Amposta

Dia de retrobament amb una de les meves companyes i amigues d'Educació.
Com la trobava a faltar, diria que per una cosa o una altra no ens veiem des de la graduació i això va ser fa molts mesos...
A la tarda passeig al voltant del riu Ebre, això sí sense poder passar pel pont, ja que l'estan arreglant, que s'estava afonant.
I xerrar, i ensenyar-me la part nova d'Amposta (allí també hi ha arribat aquesta dèria constructora... amb la idea esbojarrada de posar-hi un camp de golf...).
Dia tranquil, relaxat i amb molt bona companyia. (Tots tres, Angela, Adrián i Fibi).
El proper dia a Cambrils, (espero que no tardem tant).
I tant que penso baixar per festes!!!
Una besada xics!!!
Pd: m'ha encantat lo pis.

ELS CATALANS SOM DIFERENTS

Ells diuen 'perro viejo' i 'mosquita muerta' allà on nosaltres diem 'gat vell' i 'gata maula'.
La sort màxima de la rifa és un masculí 'el gordo', allà, i un femení, 'la grossa', aquí.
De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui 'Virgen' i nosaltres que sigui 'Mare de Déu'
Ells paguen 'impuestos', que ve d''imponer', i nosaltres 'contribucions' que ve de 'contribuir'.
Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns sinvergüenzas', mentre que els corresponents> catalans són, només, uns 'poca-vergonyes'.
Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen 'madera' quan nosaltres toquem 'ferro'.
Allà celebren cada any les 'Navidades' mentre que aquí amb un sol 'Nadal' anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un 'bon dia' i una 'bona nit' cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples buenos días' i 'buenas noches' diaris.
A Espanya es veu que ho donen tot 'dar besos, abrazos, pena, paseos ... ' mentre que als Països Catalans donem més aviat poc, ja que ens ho hem de fer solets 'fer petons, abraçades, pena, un tomb...'.
Allà diuen '¡oiga!' quan aquí filem mes prim amb un 'escolti!'
Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen 'morenos' i nosaltres 'rossos', colors que s'oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.
Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment 'almeja' i aquí 'figa', mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un cas, i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.
Mentre ells 'hablan' -i fan!- aquí 'enraonem', és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.
Allà per ensenyar alguna cosa a algú 'adiestran' i aquí 'ensinistrem'.
Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l'ensenyament sobre la 'destra' (dreta) i els altres sobre la sinistra'(esquerra)...
Tota una concepció del món, doncs, s'endevina rere cada mot d'una llengua, perquè la llengua és l'expressió d'un comportament col·lectiu, d'una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d'entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al treball, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista.

I més caputxeta...

Records que es barregen.
Això d'aquests dies què és? De petita ja em vestia de caputxeta, i ara, molts anys després torne-m'hi.

Tarda agredolça

Tarda d'últims retocs a les disfresses a correcuita.
Una provant, i posant grapes per tot arreu, l'altra maquillant i de totes les mares que rondaven per allà, només una estava pendent dels nens, les altres ben escarxofades a les cadires, no fos cas, que es cansessin o que pobres de nosaltres, els manessim qualsevol fotesa.
Una tarda al curs, que els demanem als pares i mares, que vinguin al centre i s'impliquin en les activitats dels seus fills i no hi ha manera!!!
Ara per berenar si que corren, igual que voltors sobrevolant damunt la carronya.
Si a tot això li sumem que hi ha un nen que fa setmanes que no venia, i avui uops sorpresa apareix, i no fa altra cosa que vacil·lar-nos a les dues monitores, fa que un dia que havia de ser pels nens, agradable i divertit acabi amb un petit regust agredolç.

L'altre punt agredolç, confirmar el primer excel·lent de la carrera, i sentir per darrera comentaris, sobre la meva amistat amb el professor respectiu. Què pensin el què vulguin, jo estic molt tranquila, sé que la feina l'he feta jo, i no pas que me l'han regalada.

NINGÚ NO COMPRÈN NINGÚ

Ningú no comprèn ningú,
però nosaltres som nosaltres
i sabem allò que és bo:
Sentir el sol damunt la cara
i estimar-se de debò,
i trobar-se viu encara
i cantar sense cap dol.
Ningú no comprèn ningú,
però nosaltres som nosaltres
i volem un món tot nou,
amb un cel net d'amenaces,
amb tres núvols per quan plou,
amb el mar a quatre passes
i els que som companys i prou.
Ningú comprèn ningú,
però nosaltres som nosaltres
i sabem la veritat:
Que la terra no és partida
com un mapa mal pintat,
i que això és una mentida
de molt mala voluntat.
Ningú no comprèn ningú
però nosaltres som nosaltres
i sabem allò que és bo:
Sentir el sol damunt la cara
i estimar-se de debò,
i trobar-se viu encara
i cantar sense cap dol.

Felicitats, jo!!!

Avui fa uns 9126 i escaig dies que corro per aquest món (dia amunt dia avall).
Per aquells que si que us n'heu recordat, moltes gràcies, no us podeu arribar a pensar la il·lusió que m'ha fet rebre el missatge de bon matí, o aquella trucada inesperada de mitja tarda (ai aquestes agendes que ens fan més planer el camí per aquesta vida), sense oblidar un missatge rebut als pocs minuts de les dotze de la nit passada...
Gràcies als meus nens i a les meves companyes del centre que m'han omplert la tarda de somriures. (Estirada d'orelles inclosa) Gràcies per la corona, la penjaré a l'habitació.
Gràcies als que han compartit la mini reunió d'avui amb mi.
I a la resta de la gent... què els hi dic???

Aquests 26 anyets els penso celebrar cada dia.
Uoooooo, com s'atura el temps??

Rareses...

