estimo, una petita idea que fa dies que em ronda pel cap, i que espero tenir a temps. La persona s'ho mereix, sempre està al meu costat, pobre, les ratllades que ha d'aguantar!!!!
I l'única cosa que vaig buscar amb ganes, que vaig mirar i remirar abans de decidir-me per alguna en concret, que estava pensada amb tota la il·lusió i tot l'amor, suposo que a hores d'ara ja deu ser de camí, tot i que no serà el mateix, o potser fins i tot ja és al fons del cubell de les escombraries.
Per mi el millor regal ara mateix, seria un somriure, una abraçada o un petó.

2010

Molt bé, ja tenim aquí el 2010!!!
Però voleu dir que les coses no continuen al mateix lloc que fa unes hores? que ahir? que fa una setmana???
Molt rebombori i tot igual???
De moment l'entrada a l'any prou bé, sopar amb la colla, rialles amb les versions musicades de segons quin tema, algunes ballarugues, algú que veu més del compte, algú altre que veus que s'escapoleix amb la parella buscant un moment amb més intimitat, somriures, abraçades i petons... però per la resta, podia haver sigut qualsevol altre dissabte i hagués estat exactament el mateix.
No ho sé, potser sóc jo, pq en cert moment de la nit, em vaig sentir aliena a tot el que m'envoltava. Si hi havia gent a la que estimo molt, però també d'altres que senzillament no m'aportaven res de res, i amb les quals em sentia a anys llum, però no em sentia especial, ni màgica, ni tots els atributs que se li otorguen a aquesta nit. Vaja que al final vaig acabar arribant més aviat a casa, que si hagués sortit una altra nit... en fi...
Que l'entrada hagi estat diferent, no vol dir que no us desitgi a tots que aquest 2010 us vagi la mar de bé, i que busqueu 2010 motius per somriure i per compartir aquest somriure.

Cap de setmana a la neu.

70 nens
15 caps
Neu, neu i més neu.
Ben a prop, a Prades.
Matinar el dissabte, trobar-nos amb les cares il·lusionades i mig endormiscades dels nens, que no es creien del tot que hi hauria tanta neu, i quedar-se amb la cara quan van veure la gran quantitat, i els va faltar temps (bé i als caparrots també) per començar a jugar amb la neu, que voleu??? som gent de platja, i de neu en veiem molt poca.
I després dos dies de jocs, rialles, àpats eterns, fer-nos un tip de posar-nos i treure'ns guants, gorro i bufanda, de petits grans ensurts, de bones nits enmig del fred, d'activitats de reflexió, de consell de caps, de revisió, d'activitats per branques, de veure'ls tot dormint dins el sac, dies de gent de mar!!!!

Porto uns dies instal·lada en un núvol permanent.
Quan aterri ja ho aniré explicant, ara a gaudir de cada petit moment.

Feliç, feliç, feliç, feliç,... FELIÇ!!!!!

Aviat

Tu i jo, lluny del món.
Només naltros.

FOCA II..

No, no m'he posat a dedicar-me a aquests animals marins, sino que és la forma d'anomenar la formació de caps...
4 dies d'allò més interessants...
La formació, sempre he cregut que és un procés que s'ha d'anar renovant, ampliant i compartint i això és el que hem fet 25 focaires perduts per una granja escola a Juneda.
Tot i disposar ja de la titolació que s'obté d'aquests cursos (obtinguda per un altre cantó), vaig pensar que seria interessant rebre la formació des d'un altre punt de vista, i no m'he equivocat, noves experiències, noves persones i moments enriquidors...
Raids, buscar un cau per un poble on no hi havia ningú!!!! (on eren els habitants de La Canonja, aquella nit??), sopar, joc de les preguntes, monopoli a les 2 del matí!!!, dormir plegats, sense mòbils, rellotges, i per tant, despertar-nos amb la claror del nou dia, i el soroll de les campanes, esmorzar relaxats al solet, obrir els sobres amb les instruccions, i adonar-nos que ja fem tard, i cap a Tarragona a fer diferents activitats.
Després cap a Juneda falta gent!!!!, anar fent fotos pel camí, com la de dalt.
I allí, durant tres dies, somriures, rialles, tallers formatius, bones nits, jocs cooperatius, apats boníssims, noves complicitats, eix d'animació realment surrealista, tallers dels sentits, jugar a les pel·licules fins a les 4 del matí, habitacions plenes de sacs, motxilles i coses que desapareixen...
Vaja, que repetiria encantada, de fet ho faré el proper cap de setmana, però aquesta vegada ens esperen a Ulldemolins!!!! (Una altra forma de recórrer el país)

Tarda de futbol.

