11 setembre 11...

Aquest any, el dia de la Diada, serà més especial que mai...
... especial...
... màgic ...

Més endavant, us explico més cosetes...

Per mars i muntanyes...

Si del món tots els desitjos
en pogués triar un de sol
jo voldria ser en Son Goku
jo voldria ser un heroi.

Per poder anar amb núvol Kinton
tenir càpsules Hoi Poi
i tocar-te les calcetes,
comprovar que no ets un noi, que no ets un noi.

I anar a cal Follet Tortuga
i entrenar-me pel torneig.
Fer pels arbres ziga-zaga
i al matí repartir llet.

I que em surti el Kamehame,
i guanyar tots els dolents
perque dormis ben tranquila,
i els dos siguem prou valents.

Per volar per mars i muntanyes
i per tot l'univers
intentant aconseguir
la bola de drac.
(Els Amics de les Arts).

Pd: cançó de fons mentre em barallo amb la planxa...

Pd2: Quantes hores ens haurem passat davant de la pantalla veient les mítiques aventures del Goku i dels seus amics???? Em sembla que molts hem crescut amb ells, no?

Avui 28... en toquen 29!!!

Tot i que comencen a haver-hi forces espelmes al pastís (tindré pastís?????), avui tocarà (o no) bufar-les...
Sí, faig anys i de moment molt contenta de poder anar-ne fent un més cada any.
Au, un altre any al sac de les vivències, dels moments bons i dolents, dels somriures i les llagrimes.
Un altre any al sac de la vida!!!

Estudiant???!!!!

Ara que els exàmens ja tornen a estar aquí, com cada gener, me n'adono cada cop més que sóc un cul inquiet, sóc incapaç de fer com alguns companys que es passen hores i hores a la biblioteca sense moure el cul de la cadira ni aixecar la vista dels llibres.
Per la meva salut mental i la dels del meu costat, abans no comenci a parlar amb mi mateixa i a obtenir respostes, quan estudio necessito una música suau de fons, tot i que molts cops l'acabo apagant, aixecar-me de tant en tant i estirar les cames i els braços, seguir estudiant i al cap d'una estona ben llarga això sí, anar a buscar un suc o quelcom fresquet, seguir estudiant i fer un kit kat, mentre aprofito per fer qualsevol cosa que m'airegi una mica les idees, avui ha tocat recollir la roba estesa i després fer el soparet, de nou una altra vegada als llibres i apunts, una mica més tard, em treu de dins de la llei 12/2007 de serveis socials una trucada que més que un respir avui ha estat com un regal, necessitava sentir la seva veu!!!!
I ara que el descans post sopar ja s'ha acabat, me'n torno de nou a... si a estudiar, ho heu endevinat!!!!

De cuinetes per casa...

Dijous al migdia venen a dinar una collada a caseta nostra!!!!
I després de canviar la distribució del menjador per encabir-hi deu persones, mons pares, mons sogres, mons germans i el meu cunyat, (ais que la liaran aquests tres junts!!!!), l'àvia i nosaltres dos, toca pensar, repensar i començar a preparar diferents plats per aquell dia, avui ja he buidat bona part del super de la cantonada, perque demà segurament no tombaré per casa en tot el dia, i no vull deixar-ho tot per últim moment, així que donant les gràcies per endavant al congelador i al frigorífic que els hi tocarà fer hores extres, pobrets acostumats només a tenir menjar per dos!!!
Amb les indicacions de que ma sogra no menja carn, i que l'àvia tant pot ser que s'ho mengi tot sense ni piular, o que li haguem de fer el menú alternatiu a base de cremetes i pures, ara per ara el menú és aquest tot i que segurament hi haurà canvis d'última hora que em conec!!!!
-Pop a la gallega.
-Esqueixada de bacallà amb diferents olivades. (Amb ganes d'estrenar els motllos que vam comprar per guarnir més el plat).
-Got de xarrup amb crema de carbassà.
-Espardenyes d'escalivada amb tonyina i anxoves.
-Torradetes amb formatge de cabra i melmelada de tomàquet (un vici!!!!)
-Petites brotxetes variades.
-Humus de cigrons casolà.
-Amanida currada (a imaginació del David i del que vagi agafant de frigorífic)
-Albergínies farcides de peix i marisc (A veure com surten que sempre les he fet de carn!!!).
Em sembla que no em deixo res, menys mal que no m'he de preocupar per les postres, que tocarà tortell de Reis, ara a qui li tocarà la fava????

2011... Ja es aquí...

Ja hem deixat enrere el 2010, un any, que per mi, tot i començar més aviat fluixet, va acabar de la millor manera possible, al costat de la persona que més m'estimo del món, i que dia rere a dia em fa d'allò més feliç...
Ara comencem el 2011, i de ben segur que serà un bon any, si ens ho proposem, no???

Papagayo...

Diumenge a la nit tocava concert, i aquest era força especial, perque un dels grups que tocava està format per bons amics...
Ells mateixos es diuen que tenen un estil força indefinible, però la veritat és que sonen la mar de bé, amb una bona barreja d'instruments i veus, i unes lletres d'allò més treballades.
Llàstima que certs problemes amb la llum cap a la part final del concert els (i ens) aigualís una mica la festa, però una bona dosi de paciència més tard, i tornavem a sentir els ritmes que et feien bellugar el cos...
Aquest concert posava punt i final a la gira de la "V" (Valls, Vilaverd, Vinyols...)
Moltes felicitats noiets, de ben segur que us anirem seguint allà on aneu, i que aquesta rumbeta no pari...
I aquí va una lletra que m'agrada molt... (Gràcies Albert, per donar-me-la quan vau acabar...)

Sóm oli en un llum, esperant la foscor.
I la flama que encengui l'amor.
Com un llum de ganxo.
Avui no vaig borratxo
i et canto sota el teu balcó.
Voldria conèixer aquest agran misteri
que a tots se'ns en và de les mans.
Descobrir lluny d'aquí un racó ben petit
on poder reclamar el paradís.
I vindrà l'amor, fins i tot en la foscor
i vindrà l'amor, llavors serem tu i jo.
I vindrà l'amor, fins i tot en la foscor,
i vindrà l'amor, avui serem tu i jo.
Abraça'm i parla'm
Inspira'm i diga'm
paraules prohibides dels dos.
Són els records
els que em fan tenir por
des d'aquella nit de festa major.
La vida és dura, que bonic es viure.