Ara resulta que jo sóc rara, per no voler sortir sense parar des del dijous fins ben entrat el dilluns al matí.
Sóc rara perque emborratxar-me en un "botellón" no em diu res.
Sóc rara perque m'agrada més la idea de quedar-me parlant tranquilament amb els amics.
Sóc rara perque m'agrada la platja a primera hora del matí (ben pensat, m'agrada a tot hora jeje).
Sóc rara perque dedico el meu temps lliure al lleure, perque en lloc de tancar-me en una discoteca, envoltada de fum i bevent sense parar, el meu temps el dedico a passar-lo amb les persones que realment m'omplen, com els Gripaus per exemple. (I d'aquí uns dies amb els nens de l'associació Down).
Sóc la rara perque de tant en tant em dedico a fer cursets tant estranys com el de monitor de lleure, el de director, monogràfics i altres complements.
Sóc rara perque prefereixo dedicar les meves vacances a anar-me'n de colònies o treballant amb nens en parcs o activitats.
Sóc rara, perque a vegades m'agrada envoltar-me de natura i passejar tranquilament (encara que reconec que no ho faig gaire...)
Sóc rara perque la majoria dels meus amics estan o han estat vinculats a esplais, caus i d'altres llocs estranys de trobada.
Sóc rara perque m'ho passo bé preparant manualitats o explicant un conte.
Sóc rara perque no m'importa embrutar-me, tacar-me o disfressar-me.
Sóc rara perque a vegades semblo una pallassa en potència.
Sóc rara perque m'entesto a aprendre a tocar la guitarra, en lloc d'escoltar música enllaunada.
Sóc rara perque els meus diners els destino a llibres o música.
Sóc rara perque no evito estar amb nens o deixar-los aparcats (més aviat tot el contrari).
Sóc rara perque en lloc d'haver estudiat quelcom més pràctic, em dedico als problemes de la gent.

Doncs si per tot això i molt més, resulta que sóc rara, francament continuaré sent rara!!!

Centre Obert Alba Mar

Aquesta setmana ja farà un any que treballo al centre obert, i la veritat és que hi estic la mar de bé.
La relació amb les companyes és bona i l'ambient de treball molt maco, això sí, de tant ens comportem de forma més esbojarrada....
I amb els meus nens??? Buff, què difícils que son a vegades!!! Quants cops ens hauran posat a prova? (I ho continuaran intentant).
Quants cops m'han fet riure, emocionar, o emprenyar?
Quants intents de demanar les coses mil i una vegades?
Quants intents d'ensenyar-los una mica? A vegades veient els resultats, i d'altres que no et queda més remei que carregar-te de paciència, perque senzillament aquella no és la seva tarda, i no hi ha manera d'inculcar-los res de res...
A vegades no necessiten tants coneixements (encara que bona falta els fa), sino senzillament passar una estona distreta, on es puguin deixar anar una mica de tota la situació que els envolta, a vegades només una mica d'atenció o d'afecte.
Son molts nens i nenes, els que cada dia ens sorprenen, però em quedo amb la innocència dels més petits, (el canvi en ells és el més accentuat, veus l'evolució setmana rere setmana) les trapelleries dels mitjans (sempre tramant quina una en poden fer) i la complicitat de les grans (ai aquestes adolescents, que es queixen de tot allò que els envolta, però que també es volen menjar el món, abans que sigui el món el que se les cruspeixi).
M'estimo molt a tota aquesta colla de petards!!!

Tot al revés

Dies que surt tot al revés.
Dies que penses que seran blancs i resulten d'allò més negres.
Dies que dones per segur uns resultats i aquests es capgiren donant sorpreses tant de bones com de dolentes.
Dies que surts contenta de casa i tornes d'allò més capficada.
Dies que surts amb el cap d'allò més emboirat i tornes amb un somriure als llavis.
Dies que esperes que uns fets passin i et quedes esperant... i quan menys t'ho esperes, arriben les sorpreses.
Dies de tot o res.
Dies de dalt o baix.
Dies de claror o de foscor.
Dies plens d'il·lusions o de frustracions.
Dies de realitats o de somnis.

Ara o mai...

Ara O Mai
Sempre ho he desitjat
però he hagut de renunciar.
Sempre ho he imaginat
però no he estat capaç.
Potser ha arribat l´hora
de canviar,
potser ha arribat l´hora
de la veritat,
tu saps el que m´ha costat,
ha de ser ara o mai.
Ho tinc a les meves mans,
no, no ho puc deixar escapar,
serà un moment especial,
ara ho tinc al meu davant.
Ara o mai,
deixa que sigui capaç.
Ara o mai,
deixa que sigui veritat.
Vull que ara sigui el
moment esperat,
demà serà massa tard.
Ara o mai.
Potser és tan diferent,
ara ho sento tan a prop,
podria ser el moment
de donar-ho tot.
Potser han canviat
els papers del joc,
ha arribat l´hora de ser
guanyador,
deixar de ser un perdedor,
ha de ser ara o mai.

Així no es fan les coses...

"El govern espanyol començarà divendres el procés per il·legalitzar Acció Nacionalista Basca (ANB) i el Partit Comunista de les Terres Basques (PCTB) perquè considera que són hereus de la ja il·legalitzada Batasuna i que tenen vincles amb ETA." (Vilaweb, 23 Gener 08)

No se suposa que els estaments judicials de qualsevol estat, no haurien d'estar vinculat als estaments polítics? O això només és la bonica teoria?
Il·legalitzant partits, intentant silenciar diferents formes de pensar, intentant silenciar diferents veus, intentant obviar els que veuen el món des d'un altre punt de vista, només aconseguiran justament tot el contrari. Qualsevol cosa que és prohibida, reprimida o declarada il·legal reneix amb més força.
N'estic segura, que l'omnipresent Garzon (no hi ha més jutges a l'Audiència Nacional???), quan hagi fet tota aquesta desfeta a Euskal Herria, començarà a Catalunya, i tots sabem quin serà el primer partit que voldrà eliminar del mapa.

Què hi pintem encara a Espanya?
visca catalunya lliure gora euskadi askatuta

Nens i nenes...