Una bona estona abans del partit, ens trobem la colla d'amics, amb el ferm proposit de buscar un lloc per veure el partit, com a bons culers, no ens el podem perdre, i un Barça-Madrid, és un Barça-Madrid!!!!
Després de mirar en diferents llocs, acabem en un bar on al principi no hi ha gairebé ningú, així que amb unes begudes al davant i les corresponents braves, ens disposem a fer temps per veure el matx, però aquell bar poc a poc es va omplint sí, i acaba quasi de gom a gom, però de seguidors blancs!!!!!, aguantem la primera part i prou, l'ambient s'anava caldejant massa ( i veient com ha jugat el Barça a la primera part, doncs encara més), tips de sentir segons quins tipus de comentaris, marxem d'allí!!!
Durant el descans fem dos intents més en uns altres llocs però sense èxit, i acabem anant al local de la Penya Barça Cambrils (que és on haviem d'haver anat des de bon començament!!!!), allí una mica més apretats, però com a casa!!!! veiem la segona part i victòria (per la mínima xiquets) del Barça.
Contents i cansats cap a casa falta gent.

Pd: Jo continuo dient, que per quan veiem un partit del Barça plegats no X????

De parranda...

Aquesta setmana he canviat una part dels dies el fet d'anar amunt i avall de Cambrils i Tarragona, així que amb la bossa feta, cap a Osona falta gent, on un grup força nombrós (em va sorprendre la quantitat) de somiatruites i amb ganes de canviar el món, altrament coneguts com a educadors socials, es disposaven a fer el primer congrés català d'educació social.
L'experiència, d'allò més enriquidora, que serveix per conèixer d'altres professionals d'arreu del país i noves experiències amb la realitat que ens envolta, i de rebrot una bona pila de lectures de tornada cap a casa.
Aquests darrers dies me'ls he passat entre Vic i Taradell, des d'aquí una molt forta abraçada a la Carme i al Josep, per obrir-me les portes de casa seva, i de rebot, al Quim (que per cert continuem amb un cafè pendent...)
I aquest cap de setmana, toca assemblea general d'escoltes a Reus, on el nostre agrupament és l'encarregat de fer el sopar, au nena no volies caldo, doncs dues tasses, o en aquest cas unes 300!!!.
I per finalitzar, demà al vespre, com a bona culer, no em penso perdre pas el Barça-Madrid, on el veurem però encara està per veure.

I ara, que???

Moltes preguntes que moren als llavis.
Preguntes que ens fa por formular.
Preguntes que ja sabem la resposta (o creiem saber-la).
Milers de peces i de possibles probabilitats de resposta.
I si la pregunta i la resposta no lliguen?
I si t'ho pregunto em respondràs?
La meva resposta, la porto escrita a dintre.
Les meves preguntes, moltes.

Tu, em mires, i jo,
no puc pensar en res més que
com ets d´important.
Amb tu jo em vaig fent gran
ja no em passa pel cap res on no hi ets,
ja no espero trobar-me amb ningú més.
I jo, hi ha cops que no et puc mirar,
no sigui pas el cas que em passi d´estimar.
Jo no et vull cansar, si m´has de carregar
fes-ho perquè tu vols, fes-ho de gust
que jo vull per sempre d´estar amb tu.

Perquè sol no vull trobar-me,
ni demà ni més enllà,
i és que saps que sol, neixes i te´n vas,
te´n vas sol.

I no cal que facis res, que ja ho fas tot.
Toquem tu saps, ningú en va saber tant i
fes que voli el temps, que tinc el món sencer.
Vull oblidar-me ja d´imaginar
somnis que sé que no arribaran.

Desperto i veig que tu hi ets,
que cada dia és un dia més,
que puc ser lliure,
sense tu no puc viure.

Perquè sol no vull trobar-me,
ni demà ni més enllà,
i és que saps que sol, neixes i te´n vas,
te´n vas sol.

malalta!!!!

Porto més de 28 hores barallant-me amb el termometre i la febre, d'aquestes hores, quasi totes me les he passat al llig, i ja en tinc ben bé prou.
I després d'aguantar malestar al cos, mal de cap, i que al matí comencés fer-me mal l'orella, al vespre he anat al metge, i resultat una otitis de cavall!!!!
I encara em diu el metge: tranquil·la no tens grip (al centre on treballo ahir hi havia la meitat de nens només, els altres estan malalts, i els que queden no estan massa potables que diguem!!!!).
No tens grip, però si tens una otitis força desenvolupada, això ho tenen els nens i jo pensant: es que treballo amb nens!!!, d'adult fa més mal: jo dient-me a mi mateixa, ja ho havia notat...
Vaja, que estic k.o. au a xutar-me d'antibiòtics i calmants uns dies (amb ho poc que m'agrada medicar-me), me'n torno al llit...

tempus fugit

Serà que em faig gran quan me n'adono de
... que anar a un concert, i veure que la mitjana d'edat és d'uns deu anys menys que una mateixa, no em motivi gens ni mica (i mira que m'agrada anar a segons quins concerts9...
... que em ve més de gust un sopar tranquilet i amb bona companyia, que tancar-me en una discoteca (de fet no m'han agradat mai massa)...
... que mentre algú es preocupa per no poder sortir un dissabte, a mi em preocupa molt més arribar a final de més sense fer masses mal·labarismes...
... que mentres alguns només pensen en sortir i liar-la, jo miro i remiro ofertes de pis, tot sabent que a hores d'ara no me'n puc pas anar...
... que hi ha companyes que anaven amb mi, i ja tenen la seva vida de parella muntada, algunes fins i tot amb familia inclosa, i em fan certa enveja...
... que les estones de conversa no tenen preu...
... que volem coses diferents, i que el nostre ritme també és diferent...
... que

Kitus.