Lletra: Amor (Papagayo).

Amb el temps just...

De bon matí, ja anem a cuita corrents per no perdre un bus destartalat que ja fa anys que hauria d'estar en qualsevol desguàs...
Escales amunt i avall d'un edifici de formigó altrament conegut com a facultat, en busca d'aules perdudes, per no parlar de la costum que tenen de canviar els serveis com la copisteria o segons quina temàtica de la biblioteca de lloc... tant costaria mantenir d'un curs a l'altre la mateixa ubicació???
Anar al meu antic institut, per buscar un certificat, prèvia presentació de tots els llibres d'escolaritat, no em demanen el de primària (sort de la mama que el guardava!!!), per comprovar que he fet tota l'escolarització a Catalunya, quan la secretària de torn tenia davant seu el meu expedient on constava que jo havia fet la secundària i el batxillerat en aquell institut i que provenia del col·legi que hi ha just a tocar???!!!
I de pas veure antics professors, alguns que et saluden i et pregunten què fas a la vida, i daltres que com en el passat es pensen que estan en un pedestal i van mirant a tothom per damunt de l'espatlla, aquests ni tant sols es mereixen que algú els saludi.
També una visita curteta a correus, que coses extranyes no hi havia gens de cua, el que si que hi havia era la inestimable educació i "savoir fair" de la funcionària de torn... que potser va amb el sou ser tant maleducat i poc professional, que sembla que els molestis, quan se suposa que estan treballant???
Amb el temps just per agafar el bus...
..... per no arribar tard a classe...
..... per anar a fer el dinar o el sopar...
..... per anar cap a la feina on m'esperen una bona pila de nens.
..... per acabar les darreres manualitats de la castanyada i que tot el centre s'ompli de panellets i més panellets!!!!

Es moment....

"sense més, tu estaves somrient...
... avui tot el dia que la canto i mira que m'agrada (és el que té recuperar el reproductor de música que tenia oblidat per un calaix....)

Vaig mirar.
Cercava més allà,
enmig de sa gent,
un senyal per posar-me content.

Sense més,
tu estaves somrient,
careta petita de poma
de pell lluenta
i amb traç adolescent,
somrient.
Em vas mirar
amb uns ulls d'esclat,
i com si no m'haguessis vist
vas girar i et vas perdre entre sa gent.
Condemnat
a un record molt passatger,
esbós d'un reflex diluït
de dia i nit,
estic ferit,
entristit...
però recordaré
Es moment
que estaves entre sa gent
i m'estaves somrient
com si et conegués
i volguessis saber més.
Ben feliç,
mentre estava indecís,
envoltat de tanta gent,
cosa d'un encís,
jo ja no et vaig veure més...
De traç adolescent,
somrient,
efervescent...
però recordaré
Es moment
que estaves entre sa gent...

Cris Juanico.

Sí, és 12 d'octubre.

Qui diu que el 12 d'octubre no s'ha de celebrar res???
Evidentment no m'he donat cap cop al cap, i no m'he posat pas a veure sense moure les pestanyes tota la desfilada de les forces armades del país veí, tot esperant que algú mal anomenat monarca els passi revista (jo en diria vividor a costa de tots...) però no negaré que jo personalment sí que tinc coses a celebrar.
Celebro despertarme cada matí al costat de la persona que m'estimo i que cada dia em fa més i més feliç.
Celebro els dies com avui, i que després de tot el que ha passat el meu pare bufi les espelmes i vagi sumant anys, envoltat dels somriures dels que l'estimen.
Celebro veure com obre els regals amb aquella barreja de nerviosisme, sorpresa i il·lusió.
Celebro veure a la meva parella parlant tranquilament amb mon germà o amb els meus pares com el que és, un més de la família.
Celebro el missatge de mitja tarda i el posterior cafè amb la corresponent xarrera amb un bon amic, retrobant aquella complicitat que aquests darrers mesos estava ben amagada, durant una bona estona hem posat les coses a lloc, que ja tocava!!!

Hi ha amics que valen la pena...

Amb el pas del temps te n'adones de que les persones i les circumstàncies van canviant, que aquelles persones que tu creies que eren amigues teves, et van demostrant que només miraven pel seu propi benestar (encara que costi, fet comprensible), i que el que tu creies que era una amistat, més o menys sincera, no és res més que un globus que va perdent aire.
Passa el temps, i aquells que et pensaves que estarien al teu costat es troben en algun paratge desconegut quan resulta que per casualitat els necessites.
I ai mare, si algú se li acut canviar la llista de les seves prioritats, que una mica més i el poden posar a la llista negra a la mínima de canvi.
Però també te n'adones de que tots aquells que has deixat enrere o amb els que ja no tens tanta relació, sempre hi ha algú que destaca, que potser no us heu vist tant com voldrieu, que la distància tot i ser ben gran, no oblida la relació d'afecte que us unia, que amb una breu conversa en teniu ben bé prou, per saber que aquella persona continua essent especial per tu i que això no ha canviat amb el pas del temps, ni la distància ha fet que l'oblit guanyi la partida.
Fa una estona he estat parlant amb una d'aquestes persones, i m'encanta tornar a tenir-la a la meva vida.
Els bons amics s'han de mantenir, no?
I ella, m'ha demostrat que ho continua essent...
En el meu cas, i suposo que en el de molts, els bons amics es poden comptar amb els dits de la mà (no em poso a comptar coneguts, companys i saludats).
A vegades el que per tu és un amic, per l'altra persona no ho és.
Vinga Marteta, que ens veiem aviat!!!!

Una mica més d'un mes...