El nen (o nena, no ho oblidem):
massa gelós, amb fòbies i manies, deprimit, poruc, agressiu, difícil, inquiet, piròman, que fa rebequeries, que roba, tirà, que diu moltes mentides, que no dorm, amb malsons i terrors nocturns, que quan dorm dóna cops de cap i puntades de peu, que parla en somnis i fa carrisquejar les dents, que es mama el dit, que es mossega les ungles, amb tics, que rebutja l'escola, que llegeix amb dificultat, que hi veu malament, amb dificultats en l'aprenentatge escolar, superdotat, rebutjat pels seus companys, víctima de la violència escolar, que no menja, amb excés de gana, que no controla el pipí, que no controla la defecació, que no parla bé, que hi sent malament, tartamut, enganxat a la televisió, que abusa dels videojocs, ciberaddicte, que es masturba, efeminat, la nena homenot, que pateix abusos sexuals, tafaner, absent, que no juga, que perd el plor, que pateix maltractaments, que es veu diferent, que no vol créixer, solitari, massa vulnerable, esquerrà, immigrant.
El nen diferent...? Sí, però continua essent un nen!!!
(extret del llibre: "El nen diferent...?)

Compte enrere...

... per deixar enrere els exàmens.
... per canviar l'estadística pel dret públic.
... per començar a agafar complexe de conillet d'indies amb tantes proves.
... per xalar amb el carnestoltes (encara que a petit format).
... per cantar i fer el boig sense parar.
... per pensar i reflexionar.
... per enviar i rebre mil i una abraçades.
... per canviar de número.
... per cridar ben fort.
... per somiar desperta (i també dormida).
... per retrobar-me amb aquells que estimo.
... per seguir endavant.

Si véns

Peuades damunt s'arena.
Si véns, em trobaras
ballant de puntes
damunt d'aquesta roca
i tu per jo et tornaras loca.
Viatjarem amb un cavall alat,
aquest vespre silenciós,
cap a racons inexplicables, deserts,
salvatges.
Esperarem sa nit.
Vaig anar a trobar camins de foc.
Me'n tornaria a anar
més enfora que mai.
No tinc por de somiar
que em perdré pes camí
o que no tornaré mai més.
Jo no sé de quina banda bufara.
Sa sínia perd aigua
i sempre amb es peus banyats.
Tenim pedres entre ses ungles,
ben pops i despullats,
com dues gotes d'aigua
a ses cales del Pilar.
Te cantaré as capvespre,
t'estimaré a sa matinada,
te donaré fruit
i te menjaré a besades.

Ai ai ai aquests psicòlegs...

Per què encara no he trobat un sol docent de psicologia que m'agradi?
La primera era incapaç de trobar a la primera l'aula on fèiem la classe, la segona es vantava de ser una gran investigadora, això sí, sempre a costa dels alumnes, als quals feia signar un document conforme entregaven els treballs (cosa que no feia cap altre professor), i si no signaves, no t'aprovava. Aquesta suposada gran investigadora, encara arrossega transparències escrites a mà i que ja fa anys que han canviat de color i estan d'allò més grogues.
El tercer i últim, es dedica a explicar-te la seva vida privada (de fet tret característic dels altres també).
És demanar molt seguir el temari? Francament, no crec que conèixer a quina hora s'aixeca o el nombre de fills o nets que pugui tenir em serveixi de gaire.
Les seves classes son una forma òptima de perdre el temps.
Això sense obviar que el seu material d'estudi està fet integrament en castellà!!! Només té en català el títol del tema.
A vegades tinc els meus dubtes, d'estar estudiant realment en una universitat catalana.
De moment, alguns dels psicòlegs que conec no m'han agradat gens ni mica (sense comptar alguns alumnes que es creuen superiors només pel fet d'estudiar psicologia), però si aquella facultat és una casa de bojos!!!!
Sort que no tots son així, i que hi ha futurs psicòlegs que canviaran aquesta visió!!! Ànims Ricard!!!

Què sigui ja divendres, que siguin ja les cinc...

Ja hem passat l'equador dels exàmens, ara només queden el de psicologia i el d'estadística. Brrrr........ quines ganes tinc ja de que s'acabin. De debò que m'agrada el que estic estudiant (i espero que em serveixi en un futur), però en dies com aquests em plantejo per uns breus segons en què devia estar pensant per seguir estudiant. És broma, però estic esgotada!!!! Tinc les neurones que m'estan demanant a crits un descans.

Al centre comença a predominar l'ambient carnavalesc per tots els racons, quin tip de muntar i acabar disfresses que ens espera, noietes!!!! Sempre m'ha agradat aquesta festa pagana, llàstima que a Cambrils faci anys que no es faci rua ni res semblant, només el fan ja les escoles!!!!

Res millor, que per eixorivir-me una miqueta, que barallar-me una estona amb la guitarra (ara em toca fer uns exercicis amb bateria i piano de fons, i jo al damunt he de tocar, o com a mínim intentar-ho). Pensava que em seria més fàcil, però es veu que no, els meus dits van per un cantó i les notes per un altre, jejeje.

Paciència que és la mare de la ciència.

Dolça és la sal

Dolça és la sal, quan al teu costat sóc,
fred és el foc, si sé que amb mi estàs,
plou sota el sol, si et tinc al davant meu,
crema el gel, si sé que amb mi estàs.
I és que quan estic amb tu m'ho canvies tot.
Com et mous, com creixes,
com aprens i guardes coses noves,
el teu geni, el teu encant, les teves mans;
penso en quan balles, quan cantes,
en quan plores i en quan dorms,
i és que si, després de tot, et tinc a tu
és que tinc sort.

L'he retrobat...

Jorge Bucay, "El buscador"

Esta es la historia de un hombre al que yo definiría como un buscador...
Un buscador es alguien que busca; no necesariamente alguien que encuentra.
Tampoco es alguien que, necesariamente, sabe qué es lo que está buscando. Es simplemente alguien para quien su vida es una búsqueda.
Un día, el buscador sintió que debía ir hacia la ciudad de Kammir. Había aprendido a hacer caso riguroso de estas sensaciones que venían de un lugar desconocido de sí mismo. Así que lo dejó todo y partió.
Después de dos días de marcha por los polvorientos caminos, divisó, a lo lejos, Kammir, Un poco antes de llegar al pueblo, le llamó mucho la atención una colina a la derecha del sendero. Estaba tapizada de un verde maravilloso y había un montón de árboles, pájaros y flores encantadores. La rodeaba por completo una especie de pequeña valla de madera lustrada.
Una portezuela de bronce lo invitaba a entrar.
De pronto, sintió que olvidaba el pueblo y sucumbió ante la tentación de descansar por un momento en aquél lugar.
El buscador traspasó el portal y empezó a caminar lentamente entre las piedras blancas que estaban distribuidas como al azar, entre los árboles.
Dejó que sus ojos se posaran como mariposas en cada detalle de aquel paraíso multicolor.
Sus ojos eran los de un buscador, y quizá por eso descubrió aquella inscripción sobre una de las piedras:

Abdul Tareg, vivió 8 años, 6 meses, 2 semanas y 3 días

Se sobrecogió un poco al darse cuenta de que aquella piedra no era simplemente una piedra: era una lápida.
Sintió pena al pensar que un niño de tan corta edad estaba enterrado en aquel lugar.
Mirando a su alrededor, el hombre se dio cuenta de que la piedra de al lado también tenía una inscripción. Se acercó a leerla. Decía:

Yamir Kalib, vivió 5 años, 8 meses y 3 semanas

El buscador se sintió terriblemente conmocionado.
Aquel hermoso lugar era un cementerio, y cada piedra era una tumba.
Una por una, empezó a leer las lápidas.
Todas tenían inscripciones similares: un nombre y el tiempo de vida exacto del muerto.
Pero lo que lo conectó con el espanto fue comprobar que el que más tiempo había vivido sobrepasaba apenas los once años...
Embargado por un dolor terrible, se sentó y se puso a llorar.

El cuidador del cementerio pasaba por allí y se acercó.
Lo miró llorar durante un rato en silencio y luego le preguntó si lloraba por algún familiar.
-No, por ningún familiar —dijo el buscador—. ¿Qué pasa en este pueblo? ¿Qué cosa tan terrible hay en esta ciudad? ¿Por qué hay tantos niños muertos enterrados en este lugar? ¿Cuál es la horrible maldición que pesa sobre esta gente, que les ha obligado a construir un cementerio de niños?
El anciano sonrió y dijo:
- Puede usted serenarse. No hay tal maldición. Lo que pasa es que aquí tenemos una vieja costumbre. Le contaré...:

“Cuando un joven cumple quince años, sus padres le regalan una libreta como esta que tengo aquí, para que se la cuelgue al cuello. Es tradición entre nosotros que, a partir de ese momento, cada vez que uno disfruta intensamente de algo, abre la libreta y anota en ella:

A la izquierda, qué fue lo disfrutado.
A la derecha, cuánto tiempo duró el gozo.

Conoció a su novia y se enamoró de ella. ¿Cuánto tiempo duró esa pasión enorme y el placer de conocerla? ¿Una semana? ¿Dos? ¿Tres semanas y media...?
Y después, la emoción del primer beso, el placer maravilloso del primer beso...¿Cuánto duró? ¿El minuto y medio del beso? ¿Dos días? ¿Una semana?
¿Y el embarazo y el nacimiento del primer hijo...?
¿Y la boda de los amigos?
¿Y el viaje más deseado?
¿Y el encuentro con el hermano que vuelve de un país lejano?
¿ Cuánto tiempo duró el disfrutar de estas situaciones?
¿Horas? ¿Días?

Así, vamos anotando en la libreta cada momento que disfrutamos... Cada momento.

Cuando alguien se muere, es nuestra costumbre abrir su libreta y sumar el tiempo de lo disfrutado para escribirlo sobre su tumba. Porque ese es para nosotros el único y verdadero tiempo vivido".

N'hi ha per llogar-hi cadires!!!!

Avui he passat per la plaça de l'Església i he vist en directe la famosa cúpula del nou campanar. Per favor, quina aberració!!!!
Que algú m'expliqui de que serveix un campanar en ple segle XXI?
Que potser esperen augmentar el nombre de feligresos amb el so de les quatre campanes? (4 per falta d'una...).
Tampoc servirà per guiar als pescadors, que no saben que totes les barques van equipades amb una pila de ginys informàtics?(GPS, plotters, radars, sonars, sondes, ordinadors...).
Ara que el que em rebenta no és la construcció en si del campanar, és que aquesta és finançada amb diners de l'Ajuntament!!!!!! És a dir que aquest "formós campanar" de més de 33 metres d'alçada el paguem entre tots els cambrilencs!!!! Fins i tot els que no som creients.
Si l'haguessin finançat pel seu compte o amb aportacions voluntàries no hi tindria res a dir. Però no, ara ens dediquem a finançar l'entitat més rica de l'Estat.
Ara falta acabar de col·locar la cúpula i els rellotges de les façanes, (un per façana, segur que això ajudarà a la gent per no fer tard als llocs...) ja hi podrien posar en cada façana unes peces de rocòdrom que com a mínim tindria alguna utilitat.
Vinga tots aquells que formin part d'alguna creença que comencin a demanar pressupost a la casa gran, o amb quin argument es negaran a que es construeixi una mesquita, un minaret, o una sinagoga?
On està escrit que totes les esglésies hagin de tenir el seu campanar? Què no estava bé aquesta sense? Es veu que no.

Digue'm que m'estimes...

Digue´m que m´estimes
encara que sigui un somni,
digue´m que em desitges
i et prometo que et creuré.
Digue´m que m´enyores
i que no et passen les hores,
digue´m que em somies
cada nit des de fa temps.
Saps que sé molt bé
que un altre t´omple la vida
i que no pot ser,
que no vols mirar el passat;
i ara que he tornat
no pretenc trobar-te sola,
tan sols tenir-te un cop més al costat.
Digue´m que m´estimes,
omple´m el cos de mentides
només et demano un dia
i demà ja hauré marxat.
Sols amb tu podria
suportar la melangia
i guarir-me la ferida
que m´ha quedat.
Digue´m que m´estimes
encara que no t´ho creguis,
digue´m que em desitges
i després me n´aniré.
Digue´m que m´enyores
i et sap greu quan te n´adones,
digue´m que em somies
enganya´m encara més.
Saps que marxaré
i no em tornaràs a veure,
aquest cop pot ser
l´últim que m´abraçaràs;
i en aquest instant
recordarem la nostra història,
aquell amor que amb el temps s´ha esborrat.
Digue´m que m´estimes
omple´m el cos de mentides,
només et demano un dia
i demà ja hauré marxat.
Sols amb tu podria
suportar la melangia
i guarir-me la ferida
que m´ha quedat.