El fet desafortunat de que vagis enguixat, i la loteria que aquest matí no tingués classe, ni feina i si unes quantes hores lliures (cosa realment extranya), ha permès que ens passem bona part del matí xerrant ,amb unes tasses de cafè al davant.
Francament m'encanten aquestes estones robades a la rutina de cada dia.
Ja sé que potser no ens veiem tant com abans, però sempre has estat, ets i seràs una de les persones més important en la meva vida.
A vegades ens entenem amb una simple mirada, saps quan me'n passa alguna, només mirant-me a la cara, i jo sé quan en portes alguna de cap, només mirar-te als ulls, ahir ho pensava, més de mitja vida plegats, mira que n'hem passat de coses eh???
No puc evitar somriure, cada vegada que em dius: xica, quina una n'has fet ja??
Després diran que una noia i un noi no poden ser només amics, doncs jo afirmo que això és mentida!!!!
Sempre has estat el millor amic i no et canvio per ningú!!!
Au, a recuperar-te aviat, que hem de seguir compartint mil i una coses.
Un petonàs coixet!!!! (vols dir que aguantaràs gaire així de quiet???)
Petons i magarrufes a la Pepa i el LLuc, continuo pensant que tinc els nebots més guapos del món.

Un dia com qualsevol altre.

De lluny sento la melodia del meu mòbil, senyal inequivoca que un nou dia s'està estrenant.
El meu cap sap que s'ha d'aixecar, però el meu cos busca aquells breus minuts per fer mandres.
Estiro el braç i tu ja no hi ets, però al obrir els ulls encara veig el clot al coixí i sento la teva olor que ho impregna tot.
Una nota teva al costat del mòbil, desitjant-me bon dia i que ens veurem al vespre provoca el primer somriure del matí.
De cap a la dutxa, però després com sempre, m'encanto amb qualsevol cosa, amb un llibre, una revista o qualsevol cosa que hagi anat a parar a les meves mans, mentre al mateix temps em vaig vestint, arreglant els indomables rinxols, que veig per la finestra que amb el vent que fa, és una batalla perduda abans i tot de sortir al carrer. Com cada matí, sense saber ben bé com, els minuts van passant i de sobte un parell de bips al mòbil, m'anuncien l'arribada d'un sms, ets tu: dient-me que faci el favor d'espavilar!!!! A vegades dubto que siguis realment humà, sembla que tinguis poders!!!! Però tens raó, no tinc temps per un cafè, agafo un suc de la nevera i cap al carrer falta gent, apretant el pas per no arribar tard a la feina.
Després passen les hores amunt i avall de la feina.
Al vespre al tornar a casa, música de fons, la impressora que està ocupada imprimint mil i un documents necessaris per l'endemà, sóc a la cuina, fent quelcom per sopar, quan sento el soroll de la porta, als pocs segons, entres a la petita estança, m'abraces per darrere, i enterres els teus llavis al meu coll, m'encanta l'olor que desprens, el teu alè proper i el suau pessigolleig de les teves dents.
Em giro, fas cara de cansat però el teu somriure ho inunda tot, a poc a poc ens besem, primer suaument després ja no tant, passo les mans per sota el teu jersei per sentir la teva pell, penso que t'he enyorat, quan de sobte un soroll insistent va colant-se dins el meu cap, no el vull sentir, em vull quedar amb aquest moment, però no hi ha res a fer, el soroll segueix insistint una vegada i una altra, no hi ha ningú que l'aturi???
Algú pot fer callar aquest maleit despertador!!!!!

Paraules sense sentit.

Hi ha qui creu que les paraules no escrites se les enduu el vent.
Jo el que crec, més que mai, és que les paraules només tenen importància si aquell que les diu, et fa sentir alguna cosa.
Una mateixa paraula o frase, dita per qualsevol desconegut no ens diu res, com a mínim a mi sovint em passa, però aquesta mateixa paraula o frase, dita per algú proper, algú pel qual sents afecte o estimació canvia totalment en l'escala d'importància.
Una vegada, algú em va dir, les paraules tenen la importància que hom els hi dóna, i avui més que mai, em faig meva aquesta frase.
Per mi aquelles paraules ja no provoquen cap rau rau, senzillament se les ha endut ben lluny el vent, l'aigua, l'oblit o qui sigui.
Realment, el que m'importen són les persones. I tu ets una d'elles.

Avui, si que va per tu. Muaks.