Fa un parell de dies mentre assenyalava unes quantes dates amb entregues de treballs, pràctiques, reunions i mil coses més, m'adonava que ja fa més d'un mes que la meva vida ha donat un gir de 360º.
Ara sí que sí, ja no estem cadascú a casa dels seus pares tot i que ens veiem a diari, sino que ara ja compartim el dia a dia al nostre piset, amb els mobles acabats d'estrenar (i mira que ha costat que arribessin!!!), amb les parets de colors, amb totes les coses endreçades, amb tot de petits detalls que fan que aquelles quatre parets siguin realment casa nostra. Les primeres setmanes del que espero que sigui la resta de la meva vida, al costat de la que és per mi la persona amb la qual he conegut el vertader significat de la paraula felicitat.
Arribar de la feina i veure aquell somriure just al llindar de la porta, la complicitat dels àpats compartits, aquelles converses interminables, aquelles pessigolles i rialles mentre anem fent plegats les tasques de casa, el fet d'anar a comprar plegats, amb la idea de només un parell de coses, i tornar a casa amb quatre bosses ben plenes cadascú... en fi mil aventures del dia a dia...

Mirant el cel...

Agafats de la mà, deixarem que la lluna
ens acariciï l´esquena i ens dongui una ombra.
Deixarem que el cor, ens escalfi al vent
i ens fagi un racó...
Ahir va ésser un somriure, avui ho porto escrit a dintre.
No és fàcil parlar, no és viu tot el que es mou.
Mai és negre el Cel del Nord!!
Perduts d´ambició, deixarem que el joc
ens robi el pensament i ens escalfi la pell.
Deixarem que l´alba ens desperti amb calma
i ens llevi suaument.
Ahir va ésser un somriure, avui ho porto escrit a dintre.
No és fàcil parlar, no és viu tot el que es mou.
Mai és negre el Cel!!
He fet allò que es fa, robant al cel estrelles
i he dit: "dóna´m la mà".
No és fàcil seguir una recta, no és igual per tots.
Mai és negre el Cel del Nord!!
Deixarem que el cor, ens escalfi al vent
i ens faci un racó...
Ahir va ésser un somriure, avui ho porto escrit a dintre.
No és fàcil parlar, no és viu tot el que es mou.
Mai és negre el Cel!

El cel del nord. Lax'n'busto.

Pd: Avui el dia és com el cel, amb núvols grisos que entristeixen el dia...

Ara sí que sí...

Tot i que ja fa uns dies que els nens i nenes ja fan i desfan per les respectives escoles, tot just acabem de començar les activitats al centre, i aquests dies és un retrobament amb els marrecs, amb aquells que ja porten anys tombant per aquelles parets, i que curs rere curs veus com es van fent grans, i d'altres de nous, que al principi es miren el centre, i de retruc a naltros, amb certa reticència, normal, no és el seu entorn i no saben amb què o qui es trobaran, però això dura molt poquet, i poc a poc es van obrint, i en molts casos pot ser que coneguin algú o altre del seus companys.
Ara començaran les tardes de quaderns, de racons de llengua, de matemàtiques, procurant que siguin una mica més amenes, de berenars, de jocs, d'informàtica, de cuina, de xerrades amb els adolescents, de contes amb els petitons, d'hàbits i conductes, de reunions d'equip, de preparació d'activitats, de barallar-se amb el fang i la pintura per preparar manualitats... sí, ho reconec, m'agraden els inicis de cursos.
Pd: Després de molts dies, ja torno a estar connectada amb el món ( o no...)

Viure en parella...

M'encanta, és divertida i fresca, i la lletra té mil veritats ocultes... i sembla la banda sonora de viure en parella (fet que m'encanta!!!!)

Ho sento molt si m'adormo amb Vent del plà, ho sento molt,
ho sento molt si deixo péls a la dutxa, ho sento molt,
ho sento molt si trepitjo la cuina fregada ho sento molt,
ho sento molt si tolero la brutícia ho sento molt.
Jo et faria una cançó d'amor
però qualsevol cosa que et digués
no seria original.
Ja ho haurien dit els Beatles
en el Sergeant Pepper's Lonely Hearts Club Band.
I a vegades els ocells fan cagarades.
I a vegades t'estimo però no m'agrada.
I a vegades penso si mai no la cagues.
I a vegades va i se'm cremen les torrades,
però això últim només de tant en tant,
només de tant en tant,
només de tant en tant,
només de tant en tant.
Ja n'aprendré de somriure a ca te mare, ja n'aprendré,
ja n'aprendré a fer aquell plat que t'agrada, ja n'aprendré,
ja n'aprendré a canviar el paper de vàter, ja n'aprendré,
ja n'aprendré a tirar-te algún "piropo", ja n'aprendré.
Jo et faria una cançó d'amor
pero qualsevol cosa que et digués (no, no)
no seria original.
Ja ho haurien dit els Beatles
en el Sergeant Pepper's Lonely Hearts Club Band.
I a vegades els ocells fan cagarades.
I a vegades t'estimo però no m'agrada.
I a vegades penso si mai no la cagues.
I a vegades va i se'm cremen les torrades,
però això últim només de tant en tant,
només de tant en tant,
només de tant en tant,
només de tant en tant.
En una tribu apache,
en una tribu apache,
en una tribu apache,
en una tribu apache.
En una tribu apache, (hey, hey, hey)
en una tribu apache, (hey, hey, hey)
en una tribu apache, (hey, hey, hey)
en una tribu apache. (hey, hey, hey)
En una tribu apache,
en una tribu apache,
en una tribu apache,
en una tribu apache.

A vegades (una cançó d'amor).
Els Amics de les Arts.

M'encanten els colors...

Casa nostra ha deixat de ser blanca i avorrida a estar plena de colors que omplen de vitalitat el petit pis.
Verds, taronges, granes...
Colors vius, alegres, que et fan somriure quan entres al pis i veus que ja queda menys, que aquella habitació ja està quasi acabada, que a la paret de més enllà li falten els últims retocs, que la cuina no sembla la mateixa...
Ara el següent pas serà col·locar els diferents llums al lloc corresponent, previa llista de les bombetes perque cada plafó és diferent!!!
Un pas més de la llarga llista, però cada vegada hi ha més coses ratllades a la llista de pendents...

Una nova vida...