1ra ronda!!!!

Ufff!!!!!!!!
Que malament senta això de matinar molt!!!! Si en feia de dies que no m'aixecava tant d'hora (els altres dies per estudiar com a molt eren les vuit), però no avui, a quarts de set ja estava aixecada i sota la dutxa, i com no podia ser altra manera, el bus de les 7 del matí ha brillat per la seva absència i els de 2/4 ha arribat tard!!!! Sort que una és previsora i ja tenia previst coses com aquestes, no me'n fio els dies dels exàmens i acostumo a marxar força abans.
Primer examen fet, el de fonaments del treball social, diria que prou bé, per aprovar més que segur, llàstima de la pregunta del mètode, que no hi hagut manera de que em sortís, snif snif...
(sempre igual, nervis i més nervis, paràgraf del quinze, algun que altre bloqueig mental...) i la resposta sempre surt just al travessar la porta de sortida...

Au, anem pel segon, estructura, que toca dimecres!!!!

Nur, moltes moltes gràcies pel missatge, no me l'esperava i em va encantar de debò.

Un únic gran missatge...
explicat de forma memorable...
amb un llenguatge que connecti...
tenint en compte que el missatge que
val és el que capta la gent...
convidant en lloc d'intentar convèncer
i tot plegat, essent capaços de moure
EMOCIONS

Enyorança...

...d'aquelles tardes de cafè explicant-nos les coses.
... d'aquelles trucades per comentar algun detall, o quan ens necessitàvem.
... d'aquella comprensió a vegades i d'aquella incomprensió d'algunes altres.
... d'aquelles explicacions barrejades amb algun consell (encara que després no el seguíssim cap de nosaltres).
... d'aquella mirada.
... d'aquell somriure.
... d'aquell suport que ja no hi és.
... d'aquella amistat.

Democràcia?

Abraça'm

Tu fas de mi algu millor i més fort
fas que m´agradi ser del tot
tal com sóc, sense por, sense disfressa.
I nu als teus ulls, sé que puc
fer-ho tot i guanyar el pols al temps
amb encert de valent.
Impossible imaginar
que la vida em fes aquest regal
fent-me el més afortunat
perque puc mostrar-me
amb llibertat.
Abraça´m ben fort
t´estimo amb el cor, tinc sort
de viure el moment amb tu i per mi
abraça´m ben fort.
Tu fas de mi un pelegrí amb destí
una ventefocs que té el seu fí
ben aprop, perque això no dura mai massa
però sé que haig de fer per frenar
el contacte amb la realitat
i tornar a engegar.
impossible imaginar
que la vida em fes aquest regal
fent-me tan afortunat
per poder fer un somni realitat.
i aixi es tot diferent
sóc segur inocent
però en vull més i sé on buscar-ne més
estic bé, estic bé.

Així no hi ha manera...

No es pot estudiar res, si la veïna ha decidit fer les obres de la cuina aquesta mateixa setmana. Encara que tinc els meus dubtes, no sé si realment les està fent o vol convertir les parets de casa seva en quelcom que imiti el formatge gruyere!!!!
Tot just toquen les vuit del matí i ja estan picant o amb el trepant a tota llet!!!
D'acord, que jo acostumo a treballar o a estudiar amb música de fons, però una cosa és això i l'altra de molt diferent és aquest soroll infernal que se't clava al cervell.
A mig matí tenia el cap com un timbal, que riu-te'n tu dels "Cop de Cap".
Cap al migdia he provat d'esbargir-me una mica amb la guitarra i de pas practicar una mica, missió inútil perquè el soroll feia que no sentís ni una sola nota.
No em serveix canviar l'habitació per el menjador, a tot arreu de la casa és el mateix!!! Portem així tres dies, o acaba aviat o a mi em sortirà un instint assassí.
Entre això, i que ja de per si em poso nerviosa de cara els exàmens estic ...
M'hi jugo qualsevol cosa, que justament demà que treballo de matí, i per tant no seré a casa, no piquen gens.
Si les coses segueixen així, a partir del cap de setmana faré vida a les biblioteques.

Se me'n fum l'AVE.

Evidentment, que com a catalana vull que arribi d'una vegada aquest "esperat" mitjà, però francament m'importen molt més l'estat de rodalies i de regionals!!!!
Trobo estèril, el debat de si l'AVE (Alta Velocidad Española jajajajaja) passi o no a tocar de la Sagrada Família, el més important és que arribi. Tal com estan de pilotats els fonaments dubto molt que li passi alguna cosa, ja se'n guardaran prou, vist el volum econòmic que en treu la ciutat de Barcelona d'aquest monument arran del turisme.
Com la gran majoria d'usuaris del tren d'aquest país n'estic tipa de retards, avaries, manca d'informació, falta d'educació dels treballadors de renfe!!!
No em serveix de massa cosa, que em tornin l'import del bitllet, (si ho aconsegueixo...) si per norma general arribo tard al meu destí.
Només faltava que a Reus, a pocs metres de l'estació ahir hi hagués un descarrilament, fet que va provocar encara més retards, canvis de línies o haver d'agafar un autocar.
El que no és normal, és que de Cambrils a Tarragona, amb encara no 20 kms escassos, es tardin més de 50 minuts!!!!!, o que un amic vingui de Girona i tardi més de 6 hores, el doble del temps "normal".
És demanar massa uns trens que compleixin els seus horaris?

Poc a dir....

Estudiant, estudiant, estudiant.... estudiant.... estudiant... ESTUDIANT!!!!!!!!!!!!!!!!
Pd: Necessito un kit kat.
Pd2: Ja sé que és fonamental per els treballadors, ja que serà una de les nostres eines de treball, però començo a estar tipa de la llei de serveis socials.

Setmana atípica

Després de la voràgine de les festes nadalenques, que ja tocava que finalitzessin. Avui comença una setmana estranya, no hi ha classes, és la "setmana blanca", què no vol dir que els estudiants marxin a esquiar, res més lluny de la realitat.
És el preludi dels exàmens!!!!!!!! Aquests dies tocarà fer les últimes repassades de les matèries, en el meu cas:
- Fonaments del treball social.
- Estructura dels serveis socials.
- Psicologia bàsica.
- Sociologia.
- Estadística aplicada a les ciències socials (brrrrrrrrrrrr..............) m'agafen esgarrifances només de pensar-hi!!!!
Les quatre primeres no em preocupen, ho porto prou bé i només cal ultimar els retocs finals d'algun parell de dossiers, però la cinquena ja és una altra cosa ben diferent.

