Mentre em barallava amb unes manualitats, hi ha dies que surten quasi sense pensar-ho, i d'altres que la cosa més senzilla es converteix en tot un estrall, i de fons uns vells cd's que vaig recuperar (ja m'agradaria saber on han estat tant de temps amagats...), avui tot i ser dissabte, no hi ha cau... i vulguis o no es fa estrany no estar envoltada dels meus menuts, com m'agradaria veure'ls per un forat a veure que estan fent, que és estrany treballar en silenci...
Els dies aquests que "teòricament" no he de fer res, son quelcom estrany, no van massa amb mi que diguem... masses hores per pensar, per recordar, per anhelar, per desitjar...
He intentat recuperar un vell relat que fa setmanes que tinc abandonat, però res, avui no estic inspirada, es veu que les muses estany lluny de mi...
Potser que vagi a recuperar la guitarra, i la desempolsi, a veure si els meus dits estan una mica més àgils damunt de les cordes, però molt em temo que no serà el cas...
PD: Del que si tinc ganes és de....
La cançó que escoltava fa una estona... (SAU)
Suposem per un moment, que no és molt suposar,
que les bones intencions són les armes del món,
que la Terra és un paradís,
que el temps no passa en va,
que la història és un error i hi ha de tot per tothom.
Que l´enveja és un mal menor i la sort és això,
una sort per tots, no una combinació. Suposem.
Suposem per un moment, que no és molt suposar,
que l´experiència no és un grau, sinó un sac foradat.
A vegades crec que és veritat, tan de bó fos real.
Maleït despertar que em torna a la realitat.
Però jo vull creure, jo vull confiar
que potser un dia serà veritat.
Però jo vull creure, jo vull confiar
que hi haurà un dia tal com l´he somniat.
Suposem per un moment que les guerres d´ahir
són només contes de por, per aprendre a llegir
que en els ulls de la humanitat ja no hi quep més dolor.
Que la innocència és general, que ningú és més fort.
A vegades crec que és veritat, tan de bó fos real.
Maleït despertar que em torna a la realitat.