Les últimes setmanes la meva vida ha donat un gir de 360º, passar de viure a casa dels pares (que estrany no???, continua essent casa meva, però ara ja és casa els pares...) on he viscut els darrers 28 anys, per anar-me'n a viure amb la parella, si que visc al mateix poble (a vegades això no sembla pas una ciutat...), però les coses son molt diferents.
Tasques diàries com fer el llit, cuinar, o rentar i estendre la roba prenen un caire diferent, i tot que a casa ho feia, ara ho veig des d'una altra perspectiva, no he d'omplir la nevera per tota la família si no per nosaltres dos, jejeje amb l'ajuda de les carmanyoles de ma mare!!!!, estar al menjador de casa i sentir com la rentadora fa de les seves (jo crec que s'ha apuntat a un concurs de batuka a les nostres esquenes), a fer provatures amb el forn (pq cada forn va a la seva bola?????!!!!, descobrir que amb les neveres d'aire no pots deixar res que toqui a la sortida d'aire si no et vols trobar els aliments literalment congelats, fer un cafetó amb gel amb la vista al balcó, barallar-se amb la barra de la cortina de la dutxa, que de tant en tant es rebel·la i cau, provar noves i velles receptes i sopar plegats, i mil aventures quotidianes...
El fet d'anar-se a dormir en un llit diferent, però despertar-se abraçada a la persona que estimes no té preu, sortir de la feina i arribar a casa, previ pas pel supermercat o la botiga de torn, i esperar i rebre aquella carícia, aquell petó fugaç o ben llarg, aquella forta abraçada...

Caixes i més caixes...

Si aixeco els ulls de la pantalla i miro al meu voltant veig caixes i més caixes, més enllà una pila de bosses del material més divers, però totes aquestes caixes i bosses contenen un grapat d'il·lusió, una pila de somnis, uns quants somriures i per que no dir-ho algun que altre renec arran del molt que pesen.
Aquestes caixes i bosses poc a poc van obrint-se (unes s'hauran d'esperar més que d'altres)i tot i que encara queden una pila de detalls, com saber quan arribarà el servei del gas, mil dubtes de si ens cabran les coses als mobles que hem escollit, de si la pintura quedarà bé, d'intentar esbrinar com es poden perdre coses en un pis petit, en no saber si una determinada samarreta (o qualsevol altra cosa!!!) està a casa, a casa mons pares, a casa els sogres... tot i això m'encanta viure a casa meva!!! casa nostra!!!

Ho tenim clar!!!!

De compres....

Aquests dies amb el fantasma de la nova pujada de l'iva que ens picava el crostó, ens hem dedicat a anar de compres, a estones semblava que fossin compres compulsives, vinga a omplir carretons i més carretons de tot allò que et puguis imaginar...
Mobles, llums, pintures, matalassos, més mobles, frigorífic, cafetera, batedora, picadora, espremedor, mil i un utensilis per la cuina (que a hores d'ara és l'estança de casa nostra que té més forma...), miralls, penjadors, vanoves, llençols, estanteries, una pila de coses pel bany, els llums de tot el nostre pis, més d'una visita a la ferreteria.
Ara a col·locar-ho tot, però la veritat és que m'encanta anar buidant les respectives caixes i anar buscant el millor lloc per tot el que poc a poc anirà sent casa nostra.
Em fa il·lusió baixar les escales del bloc, i passar per davant de la bústia i veure els nostres noms junts a la placa.

Jo hi vull tornar!!!!

Quina passada de viatge!!!!
4 dies immensament macos, plens de bons moments, paisatges i vistes meravelloses, plens de màgia, de tendresa, de diversió, de tombar amunt i avall, de posar-nos la jaquesta llarga al ple mes de juny, de seguir a vegades les indicacions estrambòtiques del GPS que s'entestava a que passessim una vegada i una altra per la platja de "La Concha", i ep, mira que és bonica!!!
De pujar al Monte Igueldo i perdre's amb les fantàstisques vistes, d'arribar a la casa rural, on ens van acollir de meravella, on només entrar per la porta ens esperaven un parell de gots d'autentica sagardo, o altrament dita sidra per la resta de mortals, jo em vaig conformar en sentir de la meva parella que deia que estava bona, de sentir parlar arreu l'euskera, on el menjar del sopar o dels esmorzars realment era cada dia més exquisit (tot i que continuo pensant que se'ls en va una mica la pinça amb les quantitats...)
Mil i un somriures durant el viatge, a Olite, travessant Pamplona, a Ursubil, pels carrers i carrerons de Donostia, a anar-se'n de pintxos i txacolis, a relaxar-se amb la talassoteràpia, a Zumaia, Zarautz, Getaria, Hondarribia... sempre amb els preceptius cartells d'Ongi Etorri...
Mil i un somriures quedant-nos embadalits en qualsevol racó del Chillida Leku o aturant-nos a Idiazabal i emportar-nos formatge!!!
Si una cosa tinc clara, és que hi tornarem, junts.

Amb motla il·lusió....

Dijous encetem un nou projecte plegats.
Un projecte que ens portarà a disfressar-nos amb roba vella i establir un fort vincle amb l'escombra i el drap de la pols, a somiar amb la galleda i el pal de fregar, a prendre mil i una mides amb el metro, a fer llistes interminables de tot el que necessitem comprar, a mirar i remirar pressupostos de mobles, nevera, cortines, paelles i caçoles, tovalloles o barnussos, i moltíssimes moltíssimes moltíssimes coses més, parlar amb la veina perque talli o enretiri la planta que ocupa el que serà el nostre balcó, a barallar-nos amb la pintura i la cinta de paper, i més ben igual si ens embrutem o no, (jejeje, jo amb un pinzell sóc perillosa...) a esperar que tot el que demanem arribi en condicions, d'omplir els armaris i lleixes amb la nostra roba, allí un parell de marcs de fotos nostres, més enllà unes espelmes de colors, en aquella tauleta potser un grapat de flors seques, i veure com a poc a poc, un pis petitó però d'allò més acollidor, deixa d'estar blanc i vuit, es va omplint de colors, de vida, de petits detalls que faran que quan travessis la porta t'hi sentis a gust, i puguem dir: CASA NOSTRA!!!

De casament i més...