Demà retorn al centre obert, on els nens estaran d'allò més excitats després de tants dies de vacances, ja veurem qui és el guapo que els fa treballar una miqueta.

Com sempre, la nit més màgica...

Comença esperant l'arribada dels Reis Mags al moll, però aquesta vegada amb la família de'n Marc, i com no, amb els petits. Amb el somriure perenne de la Pepa, i els ulls oberts de'n Lluc, (tot i que se li escapava algun que altre badall), quin tip de cridar als reis que es van fer!!!! I vinga a fer cua, per poder entregar la carta en mà.
Després cap a casa falta gent, que toca sopar familiar, i com que els Reis son màgics, segur que cauran una bona pila de regals per tots-
La màgia dels Reis queda patent, en el regal de la meva àvia, que s'ha trobat a les mans, un àlbum pleníssim de fotos (ja no estaran guardades en una capsa en un calaix), s'ha emocionat molt.
La segona en emocionar-se ha sigut ma mare, que els Reis han aconseguit portar-li unes fotos dels tres germans junts (que segur que els deu haver costat molt aplegar-los en un mateix horari!!!!)
I la gran sorpresa de la nit, un joc de maletes, pel gran viatge a la Xina, que els espera als meus tiets.
Ostres, aquest any em dec haver portat la mar de bé, perquè m'han caigut moltes coses: llibres, un penjoll amb forma d'ancla, unes arracades amb unes fulles d'allò més grans, una bufanda (de marró i verda encara no en tenia cap!!!), un estoig de maquillatge, un auricular per l'ordinador, una planxa pels cabells, i diners que sempre van la mar de bé (a veure si el meu cap se n'assabenta i ens puja el sou...).
Au, vaig a experimentar amb la planxa, a veure si aconsegueixo:
1. Dominar els meus rinxols.
2. Dominar la meva impaciència.

Dins les venes, el mar.

Com si fos un gran ocell Voldria jo volar Damunt el mar immens Cel blau enllà, enllà... Voldria no fer-me gran i ser, amb tu, petit encara Voldria estimar aquest moment i aquesta mica de vent i els teus ulls transparents, miralls de lluna i enyorança. Si tu i jo fóssim infants plens encara del ritme de la dansa no hauríem après a contar els morts i jugaríem a estimar-nos. Com si fos un gran ocell Voldria jo volar Damunt el mar immens Cel blau enllà, enllà Blau cel dins dels teus ulls Dins les venes, el mar.

ai ai ai

Com es que sempre hi ha persones que es repengen en la feina dels altres?
Com es que sempre n'hi ha que es fan un fart de pencar, i d'altres s'ho miren tranquilament com si la cosa no anés amb ells?
Si sabem que la feina s'ha de fer i que tots volem acabar aviat, no és més lògic fer-ho entre tots, i aconseguir uns resultats amb més rapidesa?
Doncs es veu que no!!! No sé si m'he equivocat de bàndol, però no vull ser dels que s'ho miren, i encara riuen mentre els altres treballen. A l'altre costat també hi havia rialles, i les prefereixo son més sinceres.
No totes les impressions fan posar de mal humor, em quedo amb el bon rotllo d'aquests dies, amb la complicitat, amb el pou sense fons que és la imaginació dels nens, i amb els mil i un somriures!!!
Si puc, vull tornar la propera edició.

Pd: Dani, gràcies per la flor!!!!! Ja sé on la posaré.

Pessigolles

Fan falta a molts molts llocs d'aquest món. Sempre han estat el meu punt feble.
No sé si és bo o dolent, però en tinc moltissimes.
Au, a fer pessigolles a aquells que us envoltin.


Res hi ha en el món
que a mi m´ agradi tant
com aquella sensació que sento
quan les teves mans
s´ acosten a sota el meu braç
una sota cada braç
i els dits es belluguen
com gotes de pluja...

Pesigolles
les escamparem pel món
sembrarem les rialles
pels camps i les muntanyes

potser demà quan el cel sigui clar
tots els nens d´ aquest planeta
es llevaran amb dues mans
que s´ acosten a sota el seu braç
una sota cada braç
i riuran de valent
fins que torni a ser clar

Dia estrany

Matí que ha passat volant sense fer massa cosa de profit, i en canvi la tarda ha passat d'allò més lenta. Hi havia poc ambient al parc, suposo que el temps hi ha influït més del compte, i l'estona s'allargassava.
Al final com cada dia, quan els tallers ja estan tancats i hi ha l'actuació infantil, hem acabat cantant les cançons. Hem aguantat estoicament (per no dir directament que passàvem del seu comportament), les mirades d'un pare que ens mirava, amb un posat d'allò més seriós, que amb la mirada ens volia dir que fèiem el més absolut dels ridículs.
Francament m'és igual, continuo conservant aquella nena que portava dins, i totes les pallassades que no vaig fer de petita les faig ara, i al qui no li agradi que no miri. Es tracta de fer passar una bona estona als més petits no?

El tren pinxo de Banyoles és el més bonic que hi ha.
Fet de llaunes i cassoles i barrets de capellà,
la, la, la, la, i barrets de capellà.
Quan se'n puja una pujada ja s'atura a mig camí,
dóna temps al maquinista d'anar a beure un got de vi,
la, la, la, la, d'anar a beure un got de vi.
Els vagons són de primera, mal cosits i apedaçats,
ningú no viatja de tercera ni pagesos ni soldats,
la, la, la, la, ni pagesos ni soldats.
El tren pinxo de Banyoles és el més bonic que hi ha,
fet de llaunes i cassoles i barrets de capellà,
la, la, la, la, i barrets de capellà.

Comencem de nou

Ja tenim aquí el 2008!!!!
I com era d'esperar canviar un calendari vell per un de nou no ha esdevingut cap canvi trascendental.
Tot segueix en el mateix lloc que estava, amb l'única diferència potser està en l'agenda, en lloc de la que portava ahir, tota plena de coses, missatges, mil i una anotacions, enganxines o records d'aquest any que ahir finalitzava, ara en tinc una a les mans llampant, vermella i buida, ara tinc una bona estona per donar-li vida, que de ben segur d'aquí un any acabarà igual de rebotida que totes les anteriors.

Primera sorpresa de l'any, estic escoltant l'últim cd del Gerard Quintana, que em vaig auto-regalar fa uns dies, i que encara no havia ni obert, i què voleu que us digui? Continuo preferint aquell esperit un pèl roquer que tenia amb els Sopa de Cabra, i que ara no hi és per enlloc. El que em sorpren es que al final del llibret de cançons, estan les cançons traduïdes al castellà. Realment calia?

Primera obvietat de l'any, el començo amb son, com tots!!!

S'esgota el 2007

Encara queden unes horetes, no gaires, del 2007.
Si teniu temps i us queda alguna cosa per fer, aprofiteu i si no pot ser, no passa absolutament res, que demà tornarà a sortir el sol i tindreu les mateixes oportunitats que un dia qualsevol.
Busqueu els somriures cada dia, i no només en les dates marcades al calendari.
Bona entrada d'any ( i millor continuïtat) a tothom!!!!

Bon dia?

Jo que m'havia fet el ferm propòsit d'aixecar-me aviat, i avançar en el dossier de pràctiques de fonaments, doncs tot al contrari!!!!!!!
He sentit el mòbil, que em fa de despertador, l'he aturat i cap al llit de nou. Quan he tornat a obrir els ulls per la finestra es veia un sol d'allò més enlluernador i ups sorpresa, el rellotge de la paret marcava que faltaven un parell de minuts per les dotze del migdia!!!!!!!!!!!!
Ostres, si en feia de dies que no em passava res semblant! I jo que em pensava que havia tancat els ulls una estoneta, i aquesta estoneta ha durat més de tres hores.
Encara he tingut temps d'anar a mirar alguns regals per reis (demà em tocarà anar a guaitar la resta, que els altres dies treballo), el diari, que encara no he mirat i el pa.
Au, ara a dinar, que després tornem cap al parc de nadal, que les pràctiques m'estaran esperant a la tornada.
En fi, de moment la meitat del diumenge massa productiu no ha estat.
Per cert, s'accepten suggerències per completar els regals de reis. No estic massa inspirada.

Una mica de tot...

Així és com diu el taller del parc de nadal on em trobareu aquests dies.
Sincerament, he perdut el compte dels nens que han passat per allí durant aquests tres primers dies.
Molts miralls, fets amb plastilina i pintura, algunes polseres i penjolls fets amb minúscules boletes, i mil i una trenes de colors als cabells de les nenes. (i als cabells d'algun que altre monitor)
Amb aquest ritme acabarem la llana, i això que al començament no teníem massa clar que fer-ne!!!!
També han caigut barrets, capes, faldilles, ulleres i complements diversos.
Demà experimentarem amb molinets de vent i l'altre ja ho veurem...
M'encanten els nens i m'ho passo genial amb ells, però francament, avui estic esgotada!!!
Només em reca, que no he vist ni gota de l'espectacle de titelles d'avui (tant que m'agraden).
(Busqueu entre els monitors i monitores vestits amb un jersei blau. Un blau que es veu d'una hora lluny, semblem barrufets)

Quin món estem creant???

Nova bandera????

Fa una estona m'han passat un dels videos de precampanya del PSC, de cara a les eleccions espanyoles, i en un moment d'aquest video es veu una senyera onejant, però sorpresa, resulta que aquesta senyera té 5 barres!!!! Exacte, 5!!!
És la nova bandera? o es que desconeixen que la bandera del país en té només 4 de barres?
Cal que els recordem d'on provenen aquestes quatres barres?
Cal que els expliquem qui va ser en Guifré el Pilós?
Els fem classe d'història i també els expliquem qui va ser el Comte Arnau? Els Almogàvers? El timbaler del Bruc? O que significa la Creu de Sant Jordi? Què va passar a la guerra dels segadors? Què és el tractat dels Pirineus? (entre d'altres fets i molts més personatges del nostre país).

Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants
Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.
Que voleii! Contemplem-la
en sa dolça majestat!
Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants
Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.
Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants
I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:
voleiant al grat de l'aire,
el camí assenyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.
Al damunt dels nostres cants
aixequem una Senyera
que els farà més triomfants

Joan Maragall

L'altre cantó del mirall

Sóc una ombra en la foscor de la nit,
només vull satisfer els meus somnis.
No desitjo tenir milions
ni riqueses que em facin pobre.

Sóc un núvol en el cel del matí,
només vull que el teu vent m'empenyi
allà dalt cap el Sol i em fongui
en mil gotes de pluja blava.

En el món dels somnis no hi ha res impossible

En el món dels somnis jo sóc amb tu i tu ets amb mi

En el món dels somnis jo puc tocar la teva pell

En el món dels somnis tot és bonic, dolç com la mel.

Vull somiar, vull ser un somni
dins el teu cap eternament

En el món dels somnis no hi ha res impossible

En el món dels somnis jo sóc amb tu i tu ets amb mi

En el món dels somnis jo puc tocar la teva pell

En el món dels somnis tot és bonic, dolç com la mel.

Sempre igual...

Sempre els mateixos retrets, els mateixos despropòsits d'un familiar que provoca que s'estengui un mal rotllo entre tota la resta.
Sempre igual, i evidentment enguany no havia de ser pas l'excepció.
Si els àpats familiars han de servir per ajuntar-se, com és que sempre aquesta persona aconsegueix justament el contrari? I demà torne-m'hi!!!
En fi, que pensi el que vulgui, no penso pas deixar que m'amargui l'existència, cadascú a la seva.