Ahir a la tarda es casaven uns amics del David, en Jose i la Sonia, (que anaven d'allò més guapos) i tot i que al principi quan el David em va demanar d'acompanyar-lo, em va agafar en fred, no m'ho esperava, al cap i a la fi, no coneixia practicament ningú!!!
Això sí, tot i alguns nervis, passar calor a l'església, maleir les sabates noves més d'un cop (ho sé, me les havia d'haver posat uns dies abans per donar-les una mica!!!), la veritat és que m'ho vaig passar genial.
Rialles, mirades de complicitat, taula de sopar d'allò més animada, mirades tendres, petons màgics, un menjar molt bo (i el Jose, tot i ser el nuvi, i estar d'allò més nerviós al principi, va estar atent a que els meus plats no portessin fruita, em va agradar molt el detall), fotografies animades i divertides, fotografies on sortim guapissims!!!, adonar-nos que anavem vestits més o menys conjuntats, ballar una estona, malgrat certes vergonyes, no amor???
Em va agradar conèixer gent nova, i va ser una tarda-nit molt maca.
PD: Em va encantar la figureta dels nuvis, i m'ha faltat temps per buscar-la per la web.
PD2: Ara a esperar que arribin les fotos!!!!

Cap allí falta gent...

Sempre ha estat una de les meves visites pendents.
Sempre m'ha atret la màgia que tothom diu que té Euskal Herria.
I ara tot això, sembla que és a tocar, que si estiro bé els dits hi arribaré, que aniran passant els dies, i que d'aquí una mica estaré mirant el que surt a la foto i molt més!!!
Potser que em plantegi, treure-li la pols a les quatre paraules (comptades!!!) en euskera que sé.
I al teu costat, me'n vaig on sigui!!!!
El més important és que estiguem junts, avui, demà, sempre.

Amor és tot el que hi ha, el que fa girar el món.
Amor i sols amor, no es pot negar.
Tant se val el que pensis,
no ho podràs fer sense amor.
T'ho diu un que ho ha intentat.
Així doncs, si trobes algú que et dóna el seu amor,
fica-te'l al cor, no el deixis passar de llarg,
perquè una cosa és certa:
que després et sentiràs molt malament si ho engeges tot a dida.
"I threw it all away"
Bob Dylan.

Contrastos...

Dies de contrastos.
D'alts i baixos.
De nervis i pors.
D'alegria i felicitat.
De dormir fins tard i aixecar-se aviat.
De dormir poc pensant en aquelles hores interminables a l'hospital.
De sentir-se la dona més feliç del món amb un senzill somriure.
De tenir al costat la persona més especial de totes.
De sentir la més gran de les il·lusions pel projecte que comencem.
De sentir cert temor davant dels nous canvis.
De valorar els petits detalls.

M'encanta anar al teu costat...

Tu poses marxa i jo punt mort,
reposo el cap enrere i estiro les cames.
Et miro pel retrovisor, dissimuladament mentre sento el motor.
Sense cap pressa giro el coll, i els fils de la llum juguen a ser pentagrames.
El dia sembla xafogós, però abaixo la finestra i em ve un glop de tardor.
El sol és com un ou ferrat, amb un núvol que vol sucar-hi pa.
I callat sé que saps, que amb tu sóc de veritat.

Em portes i jo em deixo
des del seient del costat.
Em guies i et segueixo,
sóc al seient del costat.

La ràdio ens dóna una cançó de Jarvis i cantem com si fóssim canalla.
Jo em sé la lletra però tu no, i a mi m'agrada més la teva versió.
Potser fa molt que fem camí, però et prometo que no se'm fa avorrit.

Calles però saps que sé, que no em cal ningú més.

I en aquest compartiment, on mai trobem
les ulleres de sol, guardo tots aquells moments
que fan el mapa del que ara som.

Em portes i jo em deixo
des del seient del costat.
Em guies i et segueixo,
sempre al seient del costat.
(Els Pets)

Ja queda poquet...

Algú pot trobar que una imatge d'unes cadenes, pot ser anar un pèl lluny, però la veritat és que em trec un pes de sobre, al "collarin" ja li queden les hores comptades (espero), i serà com si m'alliberès d'alguna cadena, en aquest cas d'escuma, que m'impedís fer el que realment m'agrada.
Francament prefereixo tenir el dia i l'agenda ocupats en allò que jo trio, o en allò que per alguna raó o altra em toca, que condicionar tot el meu dia a dia a un estri, que fa que vagi pel carrer amb complexe de robot.
Qué és pel meu bé, d'acord, no ho penso pas posar en dubte, però que cansa i molt, també.

De baixa!!!!

Un dia fent el gos pot estar bé, dos també, però quan aquests dies es van acumulant arriba un moment que senzillament me'n canso. Sí ho sé, sóc un cul inquiet!!!
I encara em fa més ràbia que aquests dies siguin forçats, per culpa d'algú que no hi veu tres dalt d'un burro, i que és un perill conduint!!!!
N'estic més que tipa d'anar amb el maleit "collarin" tot el dia, vull poder-me moure amb llibertat.
Les companyes de la feina em deien que em deixés mimar, i ho he fet, de debò. Al cap i a la fí, tinc al meu costat la millor persona del món, atent com ell sol, i al que estimo moltíssim, i que no m'ha deixat fer res de res...
Au, a seguir uns dies més amb la tortura aquesta al coll (qui els va dissenyar, es mereix un premi... (llegir amb ironia)....

Un somni que es farà realitat...

127 dies...
17 setmanes...
deixant passar el temps...

M'agrada Sant Jordi!!!

Sempre m'ha agradat la Diada de Sant Jordi, m'agrada l'ambient que s'hi respira, m'agrada tombar per les paradetes de llibres i roses, o veure com els nens del cau van venent rosa rere rosa, m'agrada que uns dies abans anem fent manualitats de dracs, roses i llibres, m'agrada veure com els més petits coneixen la llegenda.
M'agrada aquest aire de festa popular, fem festa sense fer-ne...
M'agrada que la gent vagi passejant pels carrers aquest dia, que hi hagi el major nombre de moviments de llibres de tot l'any, ara bé, quants d'aquests llibres s'acabaran llegint, qui ho sap???
Aquest any, per mi, aquest dia ha estat més bonic i màgic que mai.
Estava clar que el nostre primer Sant Jordi havia de ser alguna cosa diferent, especial, i de ben segur que ho ha estat, ple de detalls la mar de macos.
I m'agrada la meva rosa!!!!

Ultimament aquest bloc està més musicat que de costum, però com que m'agraden les lletres, i el missatge que hi ha al darrere de cadascuna d'elles em fa sentir bé, i si aquestes lletres son compartides, doncs encara més.
Amb ganes d'escoltar-la plegats.
Amb ganes de cridar ben fort: sóc feliç al teu costat.

Je t'aime, t'ho dic en francès
si vols pots fer veure que no m'has entès
Je t'aime, t'ho dic però ja ho saps
saps tot el que passa per dins del meu cap.
Je t'aime, i sé que tu a mi, ho veig als teus ulls
t'ho estalvio dir.
Je t'aime, i això em fa feliç
saber que el que sento també
ho sents per mi!

(Anna Roig i l'ombre de ton chien)

Cada cop.

Cada cop que la sento, em ve la imatge dels dos plegats al cotxe, amb la cançó de fons.
Cada cop m'agrada més.

Cada cop tot passa més ràpid,
ja fa temps que ho sento dir,
de moment, pe fora encara ets fràgil
dins teu, un nen petit.
I sé, que res no és impossible.
I crec que ha arribat el moment.
És un somni, que et fa lliure.
És el teu cor en moviment.
Cada cop, tot és molt més fàcil
Poc a poc trobar el camí.
De moment, no puc anar més ràpid.
Però provaré, de donar-ho tot.
I sé, que res no és impossible.
I crec que ha arribat el moment.
És un somni, que et fa lliure.
És el teu cor en moviment.
I sé, que res no és impossible.
I crec que ha arribat el moment.
És un somni, que et fa lliure.
És el teu cor en moviment.

Lletra: Cada cop. Vuit.

Cambrils, una ciutat???? Quin tip de riure...

Potser se m'havien enganxat grans dosis d'ingenuïtat, quan pensava que el meu Cambrils, havia deixat de ser un petit poble, a considerar-se una ciutat, d'acord que no serà capital ni una gran metropolis, però legalment a partir dels 20.000 habitants és considerada així.
Em pensava que una població d'uns 37.000 i que a l'estiu supera amb escreix els 150.000 habitants tindria millors coses a fer que estar tot el dia pendent del que fa o deixa de fer el veí, o en aquest cas jo mateixa!!!
Ara resulta, que no puc anar a fer un volt, prendre un cafè tranquilament, sense que immediatament pocs segons després el barri en vagi ple de frases de l'estil: ai, he vist a la filla del Tomàs amb un noi, era la teva neta la que estava l'altre dia al davant de no sé on, ohhh i sembla maco, però no és d'aquí oi?
I doncs???? Què es pensa la gent??? Què jo no puc tenir vida social???!!!!! O què? He de fer un pregó cada vegada que surti per la porta de casa???
I tant que és maco!!!! I que més dona, que no sigui de Cambrils? Què hi ha cap problema???!!! Francament, que pensin el que vulguin, jo no tinc cap problema per estar enamorada d'un vilasecà!!!! Senzillament m'encanta.
No tinc pas intenció d'amagar cap dels meus moviments, potser es que tenen unes vides massa avorrides, i s'han de dedicar a controlar les dels altres???? Que es dediquin a fer ganxet!!!

Amb un somriure als llavis...

Quan les tres de la tarda apareixen al rellotge d'un divendres, inconscientment se t'escapa un somriure, saps que per endavant tens una pila d'hores de lleure, que cadascú omple com vol, i que durant dos dies la feina queda més o menys aparcada.
I començant omplint aquestes hores amb aquella persona tant especial, passejant pels carrers, gaudint del solet, amb complicitat, amb rialles, amb el fet de somiar desperta, i fer, qui sap, mil plans de futur, i assaborint fins al màxim el present.
Continuar veient les carones rialleres dels nebots més guapos del món, de veure'ls jugar sense cansar-se, pujant i baixant de gronxadors, enfilant-se per tot arreu, veient com juguen entre ells embolcallats d'una màgia que s'encomana i que fa que acabis jugant amb ells, és igual si s'embruten, o t'embruten (per que serveixen les rentadores sino???) que juguin, riguin i s'ho passin d'allò més bé. Compartir anècdotes i les vivències del dia a dia, amb el pare dels menuts, que malgrat els anys que han passat, continua estant al teu costat, demostrant dia a dia que és un bon amic, i que s'alegra de la felicitat de l'amiga.
De moment el cap de setmana comença molt i molt bé...

Sense respecte....

Miro de ser tranquil·la, i a vegades reflexiva... doncs, això a vegades sí. D'altres en canvi, tot i intentar comptar ja no fins a 10, sino potser fins a 100, per no fotre un móc a qui no toca, de girar les coses abans d'alçar la veu, a vegades arriba un moment que la paciència s'esgota, que aquella gota ja ha fet vessar el got sencer...
I avui ha estat un d'aquells dies, que dius prou!!! fins aquí!!!!
I el que em posa dels nervis, és la falta de respecte vers als companys, vers als monitors, vers a tot i vers a tothom!!!
I si qui ho fa això, no deixa de ser una marreca d'onze anys, que es pensa que és la més "xula" del grup, que pot fer el que li doni la gana, insultant als companys, menyspreant als adults i reptant amb la mirada, que tothom li riurà les gràcies, doncs ho porta clar!!!
Per aquí, senzillament no hi passo, si ella és "xula", ja veurem qui té l'última paraula...
I m'emprenya que una nena d'aquesta edat pugui tenir aquesta actitud, riu-te'n tu, de quan estudiavem com podien ser els "nens emperadors"...
Amb aquesta li convenen dosis enormes d'educació.
Propers episodis.... ja es veurà...

Amb ganes de perdre'm....

Perdre'm per carrerons estrets,
per muralles que pugen i embolcallen ciutats,
per vells castells,
per platges o bé desertes o bé plenes de gent prenent tranquilament el solet,
per carrens plens o buits,
per llocs màgics,
per jardins preciosos,

perdre'm per qualsevol lloc...
perdre'm però amb tu.

Seré joliu...

Ja no puc sentir-la sense que em vingui la teva imatge cantant-la...

Quan gairabé ja sigui fosc, quan es sol s' hagi post
veuràs molts de colors, ensumarés olors...
Brota es ritme per sa pell, es teu cos en moviment,
destapats tots es sentits, relliscant per entre es dits.
Seré joliu, seré joiós
aquest estiu, es mes d' agost
encaramel·lats tots dos
com a dues pitjallides.
Despertam a mitjanit per fondre ets esperits
alluernats per tant d' amor, perduts en es nostro món.
Brota es ritme per sa pell amb gotes de suor
despullats tots es racons de mels i d' olors.
Seré joliu aquest estiu
mira ets estels com titil·len en es riu.
Seré joiós, aquest agost
quan gairebé ja sigui fosc.
Quan gairebé ja sigui fosc, quan es sol s' hagi post
veuràs molts de colors, ensumaràs olors.
Només rumors d' amor amb ritme accelerat,
batecs d' alens gelats s' enfilen pels terrats.
Seré joliu aquest estiu
mira ets estels com titil·len en es riu
Seré joiós, aquest agost
quan gairebé ja sigui fosc.
(Ja t'ho diré...)

Dilluns!!!!

Despertar-se de la millor manera possible, gaudint d'aquell fantàstic moment, i de sobte sentir de fons la veu d'aquell que a vegades actua com a consciència: carinyo, son les 8.20!!!!
Intent frustrat de fer el mandres una estona.
Després una pila d'hores arxivant expedients i més expedients!!!! Si ja sé que s'ha de fer, però francament em dóna la sensació de que quan em toca, no aprofito les meves hores de pràctiques, i surto d'allí amb un cert regust amargant.
Després amb els nens, que com cada final de trimestre estan demanant a crits unes vacances, i jo la veritat, també!!!!
S'arreglarà aquest dilluns????
PD: I la pregunta del milió, es pot saber que he fet amb el mòbil, pq no sonés l'alarma????!!!!

Tu i jo...

Feia molt que no posava cap lletra de cançó, però avui que porto tot el dia amb aquesta al cap. Per que serà????? XDDDD
Tu i jo a fer les mil coses que posa la cançó i tot allò que ens vingui de gust.
Tu i jo, sempre.

Tu i jo hem sopat en bons restaurants,
tu i jo hem ballat a la llum d’un fanal,
tu i jo volavem en un Ford Fiesta groc,
tu i jo hem cantat a la vora del foc,
tu i jo hem buscat coses similars,
tu i jo hem tingut el cap ple de pardals,
tu i jo dalt de la nòria,
tu i jo i la nostra història,
però tu i jo no ens hem banyat mai al mar, al mar, al mar…

Plantem les tovalloles, convido a un gelat,
juguem a pala grega, esquivem passejants.
A l’horitzó es divisen les veles
d’uns nens que fan optimist a la cala del costat.
Dormo una estona, ara que bufa de mar,
així estirada se’t veu espectacular
llarga i blanqueta a la sorra llegint
intrigues vaticanes de final inesperat.
Es abusiva tanta calor.
T’incorpores i et poses bé el banyador,
amb un peu calcules com està l’aigua
i tot està llest per tal que entrem al mar.

Així doncs si un dia véns i passes per aquí,
i si malgrat la feina trobem un matí,
no em perdonaria mai, no podria assumir,
no agafar-te amb la moto i que no fessim camí
molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món,
hi ha un xiringuito amb quatre pins al fons,
tu i jo asseguts a la barra d’un bar,
sona bona música i som davant del mar.

Lletra: Al mar. Manel.

M'encantes....

A vegades no calen anys i panys per adonar-se de que realment vols estar amb una determinada persona.
A vegades amb un instant és suficient per saber que tens al davant el teu futur.
A vegades cal equivocar-se mil i una vegades, per trobar realment aquella persona que val la pena, que t'omple, que et fa sentir més que bé, que et fa feliç.
A vegades cal caure per tornar-se a aixecar.
A vegades n'hi ha prou amb un somriure, amb una mirada, amb un gest tendre, amb un petó, amb una forta abraçada.

Un somni, és només un somni si el somiem a soles, però si el somien amb altres, serà el començament d'alguna cosa real.

Qui diu que la màgia no existeix?
Per mi la màgia la trobo en molts petits detalls que em fan feliç...
... màgia en veure la brillantor dels ulls en la persona estimada.
... màgia al sentir aquella veu tant especial que t'arrenca un somriure amb una sola paraula.
... màgia de veure com s'atura el món al voltant nostre.
... màgia en un gest compartit.
... màgia en una paraula o en moltes.
... màgia en el fet de sentir-se tant a gust.
... màgia en la complicitat de fer petits o grans plans.
... màgia en.. nosaltres!!!!

Felicitat en estat pur...????

A vegades quan menys ens ho esperem, quan creiem que no ho aconseguirem mai, o senzillament és l'última cosa que t'esperes en aquell moment, sense saber perque, et trobes que tot canvia de forma radical.
Amb un simple "clic" és com si totes les peces anessin encaixant.
En un moment et trobes que les pors desapareixen, que els dubtes, tristors i sentiments de buidor queden ben lluny, de sobte tot allò que t'envolta canvia de tonalitat, passes de veure-ho tot de color gris, a veure-ho amb tots els colors de l'arc de sant martí, uns colors ben brillants. Els núvols ja no hi són, i tot s'amara d'una lluminositat ben gran.
No pots esborrar el somriure de la teva cara, i una senzilla mirada et fa brillar els teus propis ulls, sentir una veu, fa que les papallones adormides de l'estómac es posin a volar alegrement.
Un petó et transporta al lloc dels somnis.
Una carícia t'omple d'energia i de pensaments bonics.
De sobte te n'adones, de que realment tots aquells petits moments que tu creies especials, no tenen res a veure amb el que estàs sentint ara mateix.
Com si tots els passos que has fet anteriorment tinguessin la finalitat de portar-te al lloc on ets ara.
De sobte et sents viu, ple d'una vitalitat que s'encomana!!! I el millor de tot, és que t'encanta!!!!

Què en penseu?

Deixant de banda de si està bé o no el fet de les pintades a les parets, què us diu el missatge? Hi esteu d'acord?

Camins separats, i què?

Després de les últimes setmanes, especialment dures a nivell anímic, he decidit plantar-me, dir prou, fins aquí!!!!
Ja me n'he cansat de veure-ho tot negre i omplir-me de pensaments pessimistes i absurds, donant pas a una persona que no s'assembla res a la que sóc normalment.
Ja n'hi ha prou de tanta tonteria acumulada!!!
Cansada de perseguir una simple quimera, no vull unes simples engrunes, vull el pa sencer com diu la cançó.
Potser sonarà egocèntric, però francament m'és igual, ells s'ho perden!!!!

Plou i què????

Surto de Cambrils a primera hora del matí, el cel està núvol, però no plou ni gota, tot i això ja es veuen els primers individus (més val no especificar gènere) carregats de paraigües, que no sé si saben la funció de l'esmentat aparell, ja que alguns sembla que vulguin travessar el personal amb ell!!!!
Al migdia surto de la feina de Tarragona, que plou, res de l'altre món, quatre gotes mal comptades, que sí, d'acord, mullen, però res més!!!
Senyors i senyores la pluja no encongeix!!!!
No cal dedicar-se a fer curses d'obstacles per les voreres, no sigui que una trista gota els despentini els cabells o els arruini el maquillatge, la roba s'eixuga i naltros també.
Per quatre gotes cal que s'organitzi aquest guirigall de cotxes fent sonar els clàxons, no aconseguiran pas arribar més aviat. O si?
No cal que se't quedin mirant com si estiguessis sonada pel simple fet de no portar paraigües, no plou tant i senzillament no m'agraden gens ni mica. No m'han agradat mai.
Surto plovent de Tarragona, i arribo de nou a Cambrils amb un sol que badava les pedres, que el temps està boig, si i tant, però naltros també, i força.
Després al vespre ventada per endur-se els quatre núvols que poguessin quedar.
Més igual el temps, però que es comporti el cap de setmana, oi???
Com deia la cançó d'Els Pets: Està plovent, però em vull mullar!!!!

Una trucada, canvia les coses...

Dissabte al vespre.
Els amics han decidit anar de concert, i jo sense esma per anar-hi decideixo quedar-me a casa, no tinc el dia per aglomeracions.
Així que un bon llibre i música suau de fons, de sobte, quelcom pertorba aquest moment.
És la melodia del meu mòbil, miro la imatge i no puc evitar sorprendre'm, aquesta si que no me l'esperava!!!!
A l'altre costat de la línia, una veu suau i càlida, que em provoca mil somriures, i anem xerrant tranquil·lament, perdent la noció del temps, d'un tema a l'altre, escoltant la cadència de la veu, les rialles que s'escapen, els moments més tranquils i tendres, les noticies del dia a dia, els plans de futur, les bromes... una bona estona després encara continuem enganxats al telèfon, però sense gens de ganes de penjar...
Aquella veu que se'm queda gravada al cervell, i que no fa altra cosa, que tenir més ganes de tornar-la a sentir, potser no per telèfon, potser cara a cara...

Doncs som-hi!!!!

Ara, bé, per quin començo????

Un 28 de gener....

Que tot allò que fem, que tot allò que som, és la vida que et dóna raons...

Avui m'he aixecat amb un somriure i amb aquesta cançó al cap, i ja l'he escoltat varies vegades aquest matí, fins i tot cantada (a pesar de la salut auditiva dels que viuen amb mi), i com que de moment els veins no es queixen pas, continuarem...

En un món ple de cabòries
On mana la ressignació
Els somnis no escapen
De no ser més que una il·lusió
Que tot allò que fem,
Que tot allò que som
És la vida
Que et dóna raons

I digueu, i digueu el que vulgueu
Que la vida són dos dies
I a mi no me’ls traureu
Que potser jo semblo estrany
Que potser sóc un malalt
Però m’he acostumat a viure
Com si hagués de morir demà

Ma mare ja m’ho deia
Que no em precipités
Però a mi la pluja m’agrada
Em refresca el cervell
Que el riure és cirera
I la pena poca feina
Que de cadires
N’hi ha per dar i per vendre

I digueu, i digueu el que vulgueu
Que la vida són dos dies
I a mi no me’ls traureu
Que potser jo semblo estrany
Que potser sóc un malalt
Però m’he acostumat a viure
Com si hagués de morir demà

Que si obro la finestra
És perquè fa calor
Que si m’ajunto a les més lletges
És per compassió
Que no trafico amb el que penso
Encara que sigui bo
Que se trepitjo quan camino
És per fer-te por

Que tot allò que fem
Que tot allò que som
És la vida
Que et dóna raons

I digueu, i digueu el que vulgueu
Que la vida són dos dies
I a mi no me’ls traureu
Que potser jo semblo estrany
Que potser sóc un malalt
Però m’he acostumat a viure
Com si hagués de morir demà(La Pegatina)

Embolica que fa fort!!!

Si hi ha un camí fàcil, planer, directe, us penseu que l'agafaré??? No, jo he d'agafar el díficil, llarg, costerut i ple d'entrebancs.
Una porta tancada, o un senyal d'stop, doncs, au oblidem-nos del sentit comú, fem cas al nostre cor i enlloc de passar de llarg, o dónar la volta, doncs no, a insistir-hi, i seguir trucant...
Una decisió clara, doncs au a buscar tots els matisos possibles i totes les circumval·lacions hagudes i per haver...
Sentir i dir-se a una mateixa: Nena, et van els reptes.
Els reptes no ho sé, especialista en complica-me la vida això per descomptat.
Que me'n oblido dels errors, i hi torno a caure, un i mil cops, sí, i tant, i ho faig amb un somriure. Què em clavaré la nata del segle, hi ha molts números, però si no jugo no ho sabré...
No hi havia prous fronts oberts??? Es veu que no, au obrim-ne quatre més...
Com desfer tot aquest embolic? Francament, ni idea.