El bosc de formigó

L'altre dia vaig buscar el teu nom
en el tronc d'aquell roure tan vell,
testimoni del desig dels dos,
silenciós confident entre els arbres.
Però d'aquell roure ja res quedava, tot era estrany, diferent.
Serina, Serina... m'han robat els records.
Serina, Serina... un vell somni d'amor.
Els grans arbres ja no hi eren pas,
dels petits no en quedaven ni branques.
En aquell bosc ara és tot ciment,
silenciós confident d'ombres blanques.
I d'aquell roure ja res quedava, tot era estrany, diferent.
Sé que algú els va tallar per a poder-ne fer fulles de paper
on la gent ara escriu, jo que sé, paraules d'amor o de fe.
Serina, Serina... m'han robat els records.
Serina, Serina... un vell somni d'amor.
Diu la gent que és absurd, mai el trobaré, tot serà per res.
Ningú sap que aquell dia tu i jo vam fer l'amor als seus peus.
Sobre el ciment jo hi vaig gravar un nou cor
amb el teu nom, el meu nom i una data.
Potser en mil anys hi creixerà un nou bosc
i entre els seus troncs aquest cor serà un altre.
Serina, Serina... m'han robat els records.
Serina, Serina... un vell somni d'amor

Down

Aquest dissabte a la tarda ha estat d'allò més especial.
He anat a la primera festa de l'Associació Down de Tarragona, i la veritat és que m'hi he sentit molt a gust.
Primer pintar amb la Maria, després veure i escoltar l'actuació dels Cracs d'Andi; grup d'animació format per persones amb síndrome de Down, que han aconseguit animar a tot el públic i després tots els nens que hi havia al recinte han fet cagar el Tió. S'han endut una bona pila de joguines i de llaminadures. Veure les cares il·luminades, amb un gran somriure no té preu, però encara és molt millor veure'ls jugar els uns amb els altres, no deixen de ser nens, i en això no són diferents, son IGUALS!!!!
Reclamen la mateixa atenció, el mateix espai que qualsevol altre nen.
Perque no aprenem d'ells?
Gràcies per l'experiència viscuda. Gràcies a tots però sobretot al Carles, la Vicki i en Pau. Però les gràcies més especials son, sense cap mena de dubte, per la MARIA!!! (Quan llancem el proper coet?).
Pd: Em quedo amb la frase del díptic de l'Associació: "Les persones amb la Síndrome de Down, són menys diferents del que t'imagines, vols veure-ho? Obre els ulls!!"

Vacances...

A partir d'avui el rellotge marcarà una altra dinàmica, no caldrà matinar per anar a la facultat o a treballar.
No caldrà anar cuita i corrents a tot arreu, esperant no arribar tard a un lloc o altre.
No hauré de perdre els nervis esperant un autocar que sempre arriba tard. A partir d'ara uns dies diferents, amb un altre ritme.
Com tots aquells que treballem amb nens no torno a treballar fins passades les vacances!!!!
Això sí, he de comptar també el parc de nadal, que serà una experiència diferent, com una mena de kit kat, entre les hores que em tocarà estudiar!!!! (quina mandra). Ara també penso trobar temps per gaudir-lo amb els amics, la família o amb aquelles persones especials.
Ara de ben segur que no em trobareu en cap macrofesta d'aquelles que hi ha més gent per metre quadrat de la reglamentària.
No penso desitjar Bon Nadal, em quedo amb el BONES FESTES I UN MILLOR 2008.

Caga tió, caga torrons...

En dos dies hem fet cagar el tió al centre obert quatre vegades, una per cada grup d'edat.
Ahir la veritat és que va estar molt més animat, amb els mitjans, tot i que son una mica cafres amb els bastons (amb cop al llavi d'un company inclòs, però sense voler eh?). N'hi ha que van descobrir una nova tradició, tot i que em van mirar amb cara rara quan els vaig enviar a menjar mosques!!!! Segur que més d'un devia pensar que estava sonada.
I els que saben la màgia que amaga el tió, no van dir res, es van comportar, i la veritat és que amb la cara il·lusionada que feien quan tenien el regal a les mans, ja pagaven. Unes quantes llaminadures (no gaires, que després ens toca fer incís amb la neteja de les dents!!!) i una bona pila de material per fer manualitats, o els seus treballs.
Avui tocaven els petitons, els més innocents, què és miraven i remiraven el tronc i preguntaven si ja s'havia acabat el menjar, o feien cara de sorpresa quan els dèiem que havíem sentit que es feia un pet i que segur segur que estava a punt.
Després dels petits, les grans, les adolescents, que es troben en aquell món de voler ser grans, però que en el fons encara guarden molt d'aquelles nenes que havien sigut.

Dissabte, cagatió de nou, aquesta vegada amb els membres de la Fundació Down.

És el que hi ha...

Ep!!! Què no totes les llàgrimes son amargues.

No m'ha sorprès...

Ja ho sabia, però aquests dies n'he tingut una altra prova, quan et necessito senzillament hi ets. Encara que ens separin, que no ens veiem cada dia, que cadascú fa la seva vida, però quan et necessito sé que hi ets, que no em fallaràs.
Persones que et sorprenen negativament, quan hom pensa que hi serà però no és dóna el cas, i persones com tu que hi son malgrat la distància.
Els amics hi son, i demostren que ho son, en els moments difícils. En els moments fàcils no té tant de mèrit.

Quan sona tan repetit
tan inútil, tan avorrit,
quan l´únic combustible és el dolor.
Quan la veu que t´ha promès
et confessa que no pot més,
quan el que era per sempre, ara és record.
Quan se´t fa tan costa amunt
començar des del mateix punt
prova de cridar-me, que no tens motiu per estalviar-me.
Jo sóc el teu amic
vull que em molestis, sóc aquí,
parla´m o plora,
mai és mal moment, mai tard o d´hora.
Jo sóc el teu amic,
vull que em molestis, sóc aquí,
parla´m o plora
que no tinc cap altre feina aquesta nit.
Puc parlar-te dels vells moments,
provar d´endevinar el que sents,
puc callar i escoltar les teves pors.
Puc fer broma al teu costat
i si estàs desesperat
puc provar de cantar-te una cançó.
Si sóc bo quan els temps són bons
també vull compartir els malsons,
prova de cridar-me que no hi ha motiu per estalviar-me.
Jo sóc el teu amic...

Parla per si sola...

Navegant, he trobat aquesta foto. Senzillament no calen paraules, és brutal. És genial!